Carme Casas i Godessart

“Esperava trobar una terra d’acollida, un indret on poder aturar-me a descansar sense perill, lluny de l’abast dels feixistes. Un lloc amable que em compensés la pèrdua dels pares, que en aquell moment no sabia on eren ni si els tornaria a veure. França era un lloc ideal, una mena de paradís on podríem menjar i trobaríem roba d’abric i llits calents on poder dormir sense alarmes aèries ni sirenes. En arribar a l’estació de Cervera, però, em vaig trobar amb tot de gent amuntegada, amb paquets i maletes, amb dones que ploraven, amb vells que ploraven, amb nens i homes que també ploraven. I amb aquelles piles d’armes que prenien als soldats, les separacions familiars, els homes a una banda, les dones i els nens a l’altra, i totes aquelles escenes de menyspreu i maltractament per part dels gendarmes i l’exèrcit francès. Em vaig trobar amb aquells cops de culata que ens feien anar de bòlit i aquells crits d’allez, allez que eren l’única cosa que ens deien.”