El català, llengua franca

El baix ús del català entre el jovent i el pro­fes­so­rat ha revis­co­lat el debat sobre el paper social de la immersió lingüística. Segons dades del 2021 reco­lli­des per Pla­ta­forma per la Llen­gua, el 47% del pro­fes­so­rat man­te­nia el català sem­pre o gai­rebé sem­pre amb l’alum­nat, men­tre que prop de la mei­tat d’alum­nes no el feia ser­vir mai o gai­rebé mai fora de l’aula. Davant d’això, diver­ses veus, com el cas d’Arnau Rius a Nació Digi­tal, dema­nen posar fi a la immersió lingüística i pro­moure un sis­tema de dues línies, una en català i una en cas­tellà. Per a mi, supo­sa­ria un pas enrere.

La doble via lingüística ja exis­teix a la uni­ver­si­tat, a l’admi­nis­tració pública, als mit­jans de comu­ni­cació, als espais d’oci i de lleure, als comerços i a totes les esfe­res de la vida pri­vada i pública a Cata­lu­nya. I és per l’existència d’aques­tes dobles vies que el cas­tellà engo­leix el català. En té la culpa l’espa­nyo­lisme cul­tu­ral, que fa que el cas­tellà es vegi com l’idi­oma de la bona edu­cació i la moder­ni­tat en una soci­e­tat glo­ba­lit­zada i ètni­ca­ment plu­ral. Assu­mint-ho, els cata­la­no­par­lants i l’admi­nis­tració pública llan­cen el mis­satge que saber català no és neces­sari per viure a Cata­lu­nya i que el cas­tellà és millor per con­nec­tar-se amb el món.

L’únic lloc on no exis­tei­xen les dobles vies és a l’edu­cació obli­gatòria. És per això que li hem fiat, amb recur­sos més aviat magres, tot el pes de cor­re­gir les nefas­tes con­seqüències de les dobles vies que hi ha a la resta de la soci­e­tat. Però si la rea­li­tat fora de l’aula és espa­nyo­lista, a la llarga hi ha més pos­si­bi­li­tats que la rea­li­tat a les aules també ho sigui que no pas a la inversa. Crear una doble via lingüística ens asse­gu­ra­ria, sent opti­mis­tes, que la mai­nada tin­dria un espai de soci­a­lit­zació en català. Els pro­ble­mes asso­ci­ats a la resta d’espais hi segui­rien sent. Crear una doble via costa diners, per­so­nal i recur­sos mate­ri­als. Fer com­plir la immersió lingüística, també.

En ambdós casos, les mesu­res per eli­mi­nar l’espa­nyo­lisme s’han d’ende­gar igual si volem que el català sobre­vis­qui. La natu­ra­lit­zació dels hàbits, cos­tums i les nor­mes del règim del 78 ens fan viure en una situ­ació de neo­li­be­ra­lisme lingüístic, on apa­rent­ment català i cas­tellà con­vi­uen en plena har­mo­nia i, per tant, la tria de la llen­gua es per­cep com a lliure. Gas­tar-se els diners en una doble via, quan es neces­si­ten mesu­res a tot arreu per recu­pe­rar el català, és abraçar el neo­li­be­ra­lisme lingüístic. I aquest neo­li­be­ra­lisme s’acce­le­rarà, i es veurà com l’única via de super­vivència del català, si la Gene­ra­li­tat no fa que l’edu­cació uni­ver­sal sigui de qua­li­tat, en català i cata­la­nista. Davant de la inacció del govern, hi ha famílies que es plan­te­gen o bé por­tar les cri­a­tu­res a esco­les con­cer­ta­des o pri­va­des on s’asse­guri l’esco­la­rit­zació en català –tam­poc en són gai­res– o bé mar­xar de l’Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona. La Gene­ra­li­tat està per­me­tent que s’eixam­plin divi­si­ons ètni­ques que, segons les dades, podem reme­iar.

Segons Pla­ta­forma per la Llen­gua, la immersió lingüística té el suport de vuit de cada deu cata­lans. Entre qui parla català, el suport és del 95%; entre qui parla cas­tellà, el suport cau al 50%. Entre qui parla altres llengües, el suport se situa al 88%. Tenim una opor­tu­ni­tat única de fer del català –i l’aranès a la Val d’Aran– la llen­gua franca de Cata­lu­nya. Fins ara, des de Vox i Ciu­ta­dans fins a En Comú Podem, feien del cas­tellà un idi­oma colo­nit­za­dor basant-se en l’ètnia de molts de nosal­tres, des­cen­dents d’espa­nyols, i en l’entra­mat jurídic i legal que ofega el català. Poca cosa, lle­vat de la inde­pendència, hi ha a fer davant de l’espa­nyo­lisme jurídic i nor­ma­tiu. Però ho podem fer tot en l’àmbit social: Cata­lu­nya és el català, és l’aranès, és el caló, és el cas­tellà, l’ama­zic, el wòlof, l’urdú o el xinès. Però tan sols els tres pri­mers són els ori­gi­na­ris. I és espe­ci­al­ment el català el que ha de ser la llen­gua franca entre cata­lans que par­len llengües dife­rents. On també es reco­ne­gui l’aranès i es reins­tauri la dig­ni­tat al caló. Tant el govern com les veus inde­pen­den­tis­tes crítiques estan remant en la direcció contrària.