Ramon Boix Marsellès
“Dimecres, 23 de febrer del 1939.
Escric ja des de França. Ja fa dotze dies que hi som. Acampem en una tenda de campanya a les immediacions d’un poble de la Catalunya francesa, Prats de Molló. Des del darrer comentari que resta escrit només vaig dormir cinc dies en llit i ja no l’he vist més. De Puig-alt de Ter [Sant Joan de les Abadesses], on vam restar fins al dia 7 o 8 d’aquest mes, marxàrem a Camprodon, on s’hi muntà encara hospital. Dos dies després, partírem vers el poble català de la frontera amb la veïna República de França anomenat Molló, i d’allí, al dia següent, a la mateixa línia fronterera (coll d’Ares), on acampàrem al ras dos o tres dies. Al cap d’aquests, com a cap de les forces d’intendència de l’hospital vaig passar la frontera per entrar a refugiar-me en territori francès i a les immediacions ja dites estem fent vida de concentrats. [...]
Quan arribàrem a Molló, l’espectacle fou emocionant. Tota la carretera estava plena de camions, cotxes, soldats a cavall i els més a peu. Al cap de la carretera de Molló hi havia una sèrie de caps i oficials que amb molta energia feien baixar els ocupants dels cotxes i camions i immediatament els incendiaven fent-los despenyar al fons del barranc. Aquest espectacle trist i emocionant: uns vehicles de foc es tiraven amb violència al profund desnivell fent un soroll formidable acompanyat moltes vegades a més de l’esclat de bombes i granades de mà. I quan la nit aparegué més que una vall de destrucció i de ruïna semblava un camp immens on es rendia culte al foc o bé les tradicionals fogueres de Sant Joan en plena i compacta efervescència. Més amunt, al capdamunt del Pirineu es veia un espectacle semblant produït pels fugitius que marxaven i que acampaven a la mateixa ratlla fronterera. [...]
El comiat a Espanya fou senzill però molt emocionant i dramàtic: vaig formar les forces en fons de a dos, i el comissari Aracil els dirigí uns mots que foren escoltats amb molta emoció. A la fi es victorejà a Espanya, a l’exèrcit popular i a França acollidora. Jo, veritablement descentrat per l’emoció, vaig evolucionar senzillament i el grup i emprengué la marxa, no sense abans haver estrenyut, ells, personalment, les mans d’alguns amics i caps. Jo, motivat, per l’emoció al·ludida, no em recordava d’acomiadar-me de ningú i el bon amic i cap de sanitat Vilar, m’ho feu notar. Llavors, ens abraçàrem fortament i ens comunicàrem el nostre desig de lluitar per l’antifeixisme allí on fos. Seguidament n’abrací d’altres i empès per les llàgrimes i el dolor, tota embarbussada la gorja, vaig adreçar per última vegada la mirada a Catalunya i emprenguí el meu camí d’emigrant.”
