UNA DÈCADA QUE DURARÀ ANYS

El pas entre una dècada que acaba i una altra que comença, com a pura con­venció cro­nològica que és, no es fa mai dei­xant la porta tan­cada. La con­tinuïtat de la història fa que només en comp­ta­des oca­si­ons els talls que gene­ren deter­mi­nats suc­ces­sos siguin tan nets com per sepa­rar eta­pes amb solució de con­tinuïtat. Els fets que han tin­gut lloc en el decenni que d’aquí a uns dies dei­xa­rem enrere ens segui­ran inter­pel·lant, i en alguns casos ens con­ti­nu­a­ran per­se­guint com una amenaça o una hipo­teca, durant els anys vint que estem a punt d’ence­tar i que pocs vati­ci­nis ens con­vi­den a pen­sar que, en l’àmbit glo­bal, hagin de ser tan feliços com, de manera més apa­rent que real, van ser qua­li­fi­cats els de la mateixa dècada del segle XX, la del xar­les­ton i la res­saca de la Pri­mera Guerra Mun­dial.

A Cata­lu­nya, en els anys que venen con­ti­nuarà la llarga marxa cap a la ple­ni­tud naci­o­nal que va començar fa deu anys amb la col­te­llada con­tra l’Esta­tut. El temps i els suc­ces­sos extra­or­di­na­ris i ini­ma­gi­na­bles que hem vis­cut en l’àmbit català ens han ense­nyat dues coses que mar­ca­ran l’esde­ve­nir a curt ter­mini: que no hi ha marxa enrere pos­si­ble, perquè l’Estat espa­nyol està deter­mi­nat a diluir l’auto­go­vern català fins a la liqui­dació, i que l’alli­be­ra­ment del jou cata­lanòfob compta amb un ene­mic més agres­siu del que era ima­gi­na­ble en un con­text democràtic. Davant del magnífic repte col·lec­tiu en què estem embran­cats, no hi ha lloc per al pes­si­misme.

Aquesta minúscula porció del pla­neta que és Cata­lu­nya ha estat immersa, natu­ral­ment, en altres situ­a­ci­ons que depas­sa­ven la capa­ci­tat d’acció i de decisió local. En una dècada hem vist com els des­plaçaments forçats de població s’han enquis­tat com a resul­tat d’unes polítiques glo­bals nefas­tes per a l’equi­li­bri polític gene­ral, amb Síria com a tea­tre prin­ci­pal del fracàs de la diplomàcia i la Medi­terrània i la fron­tera entre Mèxic i els EUA com a esce­nari de la tragèdia. Ha estat una dècada de regol­fada gene­ral, en aquest mar de con­flic­tes soli­di­fi­cats, d’amenaça ambi­en­tal crei­xent i cicle econòmic, si no total­ment depres­siu, almenys depri­ment per les difi­cul­tats de retor­nar als bons anys del pri­mer quin­quenni del segle.

Seria objec­ti­va­ment ingenu inten­tar con­cloure que els anys deu del segle XXI seran recor­dats com una etapa bri­llant de la història de la huma­ni­tat, tot i que, com­pa­ra­ti­va­ment, és evi­dent que hi ha hagut decen­nis molt pit­jors i més nefas­tos. Tan­ma­teix, el prin­ci­pal risc dels homes i les dones que habi­tem aquest tom­bant de dècada és dei­xar-nos endur per la sen­sació que no hi ha res a fer per can­viar les coses i rever­tir la rea­li­tat. Perquè en aquests últims anys també s’ha demos­trat que la força del car­rer pot aju­dar a obrir molts ulls, a des­per­tar mol­tes consciències i a reo­ri­en­tar algu­nes inèrcies. Des de La República, ho con­ti­nu­a­rem ana­lit­zant.