Rosa Laviña Carreras
“Ens vam estar a Brûlon (departament de Sarthe, regió de País del Loira) durant nou mesos; no s’hi estava pas malament, la veritat. No podíem marxar del poble, però podíem bellugar-nos. Jo anava cada dia a casa d’aquesta gent; amb ells, hi tinc més bones relacions que amb els de la meva pròpia família. Un bon dia, els gendarmes van tornar a venir amb els camions. Van reunir la majoria dels qui estaven col·locats per aquells poblets i ens van portar a l’estació, on ja hi havia un comboi, per portar-nos no sabíem pas a on. Vam estar dos dies dins el tren, i va donar la casualitat que, durant el viatge, un grup de dones, en un altre vagó, seguia el trajecte amb un mapa; van descobrir que anàvem cap al sud, cap a Espanya. Van passar per tots els vagons per avisar-nos, explicant-nos que uns dies abans, un comboi com aquell es dirigia al País Basc i cap a Espanya, sense demanar res a ningú. Ens van dir que preparéssim les maletes, els paquets, i que quan el tren s’aturés, ho havíem de llançar tot per la finestra i baixar del tren. Tothom hi estava d’acord. Però, no sé per quina raó, en un túnel, en plena nit, va sonar l’alarma. Vam llançar les coses per la finestra. És impossible imaginar-se, sense haver-ho viscut, l’enrenou que es va formar i el pànic que es va emparar de tots nosaltres... Els maquinistes es tornaven bojos, cridaven que si venia un tren corríem el risc de morir allà mateix, que seria un carnatge. Van dir a les dones que havien organitzat tot allò que fessin pujar tothom al tren, prometent-nos que al matí ens aturaríem i ens dirien on ens portaven. Tothom va tornar al tren i, quan va despuntar el dia, érem a l’estació de Perpinyà; les pors que teníem no eren pas en va, i si no haguéssim reaccionat ens hauríem trobat a Espanya. Els gendarmes van passar per tots els vagons per dir-nos que les que no volguessin tornar a Espanya anirien a un camp de concentració. Vaig parlar amb la mare. Li vaig dir que si volia podia tornar a Espanya amb la Pilar, però que jo no hi tornaria mentre hi hagués en Franco. Em va dir que no tornaria sense mi, i vam abandonar el tren totes tres. Primer, ens van portar a unes quadres per cavalls de curses (Camp dels Haras); no hi havia llits i durant quinze dies, sense despullar-nos, vam dormir a terra, sobre la palla, sense llençols. Alguns nadons van morir per manca d’aliments. Una infermera ens va dir: “La llet bona és per als nens francesos”; nosaltres només teníem dret a prendre aigua colorada amb una mica de llet. Al cap de quinze dies ens van ficar en uns camions; hi havia uns quants refugiats espanyols que venien del camp i ens van ajudar amb l’equipatge. Quan vam baixar, me’n recordo, començava a fer-se fosc, el noi que va agafar la meva maleta, a les fosques –no el sabria pas reconèixer– em va dir: “Ánimo, compañera, dentro de tres meses estaremos en casa.” Tres mesos més tard, seguíem allà mateix,. Érem al camp d’Argelers.
Ens van dir que ens instal·léssim on volguéssim; hi havia barraques. Almenys, nosaltres estàvem a recer. Els primers refugiats dels camps, uns mesos abans, van haver de dormir al ras. Vam triar una barraca sense sòl. A Brûlon dormíem sobre el sòl i ens pensàvem que la sorra seria més... confortable. L’endemà vam buscar una barraca amb sòl, la sorra era massa humida. Tots plegats devíem ser uns quaranta, entre dones i nens. Ens coneixíem una mica. A la barraca ens vam instal·lar, sense màrfega, amb una manta de l’exèrcit per persona. Ens hi vam quedar tot un any i com que a l’hivern feia molt fred, ens posàvem de tres en tres, ben juntets, i així teníem tres mantes. Érem joves, ho vam suportar; però per a la gent gran va ser molt dur. El menjar era dolent i no podíem sortir del camp.”
