Metges sindicats

El 27 de març del 1920, més de 500 facul­ta­tius cata­lans es van aple­gar a l’Ate­neu Bar­ce­lonès, al car­rer del Pi de Bar­ce­lona, amb el propòsit de cons­ti­tuir el Sin­di­cat de Met­ges de Cata­lu­nya. La idea de cons­ti­tuir una enti­tat que tingués cura del col·lec­tiu de met­ges i de la sani­tat del país s’havia començat a ges­tar alguns mesos enrere, con­cre­ta­ment en el III Congrés de Met­ges de Llen­gua Cata­lana cele­brat a Tar­ra­gona. De fet, els pro­mo­tors de la ini­ci­a­tiva volien cons­ti­tuir el sin­di­cat en aquell mateix moment; però el pre­si­dent del Congrés ho va refu­sar. En comp­tes d’això, es va col·locar un car­tell con­vo­cant els assis­tents i, apro­fi­tant una pausa de la tro­bada, es va nome­nar una comissió orga­nit­za­dora que, des d’aquell mateix moment, es va mar­car com a fita la redacció d’uns esta­tuts i la cons­ti­tució ofi­cial de l’enti­tat.

El Sin­di­cat de Met­ges va néixer en un moment espe­ci­al­ment con­vuls, ple d’incer­te­ses. Des de feia mesos, el país vivia immers en una crisi econòmica pro­vo­cada pels efec­tes de la Gran Guerra. La tensió social es vivia amb inten­si­tat als car­rers de les prin­ci­pals ciu­tats indus­tri­als, on es diri­mia un duel dramàtic entre els obrers i els empre­sa­ris. Els pri­mers havien con­vo­cat la vaga de la Cana­denca, que va para­lit­zar el país durant set­ma­nes, men­tre que els segons van res­pon­dre amb un locaut patro­nal que va dei­xar milers de tre­ba­lla­dors sense feina. La tensió no només s’expres­sava a través de les vagues, sinó també amb atemp­tats gai­rebé dia­ris. El mateix dia que la premsa donava compte de la fun­dació del Sin­di­cat de Met­ges, reco­llia l’atemp­tat que s’havia produït a Ter­rassa, on va morir un obrer de 15 anys, amenaçat per for­mar part d’un sin­di­cat catòlic i, de forma simultània, també es feia ressò de la defunció i l’enter­ra­ment de dos patrons. A la crisi de sub­sistències s’afe­gia una crisi sanitària monu­men­tal, pro­vo­cada per la difusió impa­ra­ble de la grip, que va afec­tar més de 150.000 ciu­ta­dans i, durant mesos, va alte­rar de dalt a baix la vida quo­ti­di­ana dels nos­tres avant­pas­sats, amb la pro­hi­bició de qual­se­vol acti­vi­tat que com­portés “rela­ci­ons poble a poble”, com ara mítings o par­tits de fut­bol.

L’epidèmia de grip també va posar al des­co­bert totes les man­can­ces del sis­tema sani­tari, extra­or­dinària­ment pre­cari. A finals del 1919, per donar-ne exem­ple, un docu­ment de la Man­co­mu­ni­tat, recent­ment cre­ada, denun­ci­ava l’aban­do­na­ment de l’Estat en allò que feia referència als ser­veis de bene­ficència i salut: “Així s’explica que hi hagi a Cata­lu­nya mul­ti­tud de malalts neces­si­tats sense la deguda assistència, invàlids sense l’ade­quat aco­lli­ment, que la mor­ta­li­tat infan­til sigui vera­ment espan­tosa i que, des­guar­ni­des total­ment les nos­tres fron­te­res ter­res­tre i marítima d’un ser­vei de sani­tat ade­quat, esti­guem inde­fen­sos davant les epidèmies que des de fora ens venen, així com abso­lu­ta­ment des­pre­vin­guts per evi­tar que es pro­pa­gues­sin un cop feta la invasió, sofrint, al mateix temps, amb caràcter endèmic, malal­ties evi­ta­bles que donen entre nosal­tres una mor­ta­li­tat que hau­ria d’aver­go­nyir-nos davant els pobles cul­tes.” El 1920, la Man­co­mu­ni­tat va acon­se­guir el traspàs dels asils, els hos­pi­tals, les cases de mater­ni­tat i els ser­veis rela­ci­o­nats amb les epidèmies.

En l’àmbit polític, el pano­rama tam­poc era exces­si­va­ment afa­la­ga­dor i, de fet, encara va esde­ve­nir més advers a par­tir del 13 de setem­bre del 1923, quan el capità mili­tar de Cata­lu­nya va dur a terme un cop d’estat i va obrir un parèntesi de gai­rebé set anys. L’esce­nari va afec­tar de ple les pri­me­res pas­ses de la nove­lla enti­tat. El cap del direc­tori mili­tar es va dedi­car a repri­mir, sis­temàtica­ment, qual­se­vol deix de cata­la­nisme i de pro­gres­sisme. I el Sin­di­cat de Met­ges va ser acu­sat, tal com es va remar­car des del seu but­lletí, d’haver estat “un cau de sepa­ra­tisme”, una acu­sació de la qual es va veure obli­gat a defen­sar-se davant dels tri­bu­nals mili­tars i el govern civil. La per­se­cució es va mani­fes­tar a través de múlti­ples vies i de forma cer­ta­ment precoç. El 31 de desem­bre del 1923, poques set­ma­nes després del cop d’estat, el pre­si­dent interí de la Man­co­mu­ni­tat, el gene­ral Car­los de Losada, va clau­su­rar el Sin­di­cat a causa del seu paper en el con­flicte entre els met­ges i els cen­tres benèfics. Mal­grat la per­se­cució, el pre­si­dent de la Mutual Mèdica, la filla gran del Sin­di­cat, expres­sava el con­ven­ci­ment que “la vida nor­mal pros­se­gueixi imper­tor­ba­ble i àdhuc s’inten­si­fi­qui aug­men­tant el nom­bre de socis i pro­di­gant els socor­sos com fins ara”.

Mal­grat la repressió, el Sin­di­cat de Met­ges no va dei­xar de créixer, en bona part perquè els seus diri­gents el van saber con­ver­tir en un ins­tru­ment útil, gai­rebé impres­cin­di­ble, per als facul­ta­tius. Una borsa de tre­ball, una caixa de bene­ficència, una d’atur forçós o una secció de par­tits mèdics són algu­nes de les ini­ci­a­ti­ves que es van posar en marxa durant els pri­mers mesos de fun­ci­o­na­ment. El Sin­di­cat també va exer­cir, des de bon començament, com un lobby de pressió, ja fos per denun­ciar les pre­ca­ri­e­tats sanitàries del país o per pro­po­sar mesu­res de millora. Durant els pri­mers anys, el Sin­di­cat va acon­se­guir ampliar la seva base social, amb una repre­sen­ta­ti­vi­tat de més del 70% dels met­ges que exer­cien a Cata­lu­nya i també va acon­se­guir que els met­ges de les illes Bale­ars ingres­ses­sin a la ins­ti­tució.

Amb la pro­cla­mació de la República, el Sin­di­cat de Met­ges va viure un període espe­ci­al­ment esplen­dorós, tant pel seu poten­cial asso­ci­a­tiu com per la incidència en el nou marc autonòmic. En aquell moment, “el 88% dels met­ges cata­lans for­ma­ven part del sin­di­cat”, com asse­gura l’his­to­ri­a­dor Josep Lluís Martín Ber­bois, autor d’una pri­mera mono­gra­fia fa vuit anys i d’un lli­bre com­me­mo­ra­tiu que s’acaba d’edi­tar. Dos dies després del canvi de règim, el con­sell de Sin­di­cat va voler fer cons­tar la seva “adhesió entu­si­asta al nou règim i ofe­rir el seu con­curs a l’obra orga­nit­za­dora de la Pàtria renai­xent”. Els mem­bres del Sin­di­cat es van adreçar direc­ta­ment al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Fran­cesc Macià, i li van ofe­rir orga­nit­zar la sani­tat cata­lana. Es trac­tava d’una opor­tu­ni­tat única per bas­tir un sis­tema sani­tari gai­rebé del no res, i el Sin­di­cat de Met­ges va tenir un paper fona­men­tal en aque­lla con­jun­tura. El resul­tat d’aque­lla col·labo­ració entre el sin­di­cat i la Gene­ra­li­tat es va tra­duir en una millora subs­tan­cial de la salut de la població cata­lana.

L’enti­tat també va créixer des d’un punt de vista orga­nit­za­tiu. Es va reac­ti­var la mútua de pre­visió social Mútua Mèdica de Cata­lu­nya i Bale­ars, la Coo­pe­ra­tiva de Con­sum i la Caixa de Pre­visió i de Crèdit. I, després de molts esforços, es va acon­se­guir bas­tir el Casal del Metge, situat a la Via Laie­tana de Bar­ce­lona, que actu­al­ment és la seu de la Mútua Mèdica de Cata­lu­nya. L’esclat de la guerra va pro­vo­car que el Sin­di­cat entrés en un període com­plex, amb algun dels seus mem­bres assas­si­nats a mans dels anar­quis­tes o altres que van haver d’empren­dre el camí de l’exili.