EL BALCÓ SERÀ SEMPRE NOSTRE

Els bal­cons han estat històrica­ment esce­na­ris prin­ci­pals i des­ta­cats de la core­o­gra­fia del poder. Victòries de tots colors i tendències, exhi­bi­ci­ons escla­tants, cele­bra­ci­ons apoteòsiques que han mar­cat la història de la civi­lit­zació occi­den­tal res­ten mar­ca­des a la retina col·lec­tiva en forma de foto­gra­fia amb un gra­pat de líders salu­dant, exhor­tant, aren­gant el poble des d’una talaia balus­trada amb vis­tes sobre una mul­ti­tud en comunió. Aquests espais on s’han con­gre­gat moments històrics deter­mi­nants sovint for­men part de la façana d’edi­fi­cis emblemàtics, palaus, caser­nes, immo­bles gover­na­men­tals o seus de par­tits. Han estat els arcs de tri­omf de la con­tem­po­raneïtat.

El balcó de Cata­lu­nya per anto­nomàsia és el del Palau de la Gene­ra­li­tat, amb un fet dife­ren­cial res­pecte de la resta. Des de la talaia de la plaça de Sant Jaume, com relata Pere Bosch en un magnífic dos­sier, no s’hi han vist pràcti­ca­ment mai actes, tret de comp­ta­des excep­ci­ons, per exhi­bir el poder, sinó per rei­vin­di­car-lo. Amb les mans repen­ja­des sobre la barana s’hi han pro­cla­mat més espe­ran­ces que no pas cer­te­ses i les poques victòries que han estat com­par­ti­des amb la ciu­ta­da­nia han estat o tran­sitòries, o precàries o només espor­ti­ves, rela­ci­o­na­des amb el circ de la pilota amb què durant dècades hem esbra­vat les nos­tres frus­tra­ci­ons naci­o­nals ima­gi­nant que teníem una armada uni­for­mada de blau­grana.

Des del balcó del Palau s’hi han defe­nes­trat retrats de la monar­quia, s’hi han pro­cla­mat estats cata­lans efímers, s’hi han dema­nat auto­no­mies infruc­tu­o­sa­ment, s’hi han aco­mi­a­dat sol­dats que mar­xa­ven al front, s’hi han promès esta­tuts poste­ri­or­ment escapçats i, final­ment, per demos­trar que poc és el poder que tenim, s’hi han pen­jat unes tris­tes pan­car­tes dema­nant la lli­ber­tat d’expressió i dels pre­sos polítics perquè no tenim els meca­nis­mes exe­cu­tius per alli­be­rar-los del seu segrest. En totes aques­tes oca­si­ons, el poder sem­pre ha estat en una altra banda, la majo­ria de vega­des con­tra els ocu­pants del balcó.

En aquest símbol hi tenim con­cen­trada la tra­jectòria recent de Cata­lu­nya, de la Cata­lu­nya que la gent ha vol­gut que fos i que el poder real ha com­ba­tut per frus­trar. El balcó del Palau de la Gene­ra­li­tat, com a ele­ment al·legòric, de moment no ha estat pla­ta­forma sinó balu­ard, no ha fet de podi sinó de tram­polí, alguns cops cap al buit, d’altres cap a la duresa de la repressió. Però sem­pre, sem­pre, ha estat l’alta­veu de la volun­tat popu­lar. El balcó serà sem­pre nos­tre, fins que ho acon­se­guim.