Els nervis de Marchena

A mesura que van declarant els testimonis proposats per les defenses anem veient, cada vegada més, un tribunal en la seva essència i, sobretot, el seu president que, ja sense dissimular, està deixant clar que les coses no són com haurien de ser. No només s’estan vulnerant drets, cosa que ja no és nova, sinó que, a més, s’estan perdent les formes, les mateixes formes que tant van enganyar alguns al començament d’aquest judici.

Ja és clar que mentre que uns guàrdies civils poden parlar de les seves pors, de les cares d’odi que van percebre i de ves a saber quantes coses més, els testimonis de les defenses s’han de limitar a una freda descripció dels fets, com si les percepcions no fossin rellevants... Tot i així, però, crec que això no és el que realment explica el comportament de Marchena, i penso que la resposta cal buscar-la en un altre lloc.

Segurament, el que fa que estigui tan nerviós és que es va acabant la prova testifical i s’avança a marxes forçades cap a la documental en què, segons les seves pròpies paraules, s’exhibiran tots els documents sol·licitats per les parts i acceptats per la sala i que, traduït, significa que es veuran els vídeos que tant l’incomoden a ell, al tribunal i a les acusacions.

Aquests vídeos, que exhibits durant les testificals haurien tingut un efecte devastador, segueixen tenint tanta intensitat que caldrà fer grans esforços interpretatius, per part del tribunal, per no treure conclusions favorables a les defenses.

Però no només de vídeos van els nervis. Aquesta setmana ha estat tensa perquè, entre altres coses, en un judici que “no és polític” la sala s’ha hagut de pronunciar sobre molts temes d’àmplia rellevància política i, a més, s’ha hagut de desdir de, fins i tot, treballs doctrinals escrits pel mateix Marchena i, a pesar que és públic i notori que no hi havia consens entre els membres del tribunal, s’ha fet una interlocutòria per unanimitat..., fet que deu posar nerviós qualsevol.

La decisió adoptada, per unanimitat, no només denega la llibertat als electes empresonats, sinó que, a més, els priva de la immunitat a la qual tenen dret i, això, que no és una tasca fàcil ni sostenible en cap jurisdicció internacional, també deu fer posar nerviós qualsevol, sobretot a qui aspira a presidir el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem.

Sí, quan les aspiracions personals van més enllà del judici que s’està celebrant, adoptar una decisió que implica, d’una part, desdir-se del que has escrit anys enrere i, de l’altra, atacar una de les garanties pròpies del poder polític, justament del qual depèn assolir o no aquestes fites personals, no deu ser fàcil.

I és clar, m’imagino que la preocupació de Marchena es deriva del fet que seria impensable que el Congrés i el Senat no sortissin a defensar electes en contra de la decisió adoptada pel Suprem... Ara bé, per a la seva tranquil·litat, en aquest cas és segur que cap de les cambres defensarà els seus membres electes perquè no es tracta de delinqüents, sinó de polítics empresonats i, a més, són independentistes, amb la qual cosa Marchena pot estar tranquil que aquesta decisió no truncarà les seves expectatives. Fins i tot potser passa tot el contrari i, tal vegada, ell estava al grup dels que van pressionar perquè tots estiguessin d’acord a privar d’immunitat els electes que estan a la presó.

Tot i que no crec que afecti gaire els nervis que s’han vist aquesta setmana al Tribunal sí que hem de recordar que aquesta no és la primera ocasió en què en aquest procediment es prenen decisions que afecten, directament i irremeiablement, l’activitat política, tant estatal com catalana i, per no ser un judici polític, és increïble el molt que afecta la política.

En qualsevol cas, la interlocutòria per la qual es denega la llibertat i la immunitat als electes no és un bon auguri del que pot venir amb la sentència, i m’agradaria molt equivocar-me. Si són certs els rumors i algunes de les coses que es diuen, no s’entén, llavors, que no se’ls deixés en llibertat provisional i, tot plegat, per una cosa tan senzilla com que cap dels electes té, perquè no l’ha tingut mai, cap intenció de traslladar el debat jurídic a una altra jurisdicció.

Si l’autèntic convenciment del tribunal fos excarcerar-los al final del judici, tant els faria fer-ho unes setmanes abans. D’aquesta manera, respectarien les garanties d’immunitat que tenen tots els diputats i senadors i, alhora, semblaria que la democràcia els importa alguna cosa. Poques vegades un té tantes ganes d’estar equivocat com en aquesta ocasió i, sens dubte, ho celebraré si ho estic.