Opinió
ARTICLE DE MARCEL MAURI
Els mil dies que vindran!
“Es procedente decretar la medida de prisión provisional comunicada y sin fianza”, llegim. Sobre la taula, els mòbils sonen sense parar en una corrua de missatges de suport que s’allarga fins al dia d’avui, mil nits després. Uns minuts més tard, els balcons de Catalunya repiquen amb ràbia per recordar als poders de l’Estat que no tenen prou cel·les per endur-se’ns a tots i a totes. I a la sala, incrèduls, els advocats rellegeixen de nou la interlocutòria: la jutgessa Carmen Lamela acaba d’enviar a la presó el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i el de l’ANC, Jordi Sànchez. No som a Turquia, ni enmig de la dictadura. És Espanya en ple segle XXI.
Aquest cap de setmana fa mil nits d’aquell moment vergonyós per a la democràcia espanyola. Una aberració jurídica que ni enmig d’una pandèmia global han volgut esmenar. Una persecució de la llibertat d’expressió només imaginable en països totalitaris. Així ho ha dit Amnistia Internacional. Així ho ha dit també el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, el Consell d’Europa i l’Organització Mundial Contra la Tortura.
Però sobretot, i cal no oblidar-ho mai, així ho ha dit sempre la ciutadania d’aquest país. Les àmplies majories de catalans que es neguen a acceptar que algú pugui acabar empresonat per les seves idees. No havien passat ni vint-i-quatre hores des de l’empresonament d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez que un mar d’espelmes inundava l’avinguda Diagonal de Barcelona i desenes de places d’arreu del país. Recordo bé aquella nit, perquè va ser la primera que l’atzar i la injustícia em van fer actuar com a portaveu accidental d’Òmnium Cultural. Una nit en què centenars de llums il·luminaven la foscor amb un silenci que eixordava qualsevol demòcrata. Centenars de flames feien arribar la seva força fins a Soto del Real. I com diu una de les dones més valentes que he conegut, la Txell Bonet, allò ho va canviar tot. Per al país, per descomptat, però també per a la nostra entitat.
Mai abans en la història d’Òmnium Cultural, mai abans en la història d’aquesta entitat nascuda per salvar els mots durant la llarga nit del franquisme, l’Estat espanyol s’havia atrevit a empresonar el president escollit pels socis i les sòcies. Havíem conegut la clausura de l’entitat i l’exili, havíem conegut la censura i la prohibició d’activitats, també la persecució econòmica i la irrupció de la Guàrdia Civil a la nostra seu. Però mai abans havien gosat empresonar el president de l’entitat civicocultural amb més socis d’Europa.
Amb el privilegi d’haver après al costat de l’enyoradíssima Muriel i amb en Jordi Cuixart al capdavant, sabíem que no podíem permetre que la repressió ens vencés. Com deia el poeta, malgrat tot, la remor persisteix. Sempre. I així ho va fer saber en Jordi Cuixart davant del jutge Marchena: si ells ens imposen presó, nosaltres la convertirem en el nostre instrument de lluita contra la repressió i per la independència del nostre país.
Aquest ha estat el seu compromís i el dels més de 182.000 socis de l’entitat durant les darreres mil nits. Davant d’un estat que ens voldria silenciats, calia seguir enfortint el projecte de llengua, cultura i país més que mai. Davant d’un estat que persegueix les nostres idees, calia seguir explicant a tots els veïns del país que l’únic projecte polític viable és el d’una República catalana lliure. Davant d’un estat que ens declara culpables de defensar l’autodeterminació, caldrà seguir explicant, com ho vam fer davant del Tribunal Suprem, que ho tornarem a fer! Que ho seguim fent.
Com ho vam fer l’1 d’octubre amb centenars de persones defensant les urnes o com ho han fet els milers de persones que des de les places del país han recordat cada dia que a l’Estat espanyol hi ha presos polítics. Amb la força de la gent, amb un país més viu que mai, seguirem exercint els drets fonamentals i continuarem treballant per fer de Catalunya el proper estat d’Europa. Ho intentarem una vegada, dues i totes les que faci falta. Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Perquè si d’alguna cosa han servit els darrers mil dies és per reforçar les nostres conviccions, per teixir aprenentatges de cara als milers de dies que vindran i per saber que ni la repressió serà mai més aturador ni els murs de les presons seran el dic de contenció dels nostres somnis.