Catalunya, Europa i el món

És inne­ga­ble que l’extrema dreta, a Europa, no para de créixer, i que els popu­lis­mes, que tam­poc no s’atu­ren, obli­guen la justícia inter­na­ci­o­nal a no parar. I el Vell Con­ti­nent té un gran dilema perquè el tema de la immi­gració afecta el vot. Però, és clar, on va la gent que vol un lloc per viure més dig­na­ment que al món que deixa? Doncs en països on hi hagi pau, pri­mer de tot. I en un món com el que ens ha tocat de viure, on la infor­mació flu­eix tan ràpid, la gent fa sem­blant­ment, de moure’s amb cele­ri­tat. Però ningú, ni autòctons ni migrants, no vol veure vul­ne­rats els seus drets. I pot­ser perquè les nor­mes no sem­pre regei­xen, és que sem­pre tro­bem graus d’injustícia. A l’amenaça d’Estat Islàmic, posem per cas, l’alter­na­tiva són les inter­ven­ci­ons mili­tars? Diria que no. L’alter­na­tiva ha de ser la justícia. Una guerra no pot ser mai més pode­rosa que una recerca judi­cial. I com que Europa no lidera, què va pas­sar quan França, ara fa tres anys, va rebre cop d’Estat Islàmic? Doncs que va enviar avi­ons a bom­bar­de­jar un parell de dies i lles­tos. I quan aquest cap de set­mana van matar un home en nom d’Al·là? La Gran Bre­ta­nya es va deba­tre entre si bom­bar­de­java o no, però el que no bus­cava és una alter­na­tiva. Quin és, doncs, el pla que té Europa per afron­tar-lo, el ter­ro­risme inter­na­ci­o­nal? Diu Moreno Ocampo, que va ser fis­cal en cap del Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal i pro­fes­sor a Har­vard, que la reso­lució del ter­ro­risme inter­na­ci­o­nal es plan­teja com una guerra entre estats, i que no ho és. Les guer­res no reso­len el pro­blema. I ho sabem. L’exa­cer­ben.

El que segu­ra­ment cal, en un món on tot és tan glo­bal, és també un con­trol glo­bal. Fer ser­vir, arreu, la justícia per ani­qui­lar els tirans sense deses­ta­bi­lit­zar ni política­ment ni soci­al­ment els països. És de qua­li­tat democràtica i de drets humans, doncs, del que van la pau i el benes­tar. Al món. Però lla­vors és del tot legítim que davant el binomi qua­li­tat democràtica i drets humans ens pre­gun­tem per Espa­nya. Per Espa­nya? Sí, perquè les democràcies assen­ta­des quan par­len de drets humans no trac­ten del dret a la lli­ber­tat, perquè el dret a la lli­ber­tat ja el porta implícit el propi sis­tema democràtic. I doncs? Doncs que per a l’Estat espa­nyol, abans que la lli­ber­tat com un dels pilars de tot sis­tema democràtic, hi ha la inqüesti­o­na­ble uni­tat ter­ri­to­rial. I relega a la justícia una qüestió política. I els alts tri­bu­nals s’havien d’haver plan­tat. Però no ho han fet i no ho fan. I no ho faran. Ara que l’inde­pen­den­tisme li ha donat suport d’inves­ti­dura i de legis­la­tura, Pedro Sánchez no pot con­ti­nuar dient que la judi­ci­a­lit­zació de la política és una herència rebuda del govern Rajoy, perquè el PSOE n’ha estat còmplice neces­sari i no l’ha defen­sada ni al Congrés dels Dipu­tats, la sepa­ració de poders de l’Estat. Raó per la qual és del tot legítim que, en aquest món de solu­ci­ons glo­bals, Cata­lu­nya faci sen­tir la seva veu al món només perquè li sigui reco­ne­gut el dret a deci­dir. Però defen­sar Cata­lu­nya a Espa­nya vol dir, ine­vi­ta­ble­ment, nego­ciar. No poden negar-s’hi perquè el suport de l’inde­pen­den­tisme al govern de progrés l’accep­ten per neces­si­tat, la qual cosa vol dir que ara sí que ens ho hem de fer valer, tant la llei d’amnis­tia com començar a posar les bases del que haurà de ser el nos­tre dret a deci­dir. Arribi quan arribi el referèndum. Altra­ment, els cata­lans no l’entendríem per segona vegada, un crèdit de con­fiança sense límit. I ningú ja no podria tor­nar sor­pren­dre’s si tor­nem a ser­vir-nos de la deso­bediència civil. Pot­ser cal­dria que Espa­nya s’adonés que el gran pro­blema de les democràcies és com pre­ser­var els drets de les mino­ries. Perquè no podem negar que gran part dels drets humans s’han acon­se­guit a cops de movi­ments rei­vin­di­ca­tius. Als setanta, Vir­gi­nia Held deia que pro­ba­ble­ment la deso­bediència civil seria la forma en què molts ciu­ta­dans, en la pròxima dècada, trac­ta­rien de fer valer els seus judi­cis morals en les deci­si­ons polítiques. Però nosal­tres ens hem desin­flat. I diria que ho hem fet perquè el ciu­tadà no acaba d’enten­dre aquests recels en la política cata­lana. Més per­so­nal que no pas per raons de política d’alta volada. Hem obli­dat que el que vam fer ho vam fer per dig­ni­tat? Fer política vol dir diàleg i nego­ci­ació. I qual­se­vol taula val. El que no val és que sigui bona quan la fan els uns i cri­ti­cada quan cor­res­pon de fer-la a un altres. Aquí, a Europa i al món.