El voraviu

Quina gran resposta, la de Jéssica Albiach a les amenaces d’Ignacio Garriga! Fer-li la figa! Des de l’escó, sense immutar-se per les càmeres. De forma nítida i exhibida. No crec que es pugui contestar millor a un llenguabruta com el diputat de Vox que t’interpel·la com la va interpel·lar a ella. Ho trobo una manera brillant de respectar el temple del parlamentarisme i no enfilar-se en discussions innecessàries. El silenci com a menyspreu i una visual figa que li recordi el “puja aquí dalt i balla” que tantes vegades l’acompanya. Clar, breu i concís com recomanen els manuals. Si de mi depengués, convertiria la figa de l’Albiach en la icona de les respostes a Vox. Ni cordó sanitari ni punyetes! Deixem-los que deixin anar els seus sermons i els seus rotllos. No els escridassem ni els fem escarnis quan surtin a fer campanya i captar adeptes. Sempre la figa com a contesta unitària. Ràpida, com un automatisme. Immediata, com les secrecions del gos de Pàvlov. A paraula de Vox, figa que t’engalto! La figa de l’Albiach mereix alguna cosa més que quatre notes periodístiques i la delícia de veure la cara que li va quedar a Ignacio Garriga engegat a fer la mà. Proposo fer un pin de la figa per a la solapa. Me’l posaré molt a gust al costat del llaç groc que encara porto, perquè s’haurà d’anar molt ben documentat en els complicats temps que s’acosten. Per si no en trobo cap per a la solapa, avanço una figa pròpia al regidor de Lleida.

No faré pas com els representants dels treballadors de Renfe i Adif que convoquen “vagues preventives”. Potser em declararé en vaga quan vegi el pa que s’hi dona en el que ens traspassen, però vull saber, abans que res, tots els drets adquirits que hem de blindar als vaguistes abans no es traspassi Rodalies. Que no sigui que no en vulgui cap, de treballador. Que no sigui que només tinguin drets i no tinguin deures, els que es declaren en “vaga preventiva”. Són drets o són privilegis? Tenen relació aquests drets amb el gran servei de Rodalies que tenim, i amb les incidències que patim dia sí dia també? Repeteixo que de moment no em declararé com ells en vaga preventiva, però sí que exigeixo com a ciutadà que paga els seus impostos i que finançarà el servei tant si es traspassa com si no, que publiquin una llista dels drets que els hem de blindar. Put a cremat, la reacció. Tinc bons amics als sindicats, gent que penca de bona fe per salvaguardar els drets dels treballadors. La legislació laboral és molt clara, molt exhaustiva i amb una llarga pràctica d’aplicació i de jurisprudència pel que fa a traspàs i subrogacions de treballadors que s’originin en la venda o el traspàs d’unitats de negoci. Trobo molt estranya aquesta por a perdre drets, tan garantista que és la legislació laboral, i encara més per als treballadors públics. Que llistin quins drets són els que hem de blindar! Que sapiguem el negoci que fem!

El Ministeri de l’Interior, a través de la direcció general de la Guàrdia Civil, posa en marxa una investigació interna. Vol aclarir qui són i què pretenen l’agrupació de tricornis que han fet un comunicat a l’entorn de la llei d’amnistia i de l’acord Junts-PSOE. L’atenció l’han cridat, si era el que pretenien. Els tricornis es descriuen disposats “a vessar fins a l’última gota de sang”. Això de “l’última gota” és molt propi de col·lectius militaritzats que sento molt allunyats i és un llenguatge que em fa basarda, pena i riure alhora. “L’última gota” em sona més a pixum que a heroïcitat. Des de l’adolescència, quan al lavabo de l’escola sempre hi havia algú disposat a recordar, com a gracieta, la llei del piló, segons la qual la darrera gota sempre queia al pantaló. Ja veurem què investiga i troba Interior, però tenen un problema greu de selecció de personal. De veritat tenen gent que creu que perquè el legislatiu redacti una llei d’amnistia perilla la seva vida? De veritat creuen que la redacció d’una llei per eixelebrada i bertranada que sigui els genera perill de mort? Els traeix el subconscient o escriuen el contrari del que volen dir. Deuen voler dir que vessaran fins a l’última gota de sang dels que redactin lleis que no siguin del seu gust. Perquè pensar que es dessagnaran ells fins a l’última gota de tan fort que estovaran els del legislatiu, deu ser exagerat fins per la Guàrdia Civil. Que tirin, tu. Que Marlaska investigui, a veure què troba.

Dissabte vaig ser a Vallecas. Un puja i baixa. Fet i fotut, setze hores de carretera, parades incloses, i sis hores d’estadi i voltants. Alguns pensareu que estic boig, a aquestes edats, però a hores d’ara ja sabeu tots que m’ho vaig passar com un verro. El programa no era res de l’altre món. Sortida de matinada. Un cabàs amb entrepans de carn arrebossada i de pernil, uns plàtans i unes mandarines. Simple (molt vallecà, si voleu). Però engrescador (el futbol de l’equip i el del rival). Molt emotiu (la rebuda i el comiat a Míchel) i molt inoblidable (l’experiència d’acompanyar el Girona en el primer partit com a líder en solitari de primera). Ja tenim permís oficial per mirar amunt en lloc d’avall, ara que hem liquidat la tercera part de la lliga i que estem a 27 punts de baixar. Però el que més recordaré anys a venir no serà haver mantingut el lideratge, a dos punts del Madrid, quatre del Barça i sis del Atlético. Vaig viure l’espectacle voltat d’aficionats locals, perquè l’entrada que havia aconseguit era al costat dels bucaneros, en diagonal amb la grada visitant. Tenia l’entrada dels vestidors als morros. Veure i escoltar com rebien Míchel em va emocionar. Viure com el varen acomiadar dues hores després havent-los guanyat a domicili, remuntada inclosa, no té paraules. No sé què li deia, a Míchel, l’àvia María que li esmentaren en una gran pancarta. Però sé el que deia l’àvia Neus en ocasions així. “Les muntanyes no es troben, però els homes, sí.”

Un pagès australià ha sortit aquesta setmana de l’hospital on ha estat ingressat més d’un mes per guarir-se de les greus ferides que li va ocasionar un cocodril. El rèptil el va sorprendre quan l’home treballava prop de l’aigua i el va arrossegar cap a dins després d’embocar-lo per la cama. El pagès va provar d’escapar repartint tanta estopa com podia amb els braços i la cama que li quedava lliure. Tot va resultar inútil fins que l’home, per accident, va trobar una textura més flonja que les escames, l’ull del cocodril. El va mossegar a la parpella i la bèstia, de 3,2 metres de llarg, va obrir la mandíbula. Colin Deveraux, que així es diu el granger de 60 anys, va escapar en aquell moment, i va ser rescatat pel seu germà, que el va traslladar a l’hospital on ha guarit ferides i masegada. A les xarxes trobaran casos molt semblants. Aquells que consta que s’han salvat de l’atac d’un cocodril, sense disposar de cap tipus d’arma i en lluita cos a cos, sempre han anat a l’ull del cocodril. O li han mossegat la parpella com Colin Deveraux el mes passat. O l’hi han masegat amb els dits fins quasi treure-l’hi. O l’hi han clavat un cop de peu amb què pràcticament l’hi han rebentat. A l’ull del cocodril hi ha la clau. Hi ha tutorials que ho expliquen. Si et pilla un cocodril, has de pillar-li l’ull o has llepat. M’ha vingut al cap la idea que no hi ha cap líder independentista dels que ens han menat i ens menen que hagi sabut trobar l’ull al cocodril espanyol.

Poc abans que Pedro Sánchez engegués avui el seu sermó triomfant vaig saber de la mort d’Isabel Rabascall, de 97 anys, comptepartícip de l’Avui i viuda d’Enric Monforte Tena, amb qui el 1976 va batallar per la sortida del primer diari en català després de la guerra. Per a la Isabel hem sigut una feina i una devoció. La primera feina del dia. Ha repassat la ciutat, el país i el món a través del fil conductor de les nostres planes. Hem sigut “el seu” diari. Trucava periòdicament per dir-nos el parer sobre el que havia llegit i per encoratjar-nos. Sempre amb una pulcritud de llenguatge i amb una exquisidesa de formes fora mida. Tantes vegades com se li va dir que som nosaltres els agraïts als milers i milers d’Isabels Rabascall Puig i Enrics Monforte Tena que ens han fet i fan possible, ella va regirar-ho cap a la lloança de la feina feta. Els testos s’assemblen a les olles, com no es cansava de repetir-me l’àvia Neus. Vaig rebre una carta dels seus fills, Isabel i Enric Monforte Rabascall. “Lamentablement la mare ens ha deixat aquest 8 de novembre i nosaltres volíem lloar i agrair a El Punt Avui ser capaç d’enllaçar d’aquesta manera la vida personal i col·lectiva dels seus lectors i a les persones que hi treballen la seva professionalitat al servei del país i, també, i especialment, la qualitat humana que han mostrat sempre amb la nostra mare.” Queda dit, però va al revés. Gràcies a tu, Isabel Rabascall. Descansa en pau.

No sé quan ni per què et vaig començar a dir Flowers, però ha estat tot un grau en l’amplíssima família periodisticoafectiva que hem compartit, trenat, lluitat, patit i fruït trenta anys. Ser Flowers ha estat un grau. Un grau de professionalitat, de competència, de perspicàcia, d’independència, de solvència, d’heterodòxia, de patriotisme i de murrieria. Dia rere dia. “Estar Flowers” ha sigut una manera de viure que tots hem envejat, jo el primer. D’on has pouat, Flowers, l’energia, l’optimisme, l’empatia, la gràcia, la trempera i la il·lusió que has vessat i encomanat per on transitaves? La puta malaltia se t’ha endut de cop. Però no va aconseguir canviar-te ni un pèl. Estaves Flowers a l’estiu, quan vàrem dinar i xerrar extensament a ca teva, a Vilobí del Penedès. La pressió del tumor t’havia deixat el braç sense sensibilitat. “Funciona per lliure”, deies. “Sort que m’ha afectat la part superior del cos i no em limita la mobilitat.” I continuaves, i continuaves, i continuaves... Estaves Flowers a l’entrada de la tardor, quan vàrem dinar i xerrar extensament a ca meva, a Vilanna. T’havia afectat la cama i necessitaves la cadira de rodes, però tu estaves Flowers, Flowers, Flowers. Tant com mai! Més que mai! Vas encarregar-me muntar-la a l’engròs entre puntaires. “Tu organitza un aquelarre, Vall, per quan acabi el tractament.” Va ser l’última abraçada. Flowers total! T’estimo, Josep Maria Flores! Descansa en pau, amic! Provarem de ser i estar Flowers!