El revers de la pancarta

LA TEORIA DEL CAOS

L’afer de la pancarta (sense menystenir les resolucions d’Alemanya, Bèlgica i el TJUE) es pot convertir en un dels elements clau de l’estratègia jurídica de l’independentisme a la manera de la teoria del caos que va popularitzar el matemàtic i meteoròleg Edward Lorenz. Una teoria que té poc a veure amb el significat comú del terme caos, i segons la qual un petit canvi en les condicions inicials no canvia lleugerament el resultat, sinó que el pot convertir en radicalment diferent. Potser ara prenen un altre sentit les paraules que el president Torra va dirigir al tribunal que després el va condemnar: “Em podreu condemnar, però no canviareu el destí d’aquest país [...] Davant de la història, recordeu, la vostra condemna serà la vostra condemna.”

Ni el judici contra els presos polítics, ni les presons preventives, ni les greus condemnes, malgrat les denúncies internacionals sobre aquesta desproporció, havien generat o evidenciat tensions entre els poders de l’Estat. Hem de recordar que el govern espanyol formava part del judici de l’1-O a través de l’advocacia de l’Estat i que va mantenir una acusació de sedició (la que finalment va sentenciar el Suprem) amb què va avalar la via judicial per resoldre el conflicte.

El 28 de setembre s’ha afegit a la llista de dates clau del procés: el dia que, per primera vegada, un president de la Generalitat és apartat del seu càrrec per un tribunal de justícia, inhabilitat per haver-se negat a despenjar una pancarta. Un fet aparentment menor, fútil, sovint qualificat d’estèril o propi d’una rebequeria. No és menor, però, que Quim Torra, 131è president de la Generalitat, hagi estat en només tres anys el tercer president del govern català represaliat, després d’Artur Mas –inhabilitat per haver organitzat la consulta del 9-N– i de Carles Puigdemont –destituït per l’aplicació del 155 i perseguit per sedició i malversació pel referèndum de l’1-O–. I tot plegat en un context amb centenars de processos judicials contra l’independentisme i amb les greus condemnes contra els presos polítics. No obstant això, la sentència del Tribunal Suprem que dilluns confirmava la inhabilitació del president Torra, una sentència menor jurídicament parlant però de grans conseqüències polítiques, és la que ha fet més visible la incomoditat dels poders de l’Estat.

EL REI, EL BOE I EL TC

No és menor que una sentència obligués a canviar l’agenda del Consell General del Poder Judicial en l’entrega de despatxos dels nous jutges i que derivés en un enfrontament entre l’òrgan del govern dels jutges i La Moncloa per l’absència del rei. I no és menor la rapidíssima execució de la sentència, que dilluns el TSJC va dur a terme en poc més de dues hores un cop feta pública la resolució del Suprem. Una rapidesa inusual que obligava el president de la Generalitat a cessar aquell mateix dilluns en el càrrec. Una rapidesa que impedia que la presentació més que previsible d’un recurs d’empara per part de la defensa del president al Tribunal Constitucional pogués acabar amb unes mesures cautelars per deixar en suspens la condemna i que no es pogués visualitzar la destitució del cap del govern català. Un error en l’execució de la sentència –es va executar la sentència del Suprem que desestimava el recurs en comptes d’executar la sentència condemnatòria del TSJC– fins i tot deixa ara el dubte de si realment, atès aquest defecte de forma, es pot considerar inhabilitat el president malgrat que ja s’hagi fet efectiva la destitució.

La incomoditat per aquesta sentència s’ha fet evident també amb la negativa del govern espanyol de publicar al BOE la inhabilitació del president al·legant que no és necessària, per tal d’evitar qualsevol intervenció i la signatura del president Sánchez i del rei Felip VI en la destitució del president Torra, mentre que el govern en funcions de la Generalitat s’ha vist abocat, per odre del TSJC, a signar el decret de destitució.

EL PRECEDENT DE L’EXSENADOR SALA

Tampoc és menor que el Tribunal Constitucional hagi programat d’urgència un ple, que no estava previst, per al 6 d’octubre, per deliberar sobre l’admissió a tràmit del recurs i sobre la petició de suspendre de manera cautelar la sentència d’inhabilitació que ha reclamat la defensa. Una possibilitat que ara mateix genera minses apostes, però que inevitablement pot posar en qüestió el tribunal de garanties espanyol. Difícilment, el TC podrà evitar una certa incomoditat si és que no admet la suspensió de la condemna del president Torra, perquè s’haurà d’enfrontar a allò que reiteradament ha escrit i decidit en casos semblants, i hauria de fer un canvi de rumb en la seva doctrina. En el recurs d’empara, la defensa del president Torra posa en evidència que en tots els precedents de condemnes per inhabilitació de polítics en exercici s’ha suspès la condemna fins a resoldre el recurs. Entre molts altres casos, cita el d’un senador del PSOE per Melilla i el cas de l’exsenador, també socialista, Josep Maria Sala, a qui també es va suspendre cautelarment la pena de sis anys i un dia d’inhabilitació a què havia estat condemnat, a més d’una pena de presó per la seva relació amb el cas Filesa. I amb aquests precedents, l’advocat Gonzalo Boye reclama al TC el mateix tracte davant la llei: “A aquesta part se li escaparia quina raó constitucional permetria suspendre la pena d’inhabilitació especial quan s’imposa amb una pena de presó, però no quan s’imposa en solitari, tret que la raó del tracte desigual obeeixi a la ideologia política de qui ara recorre a l’empara.” Això serà més que una incomoditat per al TC, sobretot tenint en compte que el president Torra ha estat condemnat a una pena menor, d’un any i mig d’inhabilitació.

la Minoria nacional

La rellevància jurídica de l’afer de la pancarta es va veure també en el recurs al Suprem, en què l’advocat Gonzalo Boye va utilitzar per primera vegada davant d’un tribunal espanyol el concepte de persecució d’una minoria nacional. El recurs d’empara que ha presentat davant el TC –un escrit de 436 folis– va més enllà de la defensa del president Torra i fa una esmena a la totalitat en què denuncia la construcció de causes penals com a mètode per a la persecució política: “La utilització del procés penal per donar una pretesa pàtina de legalitat a allò que constitueix un vertader frau constitucional.” I recorda que, des del 2008, gairebé totes les sentències condemnatòries del Suprem per delicte de desobediència són contra càrrecs públics catalans i bascos. Posa així en context la condemna del president Torra pensant en la seva revisió a Europa.