L’intèrpret

Quan tot el peix està ja quasi venut, ha passat el que va advertir el meu company de pàgina i de professió Gonzalo Boye, i van apuntar les defenses: el nerviosisme del president Marchena, que expressa el parer de la Sala, anIria in crescendo quan fos el torn dels testimonis dels ciutadans. S’ha parlat molt de la falta de pràctica de Marchena a l’hora de dirigir un judici d’aquestes dimensions –en aquesta Sala, els judicis amb ciutadans són excepcionals– en contraposició als advocats defensors que són cada dia a les «trinxeres» i porten moltes hores de vol. Però, i de la manca d’experiència dels testimonis a l’hora de declarar, ningú en parla? Aquesta és la qüestió.

El primer error que comet Marchena és pensar que els testimonis proposats per Don Andreu, Pina, la Sra. Roig o Salellas –per posar uns exemples– han estat «adoctrinats» per les defenses. Això no és així. Els testimonis no són de ningú, ja que quan són citats, són del Tribunal. Efectivament, els advocats poden parlar amb ells per esbrinar el que saben i sentir com ho expliquen, i quan n’hi ha molts –com és el cas– triar-ne els més serens, segurs, i que tinguin una expressió fluïda, o han viscut les experiències més greus. A partir d’aquí, els nervis que suposa passar aquest tràngol, expressar fets, percepcions i, sí, sentiments, en una llengua que no és la teva –vas traduint al mateix ritme que et batega el cor– i trobar-te per totes bandes i en un alçada superior tot de persones vestides de negre, i set mirades d’uns magistrats que t’estan examinant –com si es tractés d’una prova oral (allò que tots sempre hem defugit), pot provocar qualsevol tipus de reacció imprevisible o respostes humanament comprensibles. Fer-ne d’això responsables als advocats és «improcedent», per dir-ho elegantment. Sobretot, quan el Tribunal va restar impassible davant les declaracions d’uns testimonis acusatoris, molt més experimentats –en molts casos– a qui se’ls va permetre dir el que varen voler.

Certament el president Marchena té tot el dret de declarar impertinent una pregunta, però no pot declarar impertinent una resposta, una expressió, una valoració, que fa espontàniament un testimoni que es troba sotmès a una altíssima pressió psicològica i escènica. Llevat que busquis bloquejar-lo mentalment perquè allò que declara no t’agrada, no ho consideres propi del Tribunal Suprem –intolerable!, Esto es el Supremo! és el que diuen que se sent dir als magistrats- o ho veus una pèrdua de temps –com es va arribar a dir–, cosa que ens podria fer pensar que el Tribunal ja no «compra» la versió acusatòria i vol anar per feina.

Ara bé, una cosa es declarar una pregunta impertinent i l’altre ser un jutge impertinent –dit amb tot el respecte, com diem els advocats–. Si com diu la Constitució, la justícia emana del poble, el que no pot fer un jutge, que és un servidor públic, quan té davant representants d’aquest poble, que a banda de testimonis han estat víctimes dels fets que narren –no ho oblidem–, és corregir-los, menystenir-los i maltractar-los. Tant és així, que la pròpia llei ens diu que un jutge pot ser expedientat disciplinàriament quan s’adverteix un excés o abús d’autoritat, una greu falta de consideració o una desatenció o desconsideració cap els ciutadans o els advocats –entre d’altres–, i que qualsevol perjudicat por presentar una denúncia davant el propi Tribunal Suprem (la multa pot arribar els 6.000€).

I un segon gran error, amb més recorregut jurídic, és posar en dubte públicament l’estratègia de defensa d’en Jordi Cuixart, arran de les respostes d’un testimoni. O la tallada impròpia i inadmissible que va fer el president del tribunal a Benet Salellas, desprès que aquest renunciés a seguir fent un interrogatori, amb l’expressió «Molt Millor», que encara ressona. La seva ona expansiva pot arribar als TEDH. Tot dependrà del sentit de la sentència.

Ha estat en Xavier Melero el que ha apuntat amb gran encert aquest possibilitat. Fixem-nos que parla de llibertat «provisional». En dret penal hi ha diversos tipus de llibertat una vegada s’inicia un procediment: la llibertat provisional amb fiança o sense, amb mesures cautelars –en contraposició a la presó provisional–, la llibertat condicional –una vegada has estat condemnat i surts de la presó amb «condicions» (per exemple, no cometre cap delicte més)–, la llibertat vigilada –una vegada has complert la pena de presó i com a mesura de reforç– i els permisos penitenciaris temporals (per exemple en motiu d’una paternitat).

La font de coneixement sobre aquesta possibilitat–expressió pròpiament Melero– es troba en la darrera resolució del TS denegant la llibertat dels presos electes. Allà es ve a dir que, una vegada superada la possibilitat de destrucció de proves, i de la reiteració delictiva (doncs deixen de ser diputats del Parlament de Catalunya des d’on van declarar la independència i van cometre «presumptament els fets acusatoris –implantar la República des del Congrés ho deuen veure poc factible–), el risc de fuga és un motiu que decau amb la finalització del judici. Per tant, si la segona quinzena de juny s’acaba el judici, res impedeix que el TS acordi «d’ofici» la llibertat provisional dels acusats fins que es dicti sentència, moment en el qual, depenent del que decideixin, es pot ordenar novament el reingrés a la presó per complir la pena. Cas que res d’això passi, i cas que la sentència es dictés més enllà del novembre del 2019, el que es indiscutible és que els Jordis –el 16 d’octubre– i l’Oriol Junqueras i en Quim For –el 2 de novembre– haurien de sortir en llibertat provisional mentre esperen sentència perquè haurien complert els dos anys màxims previstos per la presó preventiva, doncs el judici ja s’ha celebrat.

En Melero, l’advocat despistat que em recorda quan interroga a l’entranyable tinent Colombo de la policia de Los Angeles, ha preguntat en veu alta al TS una obvietat, perquè quan arribi el moment, no es despisti.