“Adaptar-se no és acostumar-se”

Hauríem de precisar que adaptar-se no és acostumar-se. Acostumar-se és assumir, fer-nos nostra una situació que ens ve donada i, en canvi, adaptar-se preveu un procés progressiu del nou escenari. Crec que ens hi estem adaptant més que no pas acostumant, perquè estàvem acostumats a la vida que teníem abans del confinament, la que consideràvem normal i la que es contraposa a l’escenari actual, que tots coincidim que és anòmal. Els éssers humans tenim la capacitat de resituar-nos segons les necessitats de cada moment, i davant les notícies que ens arriben sembla evident que la nostra manera de viure, veure i interactuar seran diferents. Amb un confinament llarg, l’adaptació és més progressiva, però també suposa un esgotament físic, i especialment emocional. No ens hi podem acostumar, perquè allò que ja teníem no serà el que tindrem demà.

Fa molt mal. Tots necessitem límits i necessitem posar-los a tot. Coincidim a reconèixer que els límits són bons per als més menuts, perquè els ensenyen com funciona el món i els ajuden a estructurar-se, però ens n’oblidem quan es tracta de nosaltres. Si tu no et poses límits fins i tot en allò que més t’agrada fer, acabes avorrint-lo i fins i tot arribarà un moment en què ho rebutjaràs. La sobreinformació el que fa és activar-nos, posar-nos en alerta tota l’estona i això ens acaba esgotant. El cas més clar és el dels sanitaris, a qui recomanem que puguin desconnectar de la seva realitat professional, que puguin marxar a casa per esvair-se i dedicar-se un temps a ells mateixos, lluny de la feina. Tots, absolutament tots els excessos són dolents, perquè ens superen i ens acaben controlant. Hauríem de ser curosos a l’hora d’informar-nos i fer-ho, com a màxim, un o dos cops al dia, per no saturar-nos.

En soc conscient, però ens hem d’obligar a obrir el ventall de les possibilitats. No tot comença i acaba amb el coronavirus i no per repetir les dades d’infectats, morts i gent que ha superat el virus, la situació diària canviarà. Hem de cercar noves maneres de normalitzar una situació que no té res de normal, perquè desconnectar és imprescindible.

Estem al davant d’una emergència sanitària en l’àmbit mundial, i el primer que hem d’aconseguir és aturar el virus atenent les persones que s’han contagiat i treballant per evitar que la pandèmia es propagui. Dit això, també cal destacar que som éssers psicosocials, i en el cas dels sanitaris, més enllà de desenvolupar la seva feina, es troben immersos en jornades de màxima tensió i amb una pressió assistencial increïble, amb problemes amb el subministrament de material de seguretat, amb el contacte diari amb la mort dels pacients, amb la impotència de no poder subministrar una vacuna eficient i amb la por de contagiar-se ells mateixos o a les persones que estimen. Alguns han decidit fins i tot no tornar a casa per estalviar-se el contacte, però assumint que hauran de passar sols per aquest tràngol. Tot plegat, i en especial aquest contacte constant amb el patiment, els pot passar factura. Hi havia un metge d’Atenes que en el segle II abans de Crist ja deia: “Aquests són els deures d’un metge: primer curar la seva ment i ajudar-se a ell mateix abans d’ajudar ningú.” Els hem de cuidar molt, els sanitaris, i ells han de ser conscients que s’han de deixar cuidar.

És cert. Entre d’altres, vam començar amb una guia útil per al confinament, amb consells i propostes per organitzar millor l’estada a casa. Des del Col·legi també s’han posat a l’abast dels professionals un seguit de recomanacions per poder seguir exercint la professió en uns moments com aquests i amb les mancances imposades. També s’ha posat en marxa un servei telefònic de suport psicològic per a tots els professionals de la salut i un altre obert a la societat en general; s’ha editat el conte La Rosa contra el virus adreçat als infants; s’ha creat una guia per a una bona gestió de la convivència i les relacions durant el confinament, i s’ha facilitat l’accés en streaming als trenta curts guanyadors de totes les edicions del Festival de Curtmetratges sobre Salut Mental (Psicurt) i del Festival Internacional de Curtmetratges de Vila-seca (Ficvi).

Les més fonamentals coincideixen també amb les consultes que ens fan en l’àmbit clínic i hospitalari. En primer lloc, hi ha l’angoixa per por de poder perdre la salut o, en el pitjor dels casos, la vida. En segon, els temes vinculats a la convivència si ja no era bona abans del confinament. Si el contacte diari ja arrossegava problemes previs, segur que ara que s’està obligat a compartir un mateix espai tot el dia s’han agreujat. També hi ha moltes consultes vinculades al fet de no poder acompanyar aquell familiar malalt o, en especial, en el moment de la mort. Finalment, també ens truquen molts professionals de la salut per demanar informació sobre els recursos de què disposem per poder informar-ne els seus pacients.

Penso que, en general, hem de tenir cura de tota la població. És cert que cal una major atenció envers la gent gran, sobretot aquella que viu sola i que no té accés a les xarxes socials, cosa que els impedeix mantenir un contacte diari amb altres persones. Tot i això, cada grup d’edat té les seves necessitats, que es manifestaran tard o d’hora en una situació de confinament que s’està allargant i, per tant, hem de saber com donar-los resposta.

Sí, però soc del parer que no els hem de sobreprotegir del moment en què vivim. Amb els nens s’ha de poder parlar d’aquesta situació difícil i fer-ho amb un llenguatge que puguin entendre. La canalla ha de saber per què ara no pot anar a escola, ni pot sortir a jugar al carrer amb els seus companys. El més fonamental és que nosaltres, com a adults i responsables tant dels més grans com dels més petits de casa, tinguem serenor i no els transmetem angoixa, por i ansietat. Hi ha prou recursos per compartir en família, nosaltres al Col·legi en tenim.

Les situacions crítiques sempre ho fan. Som éssers passionals que anem de l’amor a l’odi, i els dos extrems són perniciosos. Som persones que ens movem en els extrems i massa sovint ens posicionem i prejutgem sense tenir tota la informació per fer-ho. Ho hem vist aquests dies amb informacions sobre gent que des dels balcons escridassa persones que passegen pel carrer perquè creuen que s’estan saltant el confinament i no pensen que segurament tenen una raó justificada per fer-ho. No ens esperem a escoltar la possible explicació de l’altre i deixem anar els instints més primaris, augmentats pels dies i dies de confinament. Afortunadament, diria, les expressions positives són moltes més, com ara els aplaudiments compartits a les vuit del vespre en suport dels serveis d’emergències. La solidaritat de compartir amb els altres una situació difícil sempre la fa més suportable.

No sé pas si abans ja no estàvem, de deshumanitzats. Vivim en una època en què, precisament, no tenim gaire temps per empatitzar amb els altres, per dedicar una estona a la conversa, a gaudir de la companyia de l’altre, per escoltar l’altre. Anem sempre amb el coet al cul, amb l’estrès de la feina i de les preocupacions, i ens mou l’impuls d’una societat del consumisme que ens inculca que per ser feliços hem de comprar, comprar i comprar. Si és així, anem molt equivocats, perquè allò que és important no és tenir, sinó precisament ser. Quan no hi siguem, ens hauran de recordar perquè érem rics o bones persones? Moments com el que ens ha dut el coronavirus ens han d’ajudar a veure què és allò més important, de què podem prescindir sense gaires problemes i què ens omple de debò. Ho diuen els metges que estan a primera línia: els protocols són importants, però al davant hi ha d’haver l’empatia i la humanitat.

Espero que no. No és la primera vegada que la humanitat pateix una pandèmia tan greu, i després de les anteriors, els costums socials no van canviar. El segle passat vam passar per dues guerres mundials que van matar milions de persones i els que van quedar van continuar vivint. L’ésser humà acostuma a compartimentar els recursos que li poden ser útils en un moment determinat. No crec que el nostre caràcter canviï radicalment, i a això ens ajudarà la facilitat que tenim per oblidar o, més ben dit, per superar els moments difícils. Potser al principi serem més curosos amb les mostres d’afecte envers els companys, però confio que les barreres s’acabin trencant i que la por no marqui les nostres vides. L’adaptació tornarà a ser imprescindible per respondre a la nova era que vindrà, perquè som éssers socials i no ho deixarem de ser, perquè necessitem el contacte amb l’altre.

El nostre és un confinament que, en la majoria de casos, podem passar a casa, amb els nostres, amb prou recursos i connectats a l’actualitat. Sovint penso com van ser capaços de reincorporar-se a la vida els supervivents dels camps de concentració i d’extermini nazis. Sense desmerèixer les dificultats que devien passar per poder tornar a ser persones amb una feina, per crear una família i per tirar endavant, al final ho van aconseguir i van deixar un testimoni directe de la gran fortalesa que podem arribar a tenir.

Malauradament, els éssers humans tenim una memòria molt efímera. Tant de bo experiències com aquesta ens facin recuperar com són d’importants les dones de la neteja, els treballadors de les botigues i els supermercats i els transportistes de mercaderies, per posar només alguns exemples. Com som d’importants cadascú de nosaltres, no per allò que tenim, sinó per allò que fem en comunitat, per allò que compartim amb els altres. I compartir no amb el concepte que s’ha imposat des de les xarxes socials de fer-se visible, de destacar pel nombre de seguidors i per augmentar l’ego. No. Compartir de debò. Hi ha una historieta que sempre recordo, en què un avi diu al net que l’acompanya: “Quan jo era jove no tenia internet”, i l’infant li pregunta: “I com us ho fèieu?” I l’avi li respon: “No teníem de res, però teníem de tot. Això és l’essencial!” Què fèiem abans i què fem ara? Ens hem convertit en una societat consumista i materialista, que té com a principal objectiu aconseguir l’últim model d’un mòbil encara que desconeguem quines altres prestacions té i si ens faran servei. Allò que ens ha portat el confinament –recuperar les relacions, el contacte, el fet d’escoltar, d’entendre l’altre– hauríem de fer tot el que fos possible per no aparcar-ho un cop tornem a sortir de casa i el capitalisme més salvatge ens estigui esperant.

Xarxes amb més mesura i incentivar el contacte humà. Que haver sortit dia darrere dia als balcons a aplaudir la feina dels sanitaris i a cridar que són uns herois ens serveixi per reconèixer-los la feina quan el virus ja no ens amenaci.

Els sentiments humans són una barreja de tot, de por i d’esperança, que són antònims. Ara estem patint les conseqüències directes pel que fa a la salut, però un cop s’hagi controlat la malaltia haurem d’afrontar les conseqüències econòmiques que els entesos vaticinen com a catastròfiques. En moments com aquests faig meva la frase d’Albert Einstein: “No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix.” Ell ho plantejava amb relació a les crisis, que considerava una benedicció per a les persones i els països, perquè allò que aporten és progrés, és saber aprofitar la creativitat per superar l’angoixa, que sigui la inventiva la que ens porti a la superació. Són reflexions que a mi sempre m’han semblat interessants, perquè no és tan el problema en si, sinó com ens prenem nosaltres aquest problema. Una mateixa situació es pot afrontar de diferents maneres, com l’exemple clàssic d’aquell que davant l’adversitat veu el got sempre mig ple o aquell que el veu mig buit. Hem de ser capaços de treure’n una lliçó, de saber què és realment important per a nosaltres i què podem deixar al costat del camí perquè ja no ens aporta res. Buscar la visió positiva, però compte!, això no vol dir pintar-ho tot sempre de color rosa.

És un bon moment perquè se’ns vegi com un recurs de la salut mental, no només de la malaltia mental. La salut mental va més enllà de la psicopatologia, de tractar allò que és un problema. També incideix en la prevenció i la promoció de la salut. Si això ens permet veure que el treball dels i de les psicòlogues és imprescindible haurem fet un gran pas endavant. Ara bé, també és un moment en què l’intrusisme busca fer-se un lloc i cal garantir que aquells que ajuden tinguin la formació i els coneixements adequats per fer bé la seva feina. No tothom pot tractar la salut mental.