“Adaptar-se no és acostumar-se”

Hauríem de pre­ci­sar que adap­tar-se no és acos­tu­mar-se. Acos­tu­mar-se és assu­mir, fer-nos nos­tra una situ­ació que ens ve donada i, en canvi, adap­tar-se pre­veu un procés pro­gres­siu del nou esce­nari. Crec que ens hi estem adap­tant més que no pas acos­tu­mant, perquè estàvem acos­tu­mats a la vida que teníem abans del con­fi­na­ment, la que con­si­deràvem nor­mal i la que es con­tra­posa a l’esce­nari actual, que tots coin­ci­dim que és anòmal. Els éssers humans tenim la capa­ci­tat de resi­tuar-nos segons les neces­si­tats de cada moment, i davant les notícies que ens arri­ben sem­bla evi­dent que la nos­tra manera de viure, veure i interac­tuar seran dife­rents. Amb un con­fi­na­ment llarg, l’adap­tació és més pro­gres­siva, però també suposa un esgo­ta­ment físic, i espe­ci­al­ment emo­ci­o­nal. No ens hi podem acos­tu­mar, perquè allò que ja teníem no serà el que tin­drem demà.

Fa molt mal. Tots neces­si­tem límits i neces­si­tem posar-los a tot. Coin­ci­dim a reconèixer que els límits són bons per als més menuts, perquè els ense­nyen com fun­ci­ona el món i els aju­den a estruc­tu­rar-se, però ens n’obli­dem quan es tracta de nosal­tres. Si tu no et poses límits fins i tot en allò que més t’agrada fer, aca­bes avor­rint-lo i fins i tot arri­barà un moment en què ho rebut­jaràs. La sobrein­for­mació el que fa és acti­var-nos, posar-nos en alerta tota l’estona i això ens acaba esgo­tant. El cas més clar és el dels sani­ta­ris, a qui reco­ma­nem que puguin des­con­nec­tar de la seva rea­li­tat pro­fes­si­o­nal, que puguin mar­xar a casa per esvair-se i dedi­car-se un temps a ells matei­xos, lluny de la feina. Tots, abso­lu­ta­ment tots els exces­sos són dolents, perquè ens superen i ens aca­ben con­tro­lant. Hauríem de ser curo­sos a l’hora d’infor­mar-nos i fer-ho, com a màxim, un o dos cops al dia, per no satu­rar-nos.

En soc cons­ci­ent, però ens hem d’obli­gar a obrir el ven­tall de les pos­si­bi­li­tats. No tot comença i acaba amb el coro­na­vi­rus i no per repe­tir les dades d’infec­tats, morts i gent que ha superat el virus, la situ­ació diària can­viarà. Hem de cer­car noves mane­res de nor­ma­lit­zar una situ­ació que no té res de nor­mal, perquè des­con­nec­tar és impres­cin­di­ble.

Estem al davant d’una emergència sanitària en l’àmbit mun­dial, i el pri­mer que hem d’acon­se­guir és atu­rar el virus ate­nent les per­so­nes que s’han con­ta­giat i tre­ba­llant per evi­tar que la pandèmia es pro­pa­gui. Dit això, també cal des­ta­car que som éssers psi­co­so­ci­als, i en el cas dels sani­ta­ris, més enllà de desen­vo­lu­par la seva feina, es tro­ben immer­sos en jor­na­des de màxima tensió i amb una pressió assis­ten­cial increïble, amb pro­ble­mes amb el sub­mi­nis­tra­ment de mate­rial de segu­re­tat, amb el con­tacte diari amb la mort dels paci­ents, amb la impotència de no poder sub­mi­nis­trar una vacuna efi­ci­ent i amb la por de con­ta­giar-se ells matei­xos o a les per­so­nes que esti­men. Alguns han deci­dit fins i tot no tor­nar a casa per estal­viar-se el con­tacte, però assu­mint que hau­ran de pas­sar sols per aquest tràngol. Tot ple­gat, i en espe­cial aquest con­tacte cons­tant amb el pati­ment, els pot pas­sar fac­tura. Hi havia un metge d’Ate­nes que en el segle II abans de Crist ja deia: “Aquests són els deu­res d’un metge: pri­mer curar la seva ment i aju­dar-se a ell mateix abans d’aju­dar ningú.” Els hem de cui­dar molt, els sani­ta­ris, i ells han de ser cons­ci­ents que s’han de dei­xar cui­dar.

És cert. Entre d’altres, vam començar amb una guia útil per al con­fi­na­ment, amb con­sells i pro­pos­tes per orga­nit­zar millor l’estada a casa. Des del Col·legi també s’han posat a l’abast dels pro­fes­si­o­nals un seguit de reco­ma­na­ci­ons per poder seguir exer­cint la pro­fessió en uns moments com aquests i amb les man­can­ces impo­sa­des. També s’ha posat en marxa un ser­vei telefònic de suport psi­cològic per a tots els pro­fes­si­o­nals de la salut i un altre obert a la soci­e­tat en gene­ral; s’ha edi­tat el conte La Rosa con­tra el virus adreçat als infants; s’ha creat una guia per a una bona gestió de la con­vivència i les rela­ci­ons durant el con­fi­na­ment, i s’ha faci­li­tat l’accés en stre­a­ming als trenta curts gua­nya­dors de totes les edi­ci­ons del Fes­ti­val de Curt­me­trat­ges sobre Salut Men­tal (Psi­curt) i del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Curt­me­trat­ges de Vila-seca (Ficvi).

Les més fona­men­tals coin­ci­dei­xen també amb les con­sul­tes que ens fan en l’àmbit clínic i hos­pi­ta­lari. En pri­mer lloc, hi ha l’angoixa per por de poder per­dre la salut o, en el pit­jor dels casos, la vida. En segon, els temes vin­cu­lats a la con­vivència si ja no era bona abans del con­fi­na­ment. Si el con­tacte diari ja arros­se­gava pro­ble­mes pre­vis, segur que ara que s’està obli­gat a com­par­tir un mateix espai tot el dia s’han agreu­jat. També hi ha mol­tes con­sul­tes vin­cu­la­des al fet de no poder acom­pa­nyar aquell fami­liar malalt o, en espe­cial, en el moment de la mort. Final­ment, també ens tru­quen molts pro­fes­si­o­nals de la salut per dema­nar infor­mació sobre els recur­sos de què dis­po­sem per poder infor­mar-ne els seus paci­ents.

Penso que, en gene­ral, hem de tenir cura de tota la població. És cert que cal una major atenció envers la gent gran, sobre­tot aque­lla que viu sola i que no té accés a les xar­xes soci­als, cosa que els impe­deix man­te­nir un con­tacte diari amb altres per­so­nes. Tot i això, cada grup d’edat té les seves neces­si­tats, que es mani­fes­ta­ran tard o d’hora en una situ­ació de con­fi­na­ment que s’està allar­gant i, per tant, hem de saber com donar-los res­posta.

Sí, però soc del parer que no els hem de sobre­pro­te­gir del moment en què vivim. Amb els nens s’ha de poder par­lar d’aquesta situ­ació difícil i fer-ho amb un llen­guatge que puguin enten­dre. La cana­lla ha de saber per què ara no pot anar a escola, ni pot sor­tir a jugar al car­rer amb els seus com­panys. El més fona­men­tal és que nosal­tres, com a adults i res­pon­sa­bles tant dels més grans com dels més petits de casa, tin­guem sere­nor i no els trans­me­tem angoixa, por i ansi­e­tat. Hi ha prou recur­sos per com­par­tir en família, nosal­tres al Col·legi en tenim.

Les situ­a­ci­ons crítiques sem­pre ho fan. Som éssers pas­si­o­nals que anem de l’amor a l’odi, i els dos extrems són per­ni­ci­o­sos. Som per­so­nes que ens movem en els extrems i massa sovint ens posi­ci­o­nem i pre­jut­gem sense tenir tota la infor­mació per fer-ho. Ho hem vist aquests dies amb infor­ma­ci­ons sobre gent que des dels bal­cons escri­dassa per­so­nes que pas­se­gen pel car­rer perquè cre­uen que s’estan sal­tant el con­fi­na­ment i no pen­sen que segu­ra­ment tenen una raó jus­ti­fi­cada per fer-ho. No ens espe­rem a escol­tar la pos­si­ble expli­cació de l’altre i dei­xem anar els ins­tints més pri­ma­ris, aug­men­tats pels dies i dies de con­fi­na­ment. Afor­tu­na­da­ment, diria, les expres­si­ons posi­ti­ves són mol­tes més, com ara els aplau­di­ments com­par­tits a les vuit del ves­pre en suport dels ser­veis d’emergències. La soli­da­ri­tat de com­par­tir amb els altres una situ­ació difícil sem­pre la fa més supor­ta­ble.

No sé pas si abans ja no estàvem, de des­hu­ma­nit­zats. Vivim en una època en què, pre­ci­sa­ment, no tenim gaire temps per empa­tit­zar amb els altres, per dedi­car una estona a la con­versa, a gau­dir de la com­pa­nyia de l’altre, per escol­tar l’altre. Anem sem­pre amb el coet al cul, amb l’estrès de la feina i de les pre­o­cu­pa­ci­ons, i ens mou l’impuls d’una soci­e­tat del con­su­misme que ens inculca que per ser feliços hem de com­prar, com­prar i com­prar. Si és així, anem molt equi­vo­cats, perquè allò que és impor­tant no és tenir, sinó pre­ci­sa­ment ser. Quan no hi siguem, ens hau­ran de recor­dar perquè érem rics o bones per­so­nes? Moments com el que ens ha dut el coro­na­vi­rus ens han d’aju­dar a veure què és allò més impor­tant, de què podem pres­cin­dir sense gai­res pro­ble­mes i què ens omple de debò. Ho diuen els met­ges que estan a pri­mera línia: els pro­to­cols són impor­tants, però al davant hi ha d’haver l’empa­tia i la huma­ni­tat.

Espero que no. No és la pri­mera vegada que la huma­ni­tat pateix una pandèmia tan greu, i després de les ante­ri­ors, els cos­tums soci­als no van can­viar. El segle pas­sat vam pas­sar per dues guer­res mun­di­als que van matar mili­ons de per­so­nes i els que van que­dar van con­ti­nuar vivint. L’ésser humà acos­tuma a com­par­ti­men­tar els recur­sos que li poden ser útils en un moment deter­mi­nat. No crec que el nos­tre caràcter canviï radi­cal­ment, i a això ens aju­darà la faci­li­tat que tenim per obli­dar o, més ben dit, per superar els moments difícils. Pot­ser al prin­cipi serem més curo­sos amb les mos­tres d’afecte envers els com­panys, però con­fio que les bar­re­res s’aca­bin tren­cant i que la por no mar­qui les nos­tres vides. L’adap­tació tor­narà a ser impres­cin­di­ble per res­pon­dre a la nova era que vindrà, perquè som éssers soci­als i no ho dei­xa­rem de ser, perquè neces­si­tem el con­tacte amb l’altre.

El nos­tre és un con­fi­na­ment que, en la majo­ria de casos, podem pas­sar a casa, amb els nos­tres, amb prou recur­sos i con­nec­tats a l’actu­a­li­tat. Sovint penso com van ser capaços de rein­cor­po­rar-se a la vida els super­vi­vents dels camps de con­cen­tració i d’exter­mini nazis. Sense des­merèixer les difi­cul­tats que devien pas­sar per poder tor­nar a ser per­so­nes amb una feina, per crear una família i per tirar enda­vant, al final ho van acon­se­guir i van dei­xar un tes­ti­moni directe de la gran for­ta­lesa que podem arri­bar a tenir.

Malau­ra­da­ment, els éssers humans tenim una memòria molt efímera. Tant de bo experiències com aquesta ens facin recu­pe­rar com són d’impor­tants les dones de la neteja, els tre­ba­lla­dors de les boti­gues i els super­mer­cats i els trans­por­tis­tes de mer­ca­de­ries, per posar només alguns exem­ples. Com som d’impor­tants cadascú de nosal­tres, no per allò que tenim, sinó per allò que fem en comu­ni­tat, per allò que com­par­tim amb els altres. I com­par­tir no amb el con­cepte que s’ha impo­sat des de les xar­xes soci­als de fer-se visi­ble, de des­ta­car pel nom­bre de segui­dors i per aug­men­tar l’ego. No. Com­par­tir de debò. Hi ha una his­to­ri­eta que sem­pre recordo, en què un avi diu al net que l’acom­pa­nya: “Quan jo era jove no tenia inter­net”, i l’infant li pre­gunta: “I com us ho fèieu?” I l’avi li res­pon: “No teníem de res, però teníem de tot. Això és l’essen­cial!” Què fèiem abans i què fem ara? Ens hem con­ver­tit en una soci­e­tat con­su­mista i mate­ri­a­lista, que té com a prin­ci­pal objec­tiu acon­se­guir l’últim model d’un mòbil encara que des­co­ne­guem qui­nes altres pres­ta­ci­ons té i si ens faran ser­vei. Allò que ens ha por­tat el con­fi­na­ment –recu­pe­rar les rela­ci­ons, el con­tacte, el fet d’escol­tar, d’enten­dre l’altre– hauríem de fer tot el que fos pos­si­ble per no apar­car-ho un cop tor­nem a sor­tir de casa i el capi­ta­lisme més sal­vatge ens esti­gui espe­rant.

Xar­xes amb més mesura i incen­ti­var el con­tacte humà. Que haver sor­tit dia dar­rere dia als bal­cons a aplau­dir la feina dels sani­ta­ris i a cri­dar que són uns herois ens ser­veixi per reconèixer-los la feina quan el virus ja no ens ame­naci.

Els sen­ti­ments humans són una bar­reja de tot, de por i d’espe­rança, que són antònims. Ara estem patint les con­seqüències direc­tes pel que fa a la salut, però un cop s’hagi con­tro­lat la malal­tia hau­rem d’afron­tar les con­seqüències econòmiques que els ente­sos vati­ci­nen com a catastròfiques. En moments com aquests faig meva la frase d’Albert Ein­stein: “No pre­ten­guem que les coses canviïn si sem­pre fem el mateix.” Ell ho plan­te­java amb relació a les cri­sis, que con­si­de­rava una bene­dicció per a les per­so­nes i els països, perquè allò que apor­ten és progrés, és saber apro­fi­tar la cre­a­ti­vi­tat per superar l’angoixa, que sigui la inven­tiva la que ens porti a la superació. Són refle­xi­ons que a mi sem­pre m’han sem­blat interes­sants, perquè no és tan el pro­blema en si, sinó com ens pre­nem nosal­tres aquest pro­blema. Una mateixa situ­ació es pot afron­tar de dife­rents mane­res, com l’exem­ple clàssic d’aquell que davant l’adver­si­tat veu el got sem­pre mig ple o aquell que el veu mig buit. Hem de ser capaços de treure’n una lliçó, de saber què és real­ment impor­tant per a nosal­tres i què podem dei­xar al cos­tat del camí perquè ja no ens aporta res. Bus­car la visió posi­tiva, però compte!, això no vol dir pin­tar-ho tot sem­pre de color rosa.

És un bon moment perquè se’ns vegi com un recurs de la salut men­tal, no només de la malal­tia men­tal. La salut men­tal va més enllà de la psi­co­pa­to­lo­gia, de trac­tar allò que és un pro­blema. També inci­deix en la pre­venció i la pro­moció de la salut. Si això ens per­met veure que el tre­ball dels i de les psicòlogues és impres­cin­di­ble hau­rem fet un gran pas enda­vant. Ara bé, també és un moment en què l’intru­sisme busca fer-se un lloc i cal garan­tir que aquells que aju­den tin­guin la for­mació i els conei­xe­ments ade­quats per fer bé la seva feina. No tot­hom pot trac­tar la salut men­tal.