‘Black lives matter’

El cens del 2010 fixava la població afro-des­cen­dent en 42 mili­ons de per­so­nes, el 14% del total de la població dels Estats Units. Un segle i mig després d’aca­bada la guerra civil, la població afro­a­me­ri­cana se seguia con­cen­trant als antics estats escla­vis­tes del sud (Texas, Loui­si­ana, Mis­sis­sippí, Ala­bama, Geòrgia, Flo­rida, Virgínia i Caro­lina del Nord i del Sud) on, en alguns com­tats, era entre el 25 o el 50% o més de la població. En aquests nou estats resi­dia el 44% de la comu­ni­tat negra del país. A les grans ciu­tats indus­tri­als i del lito­ral (Califòrnia, Illi­nois –Chi­cago–, Ohio, Mic­hi­gan –Detroit, seu de Gene­ral Motors, Ford i Chrys­ler–, Penn­silvània –Filadèlfia–, Mary­land –Bal­ti­more– i Nova York) hi vivia un altre 34%, men­tre que la resta habi­tava en els trenta-qua­tre estats res­tants, on rara­ment superava el 5%. L’excepció, Was­hing­ton, amb un 52% de població negra (el per­cen­tatge més ele­vat del país), sobre­tot tre­ba­lla­dors d’un sec­tor ser­veis rela­ci­o­nat amb el paper polític, admi­nis­tra­tiu i ins­ti­tu­ci­o­nal de la capi­tal.

Aquesta dis­tri­bució evi­den­cia que l’obtenció for­mal de drets polítics el 1870 no va supo­sar ni la igual­tat ni una millora en les con­di­ci­ons de vida, de tre­ball i de mobi­li­tat per a la població negra als antics estats de la Con­fe­de­ració. Havia des­a­pa­re­gut ofi­ci­al­ment l’escla­vi­tud, però no la segre­gació segons les lleis de Jim Crow, pro­mul­ga­des a par­tir del 1876 i no abo­li­des fins al 1965, basa­des en el prin­cipi “sepa­rats però iguals”: blancs i negres no com­par­tien espais ni a les esco­les, ni als trans­ports, ni als bars o cafe­te­ries. A més, els tri­bu­nals de justícia, els càrrecs ins­ti­tu­ci­o­nals i el coman­da­ment de les for­ces d’ordre públic esta­ven en mans de blancs. I per poder votar calia ins­criure’s en un regis­tre, la qual cosa resul­tava impos­si­ble perquè l’admi­nis­tració estava en mans dels blancs, que dene­ga­ven la ins­cripció als elec­tors negres.

En les dècades dels qua­ranta i cin­quanta del segle pas­sat, el movi­ment pels drets civils va pro­moure boi­cots i mani­fes­ta­ci­ons con­tra la segre­gació. El 1955, Rosa Parks va ser arres­tada per negar-se a cedir el seient a un home blanc a l’autobús. La seva acció va impul­sar el movi­ment pels drets civils. Les orga­nit­za­ci­ons con­tra la segre­gació van orga­nit­zar cam­pa­nyes de deso­bediència civil i mar­xes pacífiques, com les encapçala­des per Mar­tin Lut­her King el 1963 a Bir­ming­ham (Ala­bama) i Was­hing­ton, on va pro­nun­ciar el seu cone­gut dis­curs I have a dream. La poli­cia i els blancs segre­ga­ci­o­nis­tes van res­pon­dre amb repressió, pallis­ses, presó i assas­si­nats.

El 2 de juliol del 1964, el pre­si­dent Lyn­don B. John­son va apro­var la llei de drets civils que pro­hi­bia qual­se­vol mena de dis­cri­mi­nació en els ser­veis i l’ocu­pació públics. Li van seguir la llei de drets elec­to­rals (1965) i la llei d’habi­tatge just (1968), que pro­hi­bia dis­cri­mi­nar en la venda i llo­guer d’habi­tat­ges. Abans, però, havia escla­tat una bomba en una església negra de Bir­ming­ham que havia matat qua­tre nens, i tres joves acti­vis­tes –un negre i dos blancs– a favor del vot dels afro­a­me­ri­cans havien estat assas­si­nats pel Ku Klux Klan a les por­tes de la comis­sa­ria de Nes­hoba County (Mis­sis­sippí). Era la violència dels supre­ma­cis­tes blancs. I com denun­ci­ava Lut­her King poc abans del seu assas­si­nat (4 d’abril del 1968), les lleis no posa­ven fi a la segre­gació ni amb les desi­gual­tats estruc­tu­rals: pobresa, bretxa sala­rial i edu­ca­tiva, mar­gi­nació en gue­tos, carn de canó al Viet­nam (el 31% dels sol­dats eren negres), ele­vat per­cen­tatge de mares sol­te­res de 15 a 19 anys, famílies poc estruc­tu­ra­des que eren niu de joves delinqüents... Encara avui, el 54% dels pre­sos i el 50% dels con­dem­nats a mort són afro­a­me­ri­cans i aquests tenen sis vega­des més pos­si­bi­li­tats de patir violència poli­cial –un cen­te­nar han mort en mans de la poli­cia des del 2014– que un blanc. En suma, els Estats Units tenen pro­ble­mes estruc­tu­rals no resolts que, alhora, són els seus pecats ori­gi­nals: la inde­pendència i la cohesió del nou estat repo­sen sobre l’exter­mini –o la mar­gi­nació en reser­ves– de la població autòctona, el tre­ball esclau d’ori­gen africà i la supre­ma­cia dels WASP (White Anglo-Saxon Pro­tes­tant). Aquesta tríada ha estat actu­a­lit­zada per un pre­si­dent exem­ple de popu­lisme neo­fei­xista. Un piròman sense atu­ra­dor que, en any elec­to­ral i en plena crisi de la covid-19, ha encès el país amb uns enfron­ta­ments com no es veien des de feia mig segle amb l’objec­tiu d’agi­tar en bene­fici propi els sec­tors més radi­cals de la dreta i de les esglésies evangèliques. Davant l’erm intel·lec­tual repre­sen­tat per Donald Trump només queda afa­vo­rir la mobi­lit­zació del vot afro­a­me­ricà: vota un 39%, un 34% també es com­pro­met en acti­vi­tats elec­to­rals i un 62% és favo­ra­ble al Par­tit Demòcrata (un 6% als repu­bli­cans).

I no podem mirar amb con­des­cendència els Estats Units perquè aquí el racisme també està molt arre­lat encara que es mani­festi de manera més sibil·lina: lleis d’estran­ge­ria, tra­ves per obte­nir per­mi­sos de residència o de refu­giat. Això no obs­tant, l’assas­si­nat de George Floyd ha pro­vo­cat al crit de Black lives mat­ter! una res­posta espe­rançadora glo­bal: negres i blancs pro­tes­tant junts arreu del món. Pot­ser la pandèmia de la covid-19 ens haurà fet enten­dre que en aquesta mena d’ame­na­ces ens juguem la super­vivència de l’espècie humana?