Al bat del temps
Per Nadal, llibres
És cert que no hi ha adscripcions territorials per a la literatura, perquè la literatura, tota, pertany a la llengua en què és escrita. Qui antologa Kafka, la literatura txeca o l’alemanya? Franz Kafka és un escriptor txec d’expressió alemanya, per tant és la literatura alemanya que ha d’incloure tot el seu conjunt d’obra entre la seva producció. Però no ho és menys, de cert, que nosaltres, en el meu cas des de les terres de Lleida, ens sentim més nostres Màrius Torres, Josep Vallverdú, Josep M. Sala-Valldaura, Jordi Pàmias, Rosa Fabregat, Pere Rovira, Núria Perpinyà, Jaume Pont, Teresa Colom, Francesc Pané, Vidal Vidal, Montse Sanjuan, Llorenç Capdevila, Teresa Ibars, Joan Cal, Marta Alòs, Jordi Prenafeta, Albert Villaró, Anna Punsoda o Xavier Antich, entre molts i molts d’altres, de la mateixa manera que a les comarques de Girona se senten més seus Aurora Bertrana, Josep Pla, Narcís Comadira, Maria Mercè Roca, Josep M. Fonalleras, Rafael Nadal, Xavier Pla o Ponç Puigdevall, també entre molts d’altres. De qui és Ponç Pons, dels menorquins només? A Rovira i Virgili, Gabriel Ferrater, Olga Xirinachs, Ramon Comas, J. A. Baixeras, Domènec Guansé, Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Margarida Aritzeta o Andreu Carranza no se’ls senten més seus els de Tarragona, Reus, Valls o les Terres de l’Ebre? Sense cap mena de dubte. Però igual que Joan Fuster, Quim Monzó, Teresa Colom, Marià Villangómez, Francesc Serés o Rafael Caria, pertanyen a la nòmina d’escriptors en llengua catalana, com els adés citats i tants d’altres que hi volguéssim afegir.
Si no hi ha, doncs, adscripció territorial per a la literatura, sí que n’hi ha per als seus autors. I ho dic perquè m’agrada de reivindicar-los, aquests que ens sentim més nostres, aquests que la seva proximitat, entesa no només geogràfica, sinó també emocional, fa que ens sentim més autoritzats a recomanar ni que no ens hi endinsem, en la seva obra, amb atribucions, ni abusives ni discretes, de crítics. I ens sentim amb ganes de recomanar-ne lectura, de la producció literària pròpia, sobretot aquests dies de Nadal i de Reis, tan donats a la generositat. Si del que es tracta és de llibres, o de qualsevol altre llenguatge cultural, jo recomano d’abusar-ne, de l’esperit consumista nadalenc, perquè consumir productes culturals sempre és una inversió. Hem d’aconseguir que un Nadal amb llibres, que un Nadal cultural, sigui sempre més bon Nadal. Per Nadal, doncs, vulguem-nos lectors llargs de ficcions, de poesia o d’assaig, més enllà dels títols d’autors mediàtics que sempre tenen Sant Jordi més guanyat.
Per recomanar, que ja hagi llegit, i per tant, que en pugui parlar, tenim, Aterratge, d’Eva Piquer; en el marc de l’Any Josep Vallverdú, Aragalls, en vers, i Mosaic de tardor i La llengua viscuda, en prosa. I Les nostres mares, de Gemma Ruiz, Sant Jordi de novel·la; Indià i republicà, una vida a les Amèriques amb els orígens de fons (Ramon Curcó Rubio, Torregrossa 1884-Lleida 1939), de Conxita Mir; Eren feres. Diari personal de combatents a la Guerra Civil, d’Oriol Riart; La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic, de Josep M. Sala-Valldaura, Premi Josep Vallverdú d’assaig; Lo mig del món, de Roser Vernet; El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció, de Xavier Pla; Biografia del foc, de Carlota Gurt; Confitura de vidre, de Joaquim Nadal i Farreras; La terra dura, d’Anna Punsoda; L’ombra dels ocellots, de Miquel Riera; Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes; A les dues seran les tres de Sergi Pàmies; Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà; Xacona, de Jordi Masó; Triomfador, de Joan Jordi Miralles; Contra el món, de Pere Antoni Pons; Una nit, de Domènec Guansé; A la recerca de l’obra perduda, d’Albert Velasco, i Els millors anys. La meva vida en el periodisme 1982-2020, de Joan Cal. I més enllà de la poesia, la ficció, l’assaig o l’estudi en llengua catalana, i en un més que merescut reconeixement als traductors, no puc deixar d’esmentar títols com Submergir-se en el naufragi, d’Adrienne Rich, traducció de Pol Guasch; Les afinitats electives, de Goethe, en traducció de Carlota Gurt, o Seixanta contes, de Donald Barthelme, traduïts per Ferran Ràfols Gesa.
És cert que davant l’allau de novetats que la indústria editorial catalana ens va oferint setmana rere setmana, moltes obres meritoses es queden sense ser notícia en el sentit periodístic del terme, i la crítica se n’ocupa discretament, però els tan bons llibreters que tenim ens les saben recomanar. I és que, parafrasejant David Castillo: “La cultura és un gran plaer. És el que et diferencia dels altres, el que et dona un vernís per civilitzar-te i és un camí pel qual has de transitar sempre.” Doncs això. Bons llibres, bon Nadal i un molt bon Any!
