LA DIGNITAT D’UN PAÍS

Els 1.000 dies de presó no han estat fàcils. La presó i l’exili mai són fàcils per a qui els pateix ni per als seus fami­li­ars i amics. Però la lliçó més impor­tant de tot aquest temps de repressió i de dolor per­so­nal de tanta gent és que no ha ser­vit per der­ro­tar-nos anímica­ment ni encara menys per fer-nos retro­ce­dir política­ment en les nos­tres con­vic­ci­ons.

L’Estat espa­nyol ha impo­sat el seu cri­teri repres­siu per silen­ciar-nos i, sobre­tot, per pro­vo­car la nos­tra renúncia política. Amb la presó pro­vi­si­o­nal, el judici i, poste­ri­or­ment, la con­demna el que es bus­cava era la nos­tra ren­dició per­so­nal i amb això la ren­dició col·lec­tiva. No només es volien refer de la humi­li­ació que van patir l’1 d’octu­bre, sinó que es volien asse­gu­rar que mai més durant gene­ra­ci­ons fos pos­si­ble un nou 1 d’octu­bre. I avui, 1.000 dies després de les pri­me­res ordres de presó i també quasi 1.000 dies després de l’inici de l’exili, la notícia és que no ens hem ren­dit, que no hem plan­te­jat la renúncia i que seguim amb les matei­xes con­vic­ci­ons per fer pos­si­ble algun dia una Cata­lu­nya inde­pen­dent.

Aquesta acti­tud ha estat pos­si­ble gràcies al com­promís de tanta i tanta gent amb la causa de la lli­ber­tat de Cata­lu­nya i la defensa de l’1 d’octu­bre com l’exer­cici més gran de deso­bediència civil vis­cut a Europa. Pot sem­blar un tòpic però no ho és. Si avui els pre­sos i les pre­ses, igual que els exi­li­ats, man­te­nim la dig­ni­tat és en essència per l’acti­tud tan deter­mi­nada d’una part tan impor­tant del nos­tre país. A la presó, amb la soli­tud com a com­pa­nya de cel·la d’aquests 1.000 dies de pri­vació de lli­ber­tat, el com­promís de tanta i tanta gent amb els valors i els fets de l’1 d’octu­bre i la il·lusió de la inde­pendència com a horitzó és el que ens ha permès –a mi, com a mínim– saber man­te­nir-me fidel a les meves idees sense renúncies.

Els lide­rat­ges són impor­tants en tots els pro­jec­tes col·lec­tius, també en el nos­tre. I és indub­ta­ble que la repressió ha for­jat a la presó i a l’exili uns lide­rat­ges que al llarg d’aquests dos anys s’han situat al bell mig de la política cata­lana. Però aquests lide­rat­ges no són res sense la força de la gent que empeny i que amb la seva acti­tud de mobi­lit­zació defi­neix en gran mesura el camí que s’espera que els refe­rents polítics seguei­xin.

Tot­hom sap, quasi tres anys després de l’1 d’octu­bre, que la inde­pendència no serà immi­nent. Ningú s’enga­nya. Una cosa són les ganes que tenim d’asso­lir la República cata­lana i una altra és quan cre­iem que aquesta arri­barà. Fins i tot podem accep­tar que cap de nosal­tres sap amb cer­tesa la ruta pre­cisa que ens por­tarà a la inde­pendència. Però saber que no serà demà pas­sat i reconèixer la incer­tesa del camí a seguir, no ens jus­ti­fica en abso­lut la renúncia a con­ti­nuar ori­en­tant el rumb polític cap al nord que per­se­guim: la cons­ti­tució d’una república cata­lana inde­pen­dent.

Avui, el com­bat polític cen­tral el tenim fixat entre aquells que volen can­viar l’horitzó cap on ens diri­gim i els qui defen­sem seguir un rumb amb aquest horitzó mal­grat les difi­cul­tats per encer­tar els camins certs que ens han de dur cap a la ple­ni­tud naci­o­nal. Sense saber del cert els camins podem arri­bar més tard a l’horitzó fixat, però sense horitzó fixat en la inde­pendència mai arri­ba­rem a la ple­ni­tud naci­o­nal. Avui és clau seguir fixats en l’horitzó que teníem l’octu­bre del 2017 i que ens va por­tar a defen­sar amb els nos­tres cos­sos i totes les nos­tres for­ces les urnes que el govern Puig­de­mont ens van ofe­rir perquè poguéssim expres­sar-nos sobre el futur del nos­tre país.

Sé que la ciu­ta­da­nia no va fallar l’1 d’octu­bre i que si algú va come­tre errors vam ser els que avui estem a la presó i a l’exili. És pos­si­ble que no sabéssim lle­gir bé tota la com­ple­xi­tat que en aquells dies i set­ma­nes es va pro­duir i que no l’encertéssim en totes les nos­tres deci­si­ons. En tot cas, el que és impor­tant és saber si després de tot aquest temps trans­cor­re­gut des de la tar­dor del 2017, tots els lide­rat­ges i totes les orga­nit­za­ci­ons impli­ca­des en la con­questa de les lli­ber­tats i l’auto­de­ter­mi­nació hem après –han après– les lliçons.

Soc opti­mista i crec que sí, que les hem après. Res del que hem vis­cut aquests 1.000 dies ha cai­gut en sac fora­dat, començant per l’amarga lliçó de la repressió, però con­ti­nu­ant per l’acti­tud política de l’Estat espa­nyol de recen­tra­lit­zar i ofe­gar l’auto­go­vern amb el pre­text de l’eficàcia i la necessària coor­di­nació. És veri­tat que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure, però és molt difícil fer creure que l’acti­tud de l’Estat espa­nyol vul­ne­rant el dret inter­na­ci­o­nal res­pecte als drets humans i polítics i el neo­cen­tra­lisme espa­nyol que ha vin­gut per que­dar-se no han exis­tit.

Els pro­pers anys seran un temps de com­bat per poder seguir avançant com ho havíem fet abans de l’1 d’octu­bre. Els dar­rers 1.000 dies han estat temps de resistència. Ara toca sor­tir de les posi­ci­ons defen­si­ves i tor­nar a con­que­rir nou ter­reny polític. Ho podem fer si ens ho pro­po­sem. Les feble­ses i con­tra­dic­ci­ons de l’Estat espa­nyol són mol­tes. No només per la cor­rupció de les seves màximes instàncies (casa reial), sinó per la pèrdua de legi­ti­mació democràtica que el con­junt del sis­tema espa­nyol ha patit tant a ulls de la ciu­ta­da­nia cata­lana com també de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal.

I més enllà de les feble­ses de l’Estat espa­nyol, hi ha les nos­tres for­ta­le­ses i neces­si­tats. Som forts en deter­mi­nació i con­ven­ci­ments. Els par­ti­da­ris de la inde­pendència no hem retro­ce­dit mal­grat els esforços des­mo­bi­lit­za­dors que l’Estat ha impo­sat a través de la repressió. I el més impor­tant, les neces­si­tats econòmiques i soci­als que tenim només les asso­li­rem si som capaços de gua­nyar l’estat propi.

Hem de bas­tir de nou un pro­jecte engres­ca­dor i inclu­siu, que no plan­tegi renúncies i que fixi bé l’horitzó d’inde­pendència. No ens podem dei­xar enga­nyar per cap pro­mesa buida d’aquells que des de l’Estat només bus­quen seduir-nos per enga­nyar-nos una vegada i una altra. Hem d’assu­mir que la repressió con­ti­nuarà. I que aquells que patim presó pro­ba­ble­ment la con­ti­nu­a­rem patint uns quants mesos més. Els 1.000 dies de presó no són lamen­ta­ble­ment la fi de la pri­vació de lli­ber­tat. Però si hem aguan­tat 1.000 dies estem en con­di­ci­ons d’aguan­tar el que faci falta si, com fins ara, la soci­e­tat segueix com­pro­mesa amb la con­questa de la lli­ber­tat. Quan tot això acabi, sé que ens podrem mirar als ulls i dir-nos que ha val­gut la pena.