‘Black lives matter’

El cens del 2010 fixava la població afro-descendent en 42 milions de persones, el 14% del total de la població dels Estats Units. Un segle i mig després d’acabada la guerra civil, la població afroamericana se seguia concentrant als antics estats esclavistes del sud (Texas, Louisiana, Mississippí, Alabama, Geòrgia, Florida, Virgínia i Carolina del Nord i del Sud) on, en alguns comtats, era entre el 25 o el 50% o més de la població. En aquests nou estats residia el 44% de la comunitat negra del país. A les grans ciutats industrials i del litoral (Califòrnia, Illinois –Chicago–, Ohio, Michigan –Detroit, seu de General Motors, Ford i Chrysler–, Pennsilvània –Filadèlfia–, Maryland –Baltimore– i Nova York) hi vivia un altre 34%, mentre que la resta habitava en els trenta-quatre estats restants, on rarament superava el 5%. L’excepció, Washington, amb un 52% de població negra (el percentatge més elevat del país), sobretot treballadors d’un sector serveis relacionat amb el paper polític, administratiu i institucional de la capital.

Aquesta distribució evidencia que l’obtenció formal de drets polítics el 1870 no va suposar ni la igualtat ni una millora en les condicions de vida, de treball i de mobilitat per a la població negra als antics estats de la Confederació. Havia desaparegut oficialment l’esclavitud, però no la segregació segons les lleis de Jim Crow, promulgades a partir del 1876 i no abolides fins al 1965, basades en el principi “separats però iguals”: blancs i negres no compartien espais ni a les escoles, ni als transports, ni als bars o cafeteries. A més, els tribunals de justícia, els càrrecs institucionals i el comandament de les forces d’ordre públic estaven en mans de blancs. I per poder votar calia inscriure’s en un registre, la qual cosa resultava impossible perquè l’administració estava en mans dels blancs, que denegaven la inscripció als electors negres.

En les dècades dels quaranta i cinquanta del segle passat, el moviment pels drets civils va promoure boicots i manifestacions contra la segregació. El 1955, Rosa Parks va ser arrestada per negar-se a cedir el seient a un home blanc a l’autobús. La seva acció va impulsar el moviment pels drets civils. Les organitzacions contra la segregació van organitzar campanyes de desobediència civil i marxes pacífiques, com les encapçalades per Martin Luther King el 1963 a Birmingham (Alabama) i Washington, on va pronunciar el seu conegut discurs I have a dream. La policia i els blancs segregacionistes van respondre amb repressió, pallisses, presó i assassinats.

El 2 de juliol del 1964, el president Lyndon B. Johnson va aprovar la llei de drets civils que prohibia qualsevol mena de discriminació en els serveis i l’ocupació públics. Li van seguir la llei de drets electorals (1965) i la llei d’habitatge just (1968), que prohibia discriminar en la venda i lloguer d’habitatges. Abans, però, havia esclatat una bomba en una església negra de Birmingham que havia matat quatre nens, i tres joves activistes –un negre i dos blancs– a favor del vot dels afroamericans havien estat assassinats pel Ku Klux Klan a les portes de la comissaria de Neshoba County (Mississippí). Era la violència dels supremacistes blancs. I com denunciava Luther King poc abans del seu assassinat (4 d’abril del 1968), les lleis no posaven fi a la segregació ni amb les desigualtats estructurals: pobresa, bretxa salarial i educativa, marginació en guetos, carn de canó al Vietnam (el 31% dels soldats eren negres), elevat percentatge de mares solteres de 15 a 19 anys, famílies poc estructurades que eren niu de joves delinqüents... Encara avui, el 54% dels presos i el 50% dels condemnats a mort són afroamericans i aquests tenen sis vegades més possibilitats de patir violència policial –un centenar han mort en mans de la policia des del 2014– que un blanc. En suma, els Estats Units tenen problemes estructurals no resolts que, alhora, són els seus pecats originals: la independència i la cohesió del nou estat reposen sobre l’extermini –o la marginació en reserves– de la població autòctona, el treball esclau d’origen africà i la supremacia dels WASP (White Anglo-Saxon Protestant). Aquesta tríada ha estat actualitzada per un president exemple de populisme neofeixista. Un piròman sense aturador que, en any electoral i en plena crisi de la covid-19, ha encès el país amb uns enfrontaments com no es veien des de feia mig segle amb l’objectiu d’agitar en benefici propi els sectors més radicals de la dreta i de les esglésies evangèliques. Davant l’erm intel·lectual representat per Donald Trump només queda afavorir la mobilització del vot afroamericà: vota un 39%, un 34% també es compromet en activitats electorals i un 62% és favorable al Partit Demòcrata (un 6% als republicans).

I no podem mirar amb condescendència els Estats Units perquè aquí el racisme també està molt arrelat encara que es manifesti de manera més sibil·lina: lleis d’estrangeria, traves per obtenir permisos de residència o de refugiat. Això no obstant, l’assassinat de George Floyd ha provocat al crit de Black lives matter! una resposta esperançadora global: negres i blancs protestant junts arreu del món. Potser la pandèmia de la covid-19 ens haurà fet entendre que en aquesta mena d’amenaces ens juguem la supervivència de l’espècie humana?