L’amenaça global

Tocats però no enfon­sats. El grup giha­dista Estat Islàmic viu hores bai­xes després que fa tot just un any les For­ces Democràtiques Siri­a­nes (FSD) –una aliança que engloba les milícies kur­des i àrabs i que en aquell moment encara tenien el suport total dels Estats Units– poses­sin fi al seu domini ter­ri­to­rial. El nom de la ciu­tat siri­ana de Bag­huz, a la riba del riu Eufra­tes i a tocar de la fron­tera ira­quiana, que­darà com l’últim encla­va­ment de l’orga­nit­zació abans d’ini­ciar la reti­rada. Estat Islàmic es va llançar com a feno­men glo­bal el juny del 2014. La guerra de Síria vivia un dels moments més àlgids, i els giha­dis­tes ho van apro­fi­tar per començar a gua­nyar ter­reny a l’est del país. A l’Iraq tam­poc van tenir gai­res difi­cul­tats per impo­sar-se. La violència latent en aquell país i la crisi política per­ma­nent (sobre­tot a les zones de l’oest del país, opo­sa­des al govern de Bag­dad) van ser ter­reny ado­bat perquè l’orga­nit­zació pogués esten­dre els seus ten­ta­cles. Amb un ràpid ascens mili­tar van acon­se­guir con­que­rir Mos­sul, la segona ciu­tat ira­quiana.

A més, l’orga­nit­zació giha­dista va millo­rar la comu­ni­cació de la seva pre­de­ces­sora, Al-Qaeda. Trans­me­tia de manera directa i eficaç els mis­sat­ges als seus segui­dors. De fet, l’èxit i l’arri­bada de milers de com­ba­tents d’arreu del món –molts d’ells pro­vi­nents de països euro­peus com França, el Regne Unit i Bèlgica– es deu a la reper­cussió que va tenir a les xar­xes soci­als. Els seus segui­dors es veien inun­dats amb vídeos i imat­ges idíl·liques del cali­fat que s’estava ges­tant entre l’Iraq i Síria. I ho va acon­se­guir. Durant gai­rebé tres anys, aquesta zona del pla­neta va viure sota les ordres i les lleis del cali­fat. Uns 6 mili­ons de per­so­nes van que­dar atra­pa­des en aquest règim que ins­tau­rava una de les ver­si­ons més res­tric­ti­ves de la xaria (llei islàmica). En aquell moment d’auge, Estat Islàmic tenia milers de com­ba­tents, alguns d’ells pre­pa­rats i bre­gats en altres con­flic­tes, com ara el de Txetxènia.

D’altra banda, les noves for­mes de comu­ni­cació també van ser­vir per ate­mo­rir la població mun­dial. Els vídeos de les exe­cu­ci­ons de peri­o­dis­tes estran­gers es van fer tris­ta­ment famo­sos. Estat Islàmic va acon­se­guir arri­bar a molts països del món gràcies a uns segui­dors enfer­vo­rits i grups afins que els hi ren­dien plei­te­sia. L’atac a la sala Bata­clan de París (amb més d’un cen­te­nar de morts) i a la revista Char­lie Hebdo van supo­sar un punt d’inflexió en la dimensió del grup ter­ro­rista. L’amenaça ja no era un cali­fat en un lloc pràcti­ca­ment des­co­ne­gut, l’amenaça es con­ver­tia en real, i més tard van arri­bar els atacs a Bar­ce­lona, Brus­sel·les, Lon­dres, en un hotel de luxe de Susa (Tunísia), en una dis­co­teca d’Orlando (Estats Units) i a la capi­tal de l’Afga­nis­tan, Kabul, entre molts d’altres. Els ano­me­nats llops soli­ta­ris –o fins i tot també cèl·lules més orga­nit­za­des– come­tien atacs, i la sen­sació d’inse­gu­re­tat i de ter­ror s’este­nia per tot el món.

El somni del líder d’Estat Islàmic, Abu Bakr al-Bagh­dadi –aba­tut l’octu­bre pas­sat al seu ama­ga­tall al nord de Síria– de man­te­nir el cali­fat ha que­dat anul·lat. La seva mort s’inter­preta com una debi­li­tat més de l’orga­nit­zació després de per­dre el ter­ri­tori. Tot i aquesta der­rota, els atacs del grup a Síria con­ti­nuen. La seva força també rau en aques­tes cèl·lules dor­ments, dis­po­sa­des a ata­car en qual­se­vol moment, i en els segui­dors acòlits que té a tot el món dis­po­sats a come­tre atro­ci­tats. L’amenaça glo­bal con­ti­nua en forma de ter­ror.