“La pandèmia serà un extraordinari laboratori d’anàlisi”

De moment, prou bé. Tampoc no he estat mai de gaires necessitats d’expansió territorial. Però enyoro les classes i els meus alumnes, els amics i sobretot la família, en particular, els nets. I, és clar, les passejades pels carrers de Terrassa, pel parc de Vallparadís i per Sant Llorenç del Munt. Tota la resta pot esperar. De fet, el que em comença a fer patir més és el retorn a la normalitat i tota la quantitat de coses que s’han ajornat i que tothom tindrà pressa a fer. Espero que no prenguem mal.

Generalment, tothom aprèn la lliçó que més li convé, i que és la que ja sabia. Ens agrada donar-nos la raó. De moment, potser el més rellevant és que ens força a l’alentiment en tots els terrenys: en la vida i les relacions socials, en el desig de consumir... Ara mateix, la major part de la publicitat a TV fa riure. I sobre si n’aprendrem alguna lliçó, ja no ho tinc tan clar. Si parlem de si serem capaços de canviar, això només es produirà si la crisi provoca canvis estructurals. De la crisi del 2008, en vam aprendre gran cosa? Per a mi, ja seria molt que acabéssim sent més conscients de la nostra vulnerabilitat i de la incertesa que va associada a la condició humana. Això sol ja canviaria algunes de les nostres prioritats, i per a bé. Tanmateix, també en podem aprendre lliçons negatives: a ser més porucs, a ser més dòcils, més pessimistes... Esperem que no.

En general, i majoritàriament, em sembla que el comportament és exemplar. I penso que algunes de les excepcions a aquesta conducta també es podrien entendre si coneguéssim millor els infractors. No totes, és clar, perquè sobretot entre la gent més culta i informada la insolidaritat sí que és culpable, i també n’hi ha hagut. En qualsevol cas, voldria pensar que aquest comportament majoritari exemplar no té a veure amb la resposta pròpia d’una disciplina militar i de l’amenaça de càstig, sinó que és fruit d’una consciència cívica. Per això m’agrada tant aquest document del Departament d’Interior que han anomenat “certificat autoresponsable”, en què cadascú assumeix el seu propi control.

No goso parlar per tothom. Si per a un sociòleg curiós ja és difícil entendre la normalitat d’allò que passa al carrer i que és a la vista, dir què passa dins del secret de les llars i en un clima d’excepcionalitat, seria una temeritat. Potser l’única via que tenim per poder respondre amb objectivitat és l’anàlisi de les converses que tenim a la xarxa. Caldrà estudiar-ho. I també haurem de veure altres dades. Ens engreixarem? Hi haurà més divorcis o més embarassos? S’incrementarà el consum d’ansiolítics i antidepressius, o disminuirà? Aprendrem a jugar amb els fills i els fills aprendran a jugar amb els pares? De moment, al carrer hi ha silenci, i al meu barri no se senten baralles dins les cases. Anem bé!

Hi ha de tot. M’ha agradat la resposta del nostre govern, per la rapidesa i l’atenció als criteris experts, tot i les limitacions competencials. Crec que tindrà un considerable impacte en les futures valoracions dels lideratges. En canvi, m’ha desagradat profundament la resposta patriotera del govern espanyol i la cultura autoritària en què s’ha parapetat. També fa malpensar aquesta sobrepresència de les forces de l’ordre, de l’exèrcit i del rei, que no sabem si és demanada pel govern del PSOE i Podemos, o si és imposada pels militars. També és preocupant l’absència de decisions fermes en el terreny econòmic, més enllà de les que semblen pensades només per protegir els bancs i no les empreses. I, internacionalment, el més interessant és observar com els grans líders es veuen obligats a canviar cada dia la posició presa el dia anterior. Els casos de Donald Trump i de Boris Johnson són tot un poema sobre la volatilitat de les seguretats dels poderosos. Consola veure’ls, també, tan febles.

Hi jugarà el paper que vulguem. Crec que no hi haurà conseqüències automàtiques. Jo he proposat la creació –si fos possible, immediata– d’un consell ciutadà català d’experts que, a partir de l’anàlisi de les fortaleses i febleses que haguem constatat, tant en l’àmbit local com global, sigui capaç de fer propostes de futur. I això tant en el terreny de les polítiques socials com de les estructures democràtiques; de les lògiques informatives i del que ens puguin explicar les converses a la xarxa, en el terreny de la salut i en el de l’ensenyament... La pandèmia, des del meu punt de vista, també l’hem de considerar com un extraordinari laboratori d’anàlisi que, havent estressat tot el sistema social, ens pot donar una informació preciosa per imaginar un futur millor, més just, més digne... i m’atreviria a dir que més decent.

Soc dels practicants assidus del “cuida’t” en les salutacions telefòniques i en les escrites. Només ho puc veure amb bons ulls. Hem passat del “cordialment”, de l’“afectuosament” o de l’“a reveure”, que són expressions d’afecte formal, a una preocupació directa i real per les persones. Hi ha, si més no momentàniament, un canvi de prioritats. Amb els amics i amb la família, també amb els coneguts i saludats, ens truquem per saber com estan. Fins i tot els meus estudiants m’escriuen i em diuen que em cuidi. M’emociona.

El futur ha de ser, serà, millor en tots els sentits, encara que de vegades s’hagi de rebre alguna patacada per treure’ns la son de les orelles i posar-nos en marxa. El filòsof francès Michel Serres, mort l’estiu passat –i de qui tinc el goig d’haver ocupat uns mesos el seu despatx a la Universitat de Stanford mentre ell era a París–, deia que “l’abans mai no ha estat millor, però que el després podria ser pitjor”. Com a advertència, hi estic d’acord. Però no com a predicció. El psicòleg nord-americà Barry Schwartz, irònicament, observa que les nostres percepcions subjectives ens fan pensar que abans tot era millor, quan de fet, tot era pitjor. De fet, el que passa és que cada vegada som més sensibles a la injustícia, a la violència, i això és bo. En el meu cas, confesso que tinc una confiança somàtica en el futur. A la vista dels fets, però també per principis. Soc dels que no voldrien tornar ni deu anys enrere. I tinc la certesa que sabrem vèncer els més grans desafiaments que ara mateix tenim al davant.

En primer lloc, ens cal superar el pessimisme cultural que arrosseguem –i que ens arrossega– els europeus. El pessimisme és la pitjor medicina per afrontar el futur, i sobretot, per construir-lo. És una qüestió de mentalitat, de confiança en la mateixa condició humana. En segon lloc, cal discernir tot allò que ja fem bé i que ha permès coses tan fantàstiques com que en un segle haguem passat de tenir una esperança de vida de 35-40 anys a 80-85. Aquests dies em meravella veure com la Ciència –així, en majúscula– treballa de manera global i solidària en el combat de la covid-19. Finalment, cal endreçar molt a fons el nostre món per posar a ratlla les temptacions autoritàries i combatre els abusos socials que fan perdre l’esperança en l’individu i en la mateixa humanitat. Però, que no ha estat sempre aquesta la lluita que ens ha fet més civilitzats, lliures i dignes?