Un balcó que ha fet història
El balcó del Palau de la Generalitat s’ha convertit en un escenari d’excepció de la nostra història, des de la proclamació de la primera República el 1873 fins a la pancarta que ha provocat la inhabilitació de Torra
El balcó del Palau de la Diputació, l’actual Palau de la Generalitat, es va idear el 1860, en temps de la monarquia borbònica, però des de bon començament, es va confabular en contra de la monarquia. Pocs anys després d’estrenar-se, va veure com des d’allà i des de l’altre costat de la plaça es llançaven els quadres “del primer i el darrer Borbó”, cremats al centre de la plaça. Dies després, la Diputació aprovava una al·locució, redactada per Víctor Balaguer, en la qual s’afirmava: “La dinastia dels Borbons ha desaparegut com una aresta que s’emporta el vent. Només en la història, i encara per condemnar-la, se’n tornarà a parlar.” Malgrat tot, la monarquia va tornar, i fins i tot un dels seus membres, el jove Alfons XIII, es va enfilar fins a aquell balcó el 1908 per saludar “la plebs, que es mullava en un bassal” a la plaça de Sant Jaume. Un cronista del diari La Publicitat, poc amant de la monarquia, remarcava que els aplaudiments del públic “havien estat bastant apagats, potser perquè els que picaven les mans les duien enguantades”.
Més enllà de les vel·leïtats monàrquiques, el balcó es va convertir en un escenari eminentment republicà. Va ser des d’aquí que el 12 de febrer del 1873 es va proclamar la primera república i, alguns anys després, el 14 d’abril del 1931, també la segona. Abans, però, es va convertir en un escenari preferent dels actes d’afirmació autonomista. En un d’aquests, el 16 de novembre del 1918, va sobresortir un diputat de les Borges anomenat Francesc Macià, que es va saltar el guió i va advertir: “Després d’aquesta manifestació no en tindrem prou amb l’autonomia. Haurem d’anar més endavant fins a arribar a la independència.” Macià, que era un visionari, ja havia deixat anar aquest discurs al Congrés dels Diputats pocs dies abans i havia provocat que l’hemicicle es buidés en pocs segons. En aquest cas, però, la multitud el va aclamar i els seus seguidors el van voler treure de la plaça com un torero, tot i que ell s’hi va negar.
Macià va tornar al balcó el 1931, en aquest cas, per proclamar: “L’Estat català que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques.” Es diu que l’Avi, militar de formació, va assegurar: “D’aquí no ens trauran sinó morts.” Macià no hi va deixar la vida, però pocs dies després va renunciar a l’estat a canvi d’una Generalitat autonòmica.
A partir del 1934, el principal protagonista d’aquell balcó va ser Lluís Companys. La nit del 6 d’octubre del 1934, l’aleshores president de la Generalitat va voler repetir el gest del 1931, en aquest cas des del Palau de la Generalitat, i va proclamar-hi “l’Estat català dins la República Federal Espanyola”. La temptativa va fracassar i des d’aquell balcó carregat d’èpica el xofer del cap dels Mossos, va haver d’agitar mansament la bandera blanca com a símbol de rendició. Companys i els protagonistes d’aquell episodi van patir la repressió però, per efecte de les urnes, van retornar-hi triomfalment el 2 de març del 1936 per pronunciar aquella frase cèlebre: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer.” Ja durant la guerra, el balcó encara va viure alguns episodis remarcables, com el comiat dels voluntaris que anaven al front d’Aragó i la celebració de l’aniversari de la Revolució Russa, que va tenir com a principal convidat el consol Vladímir Antónov-Ovséienko, un símbol del suport de l’URSS a la República.
Després del parèntesi franquista, el balcó va tornar a assumir protagonisme, primerament amb el retorn triomfal de Josep Tarradellas i, més endavant, amb les celebracions esportives. La frase “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!” s’ha convertit en una cita obligada en els llibres d’història, fins al punt que un jugador anomenat Pep Guardiola la va emular des d’aquell mateix escenari el 22 de maig del 1992, mentre enlairava la primera copa d’Europa del Barça. Pel balcó hi han desfilat equips de bàsquet, pilots de motos i fins i tot els catalans que van fer el cim del món. Les celebracions esportives han estat indissociables de les polítiques. El 17 de maig del 1979, durant la rebuda a la famosa recopa de Basilea, el públic aplegat a la plaça de Sant Jaume reclamava l’Estatut mentre celebrava la victòria del Barça i, molt més recentment, els triomfs esportius han estat corejats amb crits d’independència. Ja sigui amb motiu de celebracions polítiques, esportives o lúdiques, el balcó del Palau de la Generalitat és un fil conductor immillorable per explicar el nostre passat. O, dit d’una altra manera, s’ha convertit en un escenari que ha fet història.
ISABEL II VA PERDRE EL CAP
L’element més destacable del balcó del Palau de la Generalitat és l’escultura de Sant Jordi, obra d’Andreu Aleu. L’escultor tarragoní es va prendre la feina amb calma: va rebre l’encàrrec el 1861, no el va finalitzar fins al 1871 i no es va col·locar a la fornícula fins a l’any següent. Des d’aleshores, el seu Sant Jordi s’ha convertit en un protagonista d’excepció del balcó. Aleu també era l’autor d’una escultura d’Isabel II que hi havia al saló de sessions de la Diputació, a la qual, però, van trencar el cap el 1868.
