“El debat economia o salut és masclista”

Jo no n’estic traient cap lliçó, perquè considero que les catàstrofes no ens envien un missatge. Aquests dies hi ha una mica la narrativa judeocristiana que les coses passen per alguna cosa que nosaltres hem fet. I en aquest sentit, és cert que la pandèmia ha posat en evidència, en certa manera, que tenim una gestió dels béns comuns que podria millorar molt, i en un moment en què el sistema sanitari ja tenia molta pressió. En certa manera, una de les coses interessants és aquest dilema, que per a mi no hauria d’existir, entre preservar el capital o preservar la vida, entre preservar el treball productiu o el treball reproductiu. En teoria haurien d’anar junts, però s’està veient que no. I, d’altra banda, i estic molt d’acord amb Joan Burdeus, ens ha situat, a occident, en una farsa dicotomia. S’ha vist que aquest model dicotòmic occidental ho basa tot en un binomi excloent tot i que no és així. Ara es fan molts debats sobre llibertat o vida, com si la llibertat i la vida no anessin lligades.

El debat economia o salut és absolutament masclista. És no entendre que el treball productiu, com diu Silvia Federici, es desenvolupa en base al reproductiu. Una de les grans crítiques que s’ha fet al pensament liberal és que és molt dicotòmic, o economia o vida. Quan tu pots emancipar perfectament una perspectiva emancipadora des de la comunitat. Crec que això és una gran prova que els dogmes occidentals s’han de revisar.

Han sortit molt bones iniciatives comunitàries. Una de les grans mostres és que en molts àmbits, l’extrema dreta no hi és. L’esquerra més alternativa, més comunitària, és la que està donant resposta. I després tens iniciatives com la impressió 3D. Sí que hi ha aquesta idea d’allò comú, no tant d’allò públic i privat, perquè allò públic sempre pot ser privatitzat. En canvi, si ho enfoques des de la idea del comú i la comunitat, escapes d’aquesta dicotomia entre públic i privat. També hi ha casos de vigilància, de veure què fa el veí, de si compleix la quarantena... que han estat alimentats per un abordament militaritzat del problema en l’àmbit espanyol. La societat té tendència a fer de vieja del visillo i anar mirant qui fa què, però crec que el clima policial i militar ha fomentat que aquestes actituds, malauradament, tinguin legitimitat.

És cert que hi ha una visió masculinitzada, però també perquè els subjectes amb més poder, amb més autoritat i amb més privilegis de classe han estat els homes. No obstant això, les professions que veritablement la gent està començant a valorar estan altament feminitzades, des del personal sanitari fins a les caixeres del supermercat, on trobem més dones que homes. Una de les coses que aquesta crisi està posant de manifest és que aquestes narracions del superhome, que després de la crisi econòmica del 2008 van ser molt rellevants, s’estan qüestionant. Veiem homes com Jair Bolsonaro i Boris Johnson obligats a rectificar i superats per la pandèmia. Una de les característiques interessants d’aquesta pandèmia és que és molt invisible i es pot transmetre en cossos que no mostren símptomes. Per tant, també és interessant com en l’era de la informació, el gran enemic que ha paralitzat l’economia planetària i les relacions al planeta és una cosa que no es pot veure i que s’escampa molt ràpidament. En certa manera és el virus perfecte per a la globalització: s’escampa molt ràpidament però tu no el detectes.

Les dones ja hi són, en la solució, però en sectors molt precaritzats. També els homes de classe obrera, com els transportistes. Els sectors essencials per a la vida estan treballant mentre la resta estem tancats a casa. Tanmateix, s’ha posat al davant el lideratge masculí. També hi ha diferències a l’hora d’exercir aquest lideratge. Justin Trudeau exerceix un lideratge més cooperatiu i comunitari que Donald Trump i Jair Bolsonaro, però en tot cas la perspectiva feminista hi ha de ser, perquè és que la que trenca tots aquells binarismes que han dificultat un correcte abordament de la crisi, com ara aquesta disjuntiva entre economia i vida, o entre vida i llibertat. Sembla que la vida sigui allò que interromp el funcionament normal de l’economia i la llibertat. No obstant això, en el moment en què la preservació d’allò comú es percep com un obstacle vol dir que el sistema està malament.

La resposta de la Generalitat va ser una mica lenta, tardana, suposo que perquè creien que el virus no es transmetia tan ràpidament.I s’hi va barrejar una gestió centralista que sabem que és un error. La gestió de l’Estat espanyol s’està demostrant que és una de les més desastroses del món. Quan tot això passi, s’hauran d’explicar quines decisions es van prendre en base a la informació de què es disposava. Si en un moment donat la Generalitat va entendre que les mesures del govern espanyol eren desencertades, doncs que no les hagués aplicat, perquè si no et fas responsable d’aquestes decisions. En algun moment s’ha de posar sobre la taula. Ara sabem que Catalunya està intervinguda, però arriba un moment en què tens unes previsions i has d’actuar. Falta una mica d’empenta i sempre veus les mateixes conselleries al davant: on és Cultura on és, on és Polítiques Digitals? Dels 200.000 milions que l’Estat espanyol va dir que destinava a l’abordatge de la crisi, bona part són crèdits o avals. La gent no estem pagant impostos per endeutar-nos més quan hi ha una crisi. Paguem perquè l’Estat ens cuidi quan hi ha una crisi. I en el cas de la Generalitat, es troba a faltar que totes les conselleries vagin a l’una. Potser ho fan, però no és el que ens arriba.

Jo vinc de la generació que quan va sortir de la facultat es va trobar la crisi econòmica del 2008. I ara que començàvem a tenir una certa estabilitat ens ve aquesta pandèmia. Sí que crec que s’està coent un canvi de valors. Ja teníem un qüestionament previ del sistema capitalista. Des de la lluita contra el canvi climàtic també hi ha una quota de qüestionament del règim econòmic i social que hi ha. I fins i tot grans referents economistes es comencen a plantejar la sostenibilitat del capitalisme en l’època de la robotització. Hi ha un model de canvi en les societats europees, i també en l’àmbit mundial estem enmig d’una transició de reequilibris, de com Àsia està tornant a guanyar pes i com ens hem de replantejar els eixos sobre els quals havíem bastit les democràcies occidentals. Els eixos capitalisme i llibertat hem vist que estaven plens de sobreentesos que en realitat eren opressions i desigualtats.