Catalunya, Europa i el món

És innegable que l’extrema dreta, a Europa, no para de créixer, i que els populismes, que tampoc no s’aturen, obliguen la justícia internacional a no parar. I el Vell Continent té un gran dilema perquè el tema de la immigració afecta el vot. Però, és clar, on va la gent que vol un lloc per viure més dignament que al món que deixa? Doncs en països on hi hagi pau, primer de tot. I en un món com el que ens ha tocat de viure, on la informació flueix tan ràpid, la gent fa semblantment, de moure’s amb celeritat. Però ningú, ni autòctons ni migrants, no vol veure vulnerats els seus drets. I potser perquè les normes no sempre regeixen, és que sempre trobem graus d’injustícia. A l’amenaça d’Estat Islàmic, posem per cas, l’alternativa són les intervencions militars? Diria que no. L’alternativa ha de ser la justícia. Una guerra no pot ser mai més poderosa que una recerca judicial. I com que Europa no lidera, què va passar quan França, ara fa tres anys, va rebre cop d’Estat Islàmic? Doncs que va enviar avions a bombardejar un parell de dies i llestos. I quan aquest cap de setmana van matar un home en nom d’Al·là? La Gran Bretanya es va debatre entre si bombardejava o no, però el que no buscava és una alternativa. Quin és, doncs, el pla que té Europa per afrontar-lo, el terrorisme internacional? Diu Moreno Ocampo, que va ser fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional i professor a Harvard, que la resolució del terrorisme internacional es planteja com una guerra entre estats, i que no ho és. Les guerres no resolen el problema. I ho sabem. L’exacerben.

El que segurament cal, en un món on tot és tan global, és també un control global. Fer servir, arreu, la justícia per aniquilar els tirans sense desestabilitzar ni políticament ni socialment els països. És de qualitat democràtica i de drets humans, doncs, del que van la pau i el benestar. Al món. Però llavors és del tot legítim que davant el binomi qualitat democràtica i drets humans ens preguntem per Espanya. Per Espanya? Sí, perquè les democràcies assentades quan parlen de drets humans no tracten del dret a la llibertat, perquè el dret a la llibertat ja el porta implícit el propi sistema democràtic. I doncs? Doncs que per a l’Estat espanyol, abans que la llibertat com un dels pilars de tot sistema democràtic, hi ha la inqüestionable unitat territorial. I relega a la justícia una qüestió política. I els alts tribunals s’havien d’haver plantat. Però no ho han fet i no ho fan. I no ho faran. Ara que l’independentisme li ha donat suport d’investidura i de legislatura, Pedro Sánchez no pot continuar dient que la judicialització de la política és una herència rebuda del govern Rajoy, perquè el PSOE n’ha estat còmplice necessari i no l’ha defensada ni al Congrés dels Diputats, la separació de poders de l’Estat. Raó per la qual és del tot legítim que, en aquest món de solucions globals, Catalunya faci sentir la seva veu al món només perquè li sigui reconegut el dret a decidir. Però defensar Catalunya a Espanya vol dir, inevitablement, negociar. No poden negar-s’hi perquè el suport de l’independentisme al govern de progrés l’accepten per necessitat, la qual cosa vol dir que ara sí que ens ho hem de fer valer, tant la llei d’amnistia com començar a posar les bases del que haurà de ser el nostre dret a decidir. Arribi quan arribi el referèndum. Altrament, els catalans no l’entendríem per segona vegada, un crèdit de confiança sense límit. I ningú ja no podria tornar sorprendre’s si tornem a servir-nos de la desobediència civil. Potser caldria que Espanya s’adonés que el gran problema de les democràcies és com preservar els drets de les minories. Perquè no podem negar que gran part dels drets humans s’han aconseguit a cops de moviments reivindicatius. Als setanta, Virginia Held deia que probablement la desobediència civil seria la forma en què molts ciutadans, en la pròxima dècada, tractarien de fer valer els seus judicis morals en les decisions polítiques. Però nosaltres ens hem desinflat. I diria que ho hem fet perquè el ciutadà no acaba d’entendre aquests recels en la política catalana. Més personal que no pas per raons de política d’alta volada. Hem oblidat que el que vam fer ho vam fer per dignitat? Fer política vol dir diàleg i negociació. I qualsevol taula val. El que no val és que sigui bona quan la fan els uns i criticada quan correspon de fer-la a un altres. Aquí, a Europa i al món.