“Sempre ens estrenyem el cinturó els mateixos”

Estem en un moment d’una crisi bestial, global, hem de ser enginyosos i hem de buscar solucions pràctiques. I crec que la sortida més immediata perquè la gent no agafi angoixa és donar diners en efectiu, sobretot a aquella gent que està en risc de pobresa. A Catalunya, un 24,1% d’aquesta gent són dones i, d’aquestes dones, la majoria són monoparentals o dones separades amb criatures. Treballen però tenen uns sous de misèria i els fills a càrrec i no tenen dret a beques precisament perquè treballen. És un estrès horrorós, la situació actual, per a elles i per als seus fills. El govern italià ha donat 600 euros per a cangurs a les mares amb criatures petites.

Van massa tard. I només parlen i diuen que hi treballaran. Estan pactant amb les grans patronals i amb els sindicats i en queden fora les petites empreses, els autònoms i, no cal dir-ho, les dones, que són les grans oblidades.

Aquestes ja haurien de tenir una ajuda. Quan parlo de les que estan en risc de pobresa parlo de dones amb títols professionals. Les que ja eren pobres abans de la crisi, que estan a l’atur, o que no estan donades d’alta a la Seguretat Social, o que no treballen, ja és horrorós. Pedro Sánchez va prometre canviar la reforma laboral per frenar el lliure acomiadament i no ho ha fet. I, per tant, hi ha moltes dones amb contractes d’un dia o d’una setmana que han anat al carrer. I vinga expedients de regulació d’ocupació. Les grans empreses han fet ERTO. I què passa amb les microempreses, que són el noranta per cent? Si la gent no es mor del virus es morirà de l’estrès.

Molta gent no se sent apel·lada amb el que diuen, no entrarà en cap ajut. Segon punt: qui controlarà aquests ajuts i aquestes subvencions? Les patronals, que només afavoriran els seus? On aniran aquests diners? Les empreses seguiran pagant aquests sous astronòmics dels alts directius? L’Estat espanyol és un dels llocs d’Europa on hi ha una diferència més gran entre el sou dels grans directius i el sou més baix de la mateixa empresa. Durant els anys de crisi, els grans directius han vist augmentat el seu sou.

Seguint amb el tema dels sous, els polítics són els primers que no estan donat exemple i no s’han rebaixat el sou. Sempre ens estrenyem el cinturó els mateixos. És un moment molt difícil, però en l’aspecte econòmic veig que van tard, que estan tan preocupats per la seva cadira, per les eleccions, pel seu partit i per pactar amb els sindicats i les patronals que no fan passos concrets, ferms i realistes. Haurien de ser més ràpids i donar més diners a la població en risc. Això rebaixaria molt l’estrès de la gent. Segon punt: les administracions públiques han de pagar tots els diners que deuen a les pimes, abans no s’ensorrin. I que anunciïn d’una vegada que els autònoms no pagaran la quota d’aquest mes, com a mínim. Només veig promeses i mesures de pa sucat amb oli. I aquí parlo de tots els partits.

Crec profundament que les persones i les societats creixem a partir de les crisis, perquè aprenem les lliçons. Una crisi és una oportunitat molt gran per canviar. Val la pena mirar en què ens hem equivocat i detenir-se a pensar com ho veiem les dones. Només es fan preguntes als grans economistes que són homes. Doncs les dones creiem que hi hauria d’haver un gran pacte social amb visió de dona i per un cop a la vida posar al centre les persones i la seva cura. I això ha de ser corresponsabilitat de tothom. I perquè sigui així podríem organitzar els horaris en funció de la cura de les persones. Una fórmula europea rendibilitzant més les hores de treball per tal que siguin més productives. Que a partir de les quatre de la tarda, per exemple, ens puguem dedicar a cuidar els nostres nens i els nostres avis, o a ser creatius, o a descansar..., però que la societat estigui organitzada per tal que puguem treballar, cuidar-nos i ser persones. I potser les dones no haurien de deixar de treballar perquè no poden compaginar la vida laboral i familiar. Ara tenim una oportunitat per assentar les bases d’una economia del bé comú.

Vull remarcar com està funcionant el sector sanitari. Un deu per a tot el personal de sanitat. Ara estem pagant les retallades dels darrers anys i fins ara no havíem valorat prou el col·lectiu d’infermers i el personal mèdic. Les necessitats de la gent i del país no es poden copsar des dels despatxos. S’ha de trepitjar el carrer i estar al costat de la gent.

Justament per combatre això vam organitzar l’associació 50a50. Si no hi ha un 50% de dones a tots els llocs de decisió, no arreglarem res al món. Perquè les dones, quan ens posem a manar, intentem posar al davant de tot la salut i el benestar de les persones Però els homes que hi ha no ens deixen pujar perquè on són ells ara es cobra més i es té més prestigi i reconeixement social. Si una dona rep tantes punyalades traperes per tal que no ascendeixi, i a sobre té criatures a casa, doncs acaba renunciant i dient “ja us ho fareu”. És la trampa. Hem d’exigir que el 50% dels llocs de decisió, com a mínim, estiguin ocupats per dones. Està demostrat que les grans empreses funcionen millor només amb un 30% de dones als consells d’administració.

Ara és una oportunitat per dir que ja n’hi ha prou i que s’ha de donar valor al que realment és important a la vida. Aquests dies de confinament la gent ha de reflexionar sobre si la vida que portem és realment la vida que volem. De què tenim por aquests dies? D’agafar el virus i de morir-nos. Perquè al final només hi ha vida o mort i, per tant, el més important és conservar la vida. Et passes la vida treballant com una burra, sense veure els fills ni els pares, i total per a què? Per veure com un pocs no deixen de tenir més beneficis malgrat que sigui a costa que la resta ens anem tornant més pobres.

Dependrà de cada persona, però tinc fe en la humanitat. Malgrat tot, mai havíem estat tan bé com ara i hem avançat, però necessitem que els polítics que poden introduir els canvis importants deixin de preocupar-se sobretot per guanyar eleccions i prenguin riscos si pensen que beneficiaran les persones.