Un any de malestars

Aca­bem un any ben estrany, car­re­gat d’esde­ve­ni­ments fins fa qua­tre dies impen­sa­bles, de guer­res de des­trucció mas­siva i crims indis­cri­mi­nats sobre la població civil que sem­bla­ven d’un temps pas­sat, de resul­tats elec­to­rals i com­por­ta­ment polítics que no encai­xen amb els fona­ments democràtics d’algu­nes naci­ons avançades. Fins i tot aquí mateix, assis­tim a can­vis d’estratègies polítiques que, per molt que es jus­ti­fi­quin per con­ver­tir la neces­si­tat de gover­nar en la vir­tut de pac­tar allò que mai hauríem ima­gi­nat, el cert és que no només no les ente­nen a Espa­nya, sinó que són escas­sa­ment creïbles per a molts cata­lans.

La llista de fets inver­sem­blants seria ina­ca­ba­ble. I la manera més habi­tual d’inte­grar-los en la nos­tra manera de veure el món és fer-ne un judici sever. Con­dem­nem les guer­res, els crims de gènere, les desi­gual­tats crei­xents, els resul­tats esco­lars i les malal­ties men­tals, fins i tot les catàstro­fes natu­rals, com si tot fos resul­tats de volun­tats cons­ci­ents i evi­ta­bles. Fem allò tan com­pren­si­ble com absurd d’exi­gir que sigui l’últim crim, que no n’hi hagi cap més. Asse­nya­lar un cul­pa­ble i jut­jar-lo seve­ra­ment alleu­ge­reix el cop ini­cial.

Tan­ma­teix, com han sos­tin­gut els clàssics, el judici ens allu­nya de la com­prensió. Qui jutja no comprèn i qui comprèn no jutja, com ja he sos­tin­gut en algun altre arti­cle. Però si fer un exer­cici de com­prensió d’allò que moral­ment abo­mi­nes ja és difícil, l’esforç sol ser mal entès. Vull dir que posar-se a la pell, posem per cas, d’un assassí en sèrie per com­pren­dre el seu com­por­ta­ment, òbvi­a­ment, és com­pli­cat. I per posar-se a la pell entenc fer-se càrrec de quins deter­mi­nants soci­als l’han por­tat a la des­hu­ma­nit­zació, però també quins fac­tors psi­co­biològics hi poden haver inter­vin­gut. Ara bé, el més habi­tual és que aquest esforç de com­prensió sigui vist com una jus­ti­fi­cació del com­por­ta­ment cri­mi­nal i, encara, com una des­res­pon­sa­bi­lit­zació de l’assassí.

Però ja he dit que com­pren­dre i jut­jar són dues coses dife­rents. El judici moral i el penal tenen les seves pròpies bases, els seus fona­ments. En canvi, la com­prensió –no pas la con­des­cendència, és clar– és el resul­tat d’un exer­cici analític que exi­geix distància, fre­dor, estudi, ciència. L’avan­tatge del judici sobre la com­prensió és que uti­litza els fets que alte­ren l’ordre moral esta­blert per refer­mar-lo. Els crims de guerra dels ene­mics ideològics es posen al ser­vei de la cons­trucció d’aquest ene­mic. Els crims de gènere con­fir­men les ide­o­lo­gies del patri­ar­cat.

El pro­blema del judici, però, és que no ser­veix per posar remei a allò que es jutja. Sim­ple­ment, rea­firma el pre­ju­dici amb què s’enca­ren els fets con­dem­na­bles. I, per tant, no dis­mi­nu­eix el males­tar que pro­voca allò que es jutja, sim­ple­ment perquè no n’ente­nem les cau­ses. Ben al con­trari, el com­bat del males­tar social que gene­ren tots aquests fets que alte­ren les nos­tres vides només es pot gua­nyar amb la com­prensió. Podem demo­nit­zar tant com vul­guem Trump, Milei o Vox. No ens falta raó moral i hi tenim tot el dret. Però, per com­ba­tre’ls, el que ens con­vin­dria és enten­dre les raons del suport que tenen.

En aquest sen­tit, i des del meu punt de vista, la volun­tat de com­pren­dre és més revo­lu­cionària, més dis­rup­tiva –i, per­so­nal­ment, més tras­bal­sa­dora– que la volun­tat de jut­jar. Jut­jar posa ordre d’acord amb el nos­tre sis­tema moral previ. Però com­pren­dre és posar en entre­dit aquest ordre per tal de bus­car la rao­na­bi­li­tat, allò que soci­al­ment cen­su­rem, ens repugna i, en defi­ni­tiva, volem com­ba­tre. I, en anys com el que ara aca­bem, crec que ens han sobrat con­dem­nes i ens ha fal­tat esforç de com­prensió. Vet aquí la raó de tant males­tar!