La mort en imatges

Sabem que hem de morir, però l’ins­tint de con­ser­vació ens reco­mana d’obli­dar-ho, diu Joan Fus­ter. I com que vivim, sobre­tot, el que és notícia en el sen­tit periodístic del terme, no obli­dem com les imat­ges dels refu­gi­ats siri­ans ens col­pien i com ens com­mo­uen els cadàvers en ciu­tats d’Ucraïna quan tele­visió i dia­ris ens hi aca­ren. Ara als infor­ma­tius audi­o­vi­su­als les imat­ges són d’Israel i Gaza. Des de dijous, de moment, Israel i Hamas han pac­tat qua­tre dies de treva. Una treva que ha de per­me­tre l’alli­be­ra­ment de cin­quanta ostat­ges en grups de dotze i el de cent cin­quanta pre­sos pales­tins. Una treva que per­metrà l’entrada d’ajuda huma­nitària a Gaza. Però si els mit­jans deci­dis­sin no fer-ne notícia, de totes aques­tes cru­el­tats, a nosal­tres no ens aver­go­nyi­ria tant la poca volun­tat d’Europa, i del món, per resol­dre aquests dra­mes huma­ni­ta­ris. I no ens aver­go­nyi­ria tant perquè als nos­tres ulls el drama no exis­ti­ria. Ens fa més mal perquè ho veiem, perquè veure les imat­ges ens porta a sen­tir l’atmos­fera absurda de la violència mor­tal.

La mort sem­pre arriba a des­hora. Són, cer­ta­ment, molt col­pi­do­res les imat­ges dels infants, però quan aquells cos­sos plens de vida, en el punt àlgid de la seva cre­a­ti­vi­tat, s’hi tro­ben, amb la des­co­ne­guda –que diu el poeta-, la ràbia que pro­du­eix la mort sob­tada costa molt més d’encai­xar que no pas aque­lla que es pre­senta anun­ci­ada. O no ens consta de poder raci­o­na­lit­zar l’assas­si­nat de les dues ger­ma­nes de vint i de vint-i-qua­tre anys esta­bler­tes a Ter­rassa que van caure en un parany per tor­nar al Pakis­tan? Elles eren ori­ginàries de Guj­rat, i com que es nega­ven a tor­nar a Cata­lu­nya amb els cosins amb qui les havien casa­des, i dels quals es volien divor­ciar, mem­bres de la mateixa família sem­bla ser que les van estran­gu­lar i els van dis­pa­rar un tret mor­tal men­tre dor­mien. Crim d’honor, en diuen. Dones que no poden deci­dir ni sobre la seva inti­mi­tat. El deci­dir torna autònom l’actuar, perquè quan un actua sense deci­dir vol dir que depèn d’algú altre. Vet aquí la lli­ber­tat.

JV Foix escri­via l’any 1973 en vers, que estra­faig, que ésser i traspàs fan un, que tot muda i tot roman i que tots hi serem, al Port, amb la des­co­ne­guda. Ver­sos que dedi­cava a Gabriel Fer­ra­ter, que l’abril de l’any abans, el del 72, l’havia anada a bus­car ell, la des­co­ne­guda. Mate­ri­a­lit­zava pot­ser aque­lla reflexió de Sèneca quan diu que el savi pensa sem­pre més en la qua­li­tat de la vida que no pas en la durada, i que si li sobrevé alguna con­tra­ri­e­tat que altera la seva qui­e­tud, deci­deix d’aban­do­nar. Una acti­tud que pot­ser no l’adopta en cas de neces­si­tat extrema, sinó que quan l’atzar comença a ins­pi­rar-li recel, lla­vors ja es plan­teja si no és aquell el moment d’aca­bar. Pot­ser perquè “la qüestió no és morir més aviat o més tard, sinó morir bé o mala­ment, tot just perquè morir bé suposa evi­tar el risc de viure mala­ment”. Un bel morir tutta una vita onora, diu Petrarca.

De fet, sem­pre ens sem­bla que hem après a encai­xar-la, la mort, per aquesta con­dició de mor­tals que ens recorda Joan Fus­ter que ens sabem, i que som. Hi ha un frag­ment bellíssim a Indíbil i la boira de Josep Vall­verdú, de qui enguany cele­brem el cen­te­nari, que reporta la mort de la mare, que diu: “En una cam­bra de miralls tapats, ja a la post­guerra, la meva mare i jo estiguérem ple­gats prop de dues hores. Ella tan qui­eta, tan esti­rada; jo, com una mos­tra dar­rera de vin­cu­lació, fent-li un retrat a l’aiguada. No em tre­molà gens el pols. Vam tenir el diàleg més intents de tots els nos­tres, ens vam dir tot de coses en el silenci abso­lut de la cam­bra. Jo tenia setze anys plens de vida, ella, qua­ranta-dos, en l’estre­nada mort. Jo podia ana­lit­zar trets del seu ros­tre que mai no havia sos­pi­tat. Encara avui podria repro­duir de memòria aquell per­fil, una mica angulós, el gran can­sa­ment d’unes par­pe­lles more­nes, que ara ama­ga­ven uns ulls que en vida foren enve­jats.” A banda pot­ser de les més ínti­mes, és ben cert que inse­rim totes les morts dins una mena de pie­tosa mecànica social i aviat es petri­fi­quen en el record, des d’on algu­nes llan­cen una gus­pira al gre­sol de la nos­tra emo­ti­vi­tat. Després de la mort de la mare, i torno a Vall­verdú, “tots els con­sols que tro­ba­ria, sumats, no val­drien pas l’impos­si­ble mira­cle de fer reviure aquell ésser únic”. Però men­tre algú en guardi record, la mort, al morent, el fa immor­tal absent, perquè com diu Joan Mar­ga­rit “els records guar­den l’essència de la vida”.