LA DIGNITAT D’UN PAÍS

Els 1.000 dies de presó no han estat fàcils. La presó i l’exili mai són fàcils per a qui els pateix ni per als seus familiars i amics. Però la lliçó més important de tot aquest temps de repressió i de dolor personal de tanta gent és que no ha servit per derrotar-nos anímicament ni encara menys per fer-nos retrocedir políticament en les nostres conviccions.

L’Estat espanyol ha imposat el seu criteri repressiu per silenciar-nos i, sobretot, per provocar la nostra renúncia política. Amb la presó provisional, el judici i, posteriorment, la condemna el que es buscava era la nostra rendició personal i amb això la rendició col·lectiva. No només es volien refer de la humiliació que van patir l’1 d’octubre, sinó que es volien assegurar que mai més durant generacions fos possible un nou 1 d’octubre. I avui, 1.000 dies després de les primeres ordres de presó i també quasi 1.000 dies després de l’inici de l’exili, la notícia és que no ens hem rendit, que no hem plantejat la renúncia i que seguim amb les mateixes conviccions per fer possible algun dia una Catalunya independent.

Aquesta actitud ha estat possible gràcies al compromís de tanta i tanta gent amb la causa de la llibertat de Catalunya i la defensa de l’1 d’octubre com l’exercici més gran de desobediència civil viscut a Europa. Pot semblar un tòpic però no ho és. Si avui els presos i les preses, igual que els exiliats, mantenim la dignitat és en essència per l’actitud tan determinada d’una part tan important del nostre país. A la presó, amb la solitud com a companya de cel·la d’aquests 1.000 dies de privació de llibertat, el compromís de tanta i tanta gent amb els valors i els fets de l’1 d’octubre i la il·lusió de la independència com a horitzó és el que ens ha permès –a mi, com a mínim– saber mantenir-me fidel a les meves idees sense renúncies.

Els lideratges són importants en tots els projectes col·lectius, també en el nostre. I és indubtable que la repressió ha forjat a la presó i a l’exili uns lideratges que al llarg d’aquests dos anys s’han situat al bell mig de la política catalana. Però aquests lideratges no són res sense la força de la gent que empeny i que amb la seva actitud de mobilització defineix en gran mesura el camí que s’espera que els referents polítics segueixin.

Tothom sap, quasi tres anys després de l’1 d’octubre, que la independència no serà imminent. Ningú s’enganya. Una cosa són les ganes que tenim d’assolir la República catalana i una altra és quan creiem que aquesta arribarà. Fins i tot podem acceptar que cap de nosaltres sap amb certesa la ruta precisa que ens portarà a la independència. Però saber que no serà demà passat i reconèixer la incertesa del camí a seguir, no ens justifica en absolut la renúncia a continuar orientant el rumb polític cap al nord que perseguim: la constitució d’una república catalana independent.

Avui, el combat polític central el tenim fixat entre aquells que volen canviar l’horitzó cap on ens dirigim i els qui defensem seguir un rumb amb aquest horitzó malgrat les dificultats per encertar els camins certs que ens han de dur cap a la plenitud nacional. Sense saber del cert els camins podem arribar més tard a l’horitzó fixat, però sense horitzó fixat en la independència mai arribarem a la plenitud nacional. Avui és clau seguir fixats en l’horitzó que teníem l’octubre del 2017 i que ens va portar a defensar amb els nostres cossos i totes les nostres forces les urnes que el govern Puigdemont ens van oferir perquè poguéssim expressar-nos sobre el futur del nostre país.

Sé que la ciutadania no va fallar l’1 d’octubre i que si algú va cometre errors vam ser els que avui estem a la presó i a l’exili. És possible que no sabéssim llegir bé tota la complexitat que en aquells dies i setmanes es va produir i que no l’encertéssim en totes les nostres decisions. En tot cas, el que és important és saber si després de tot aquest temps transcorregut des de la tardor del 2017, tots els lideratges i totes les organitzacions implicades en la conquesta de les llibertats i l’autodeterminació hem après –han après– les lliçons.

Soc optimista i crec que sí, que les hem après. Res del que hem viscut aquests 1.000 dies ha caigut en sac foradat, començant per l’amarga lliçó de la repressió, però continuant per l’actitud política de l’Estat espanyol de recentralitzar i ofegar l’autogovern amb el pretext de l’eficàcia i la necessària coordinació. És veritat que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure, però és molt difícil fer creure que l’actitud de l’Estat espanyol vulnerant el dret internacional respecte als drets humans i polítics i el neocentralisme espanyol que ha vingut per quedar-se no han existit.

Els propers anys seran un temps de combat per poder seguir avançant com ho havíem fet abans de l’1 d’octubre. Els darrers 1.000 dies han estat temps de resistència. Ara toca sortir de les posicions defensives i tornar a conquerir nou terreny polític. Ho podem fer si ens ho proposem. Les febleses i contradiccions de l’Estat espanyol són moltes. No només per la corrupció de les seves màximes instàncies (casa reial), sinó per la pèrdua de legitimació democràtica que el conjunt del sistema espanyol ha patit tant a ulls de la ciutadania catalana com també de la comunitat internacional.

I més enllà de les febleses de l’Estat espanyol, hi ha les nostres fortaleses i necessitats. Som forts en determinació i convenciments. Els partidaris de la independència no hem retrocedit malgrat els esforços desmobilitzadors que l’Estat ha imposat a través de la repressió. I el més important, les necessitats econòmiques i socials que tenim només les assolirem si som capaços de guanyar l’estat propi.

Hem de bastir de nou un projecte engrescador i inclusiu, que no plantegi renúncies i que fixi bé l’horitzó d’independència. No ens podem deixar enganyar per cap promesa buida d’aquells que des de l’Estat només busquen seduir-nos per enganyar-nos una vegada i una altra. Hem d’assumir que la repressió continuarà. I que aquells que patim presó probablement la continuarem patint uns quants mesos més. Els 1.000 dies de presó no són lamentablement la fi de la privació de llibertat. Però si hem aguantat 1.000 dies estem en condicions d’aguantar el que faci falta si, com fins ara, la societat segueix compromesa amb la conquesta de la llibertat. Quan tot això acabi, sé que ens podrem mirar als ulls i dir-nos que ha valgut la pena.