Ficció policial

Car­rers acor­do­nats per dese­nes de poli­cies, cases i espais de tre­ball regis­trats durant una llarga jor­nada, per­so­nes detin­gu­des a hores intem­pes­ti­ves i un ele­vat grau de cri­mi­na­lit­zació política i mediàtica. Podria ser l’esce­nari d’una pel·lícula d’acció però es tracta d’una imatge que a Cata­lu­nya es va repe­tint els dar­rers anys i que sem­pre té en el punt de mira per­so­nes inde­pen­den­tis­tes. Acos­tu­men a tenir un altre ele­ment en comú: la manca d’escrúpols de la Guàrdia Civil i de deter­mi­nats jut­ges per cons­truir un relat que reforci les seves tesis cons­pi­ra­do­res, arri­bant a cui­nar pro­ves que legi­ti­min la seva acu­sació. Alguns rao­na­ments sem­blen un esper­pent, com demos­tren aquells casos que s’han desin­flat com un terròs de sucre a l’hora de demos­trar els fets.

Encara és molt aviat per saber el final que els jut­ges tenen reser­vat per a l’ope­ració Vol­hov i els seus 21 afec­tats, sobre­tot quan les inter­lo­cutòries tenen ele­va­des dosis de sur­re­a­lisme més propi de Bretón o de Buñuel que d’un cos com la Guàrdia Civil, a qui se li hau­ria de pres­su­po­sar el com­pli­ment estricte de la llei i una ètica invi­o­la­ble. Però a veure com sus­tenta l’informe de la Guàrdia Civil, quan arribi el judici, la detenció de nou mem­bres dels CDR el 23 de setem­bre del 2019, acu­sats per l’Audi­en­cia Naci­o­nal dels pre­sump­tes delic­tes de ter­ro­risme, rebel·lió i tinença d’explo­sius. Es va arri­bar a jus­ti­fi­car la detenció tot asse­gu­rant que volien ocu­par el Par­la­ment de Cata­lu­nya durant una set­mana, com si l’ocu­pació pacífica dels edi­fi­cis públics no formés part del manual essen­cial de les pro­tes­tes ciu­ta­da­nes. “El grup ter­ro­rista de caràcter seces­si­o­nista”, com el va bate­jar la fis­ca­lia, ha anat deri­vant cap a un grup d’acti­vis­tes soci­als, inde­pen­den­tis­tes, la majo­ria dels quals ni tan sols es conei­xien entre ells i els quals, en alguns casos, dis­po­sa­ven de res­tes de mate­rial pirotècnic. Un relat que s’ha anat desin­flant però que, això no obs­tant, ha fet autèntics esforços per esta­blir lli­gams entre ter­ro­risme i inde­pen­den­tisme, tot ava­lat per un ampli nom­bre de mit­jans de comu­ni­cació espa­nyols. De fet, el mes de juny encara es van afe­gir qua­tre per­so­nes més a la inves­ti­gació.

Un altre cas fla­grant que pas­sarà a la història per gro­tesc és el de l’acti­vista Tamara Car­rasco. Detin­guda l’abril del 2018, aquesta veïna de Vila­de­cans va ser empre­so­nada per ordre de l’Audi­en­cia Naci­o­nal, acu­sada dels delic­tes de sedició, rebel·lió i ter­ro­risme. Durant 13 mesos, va viure dins d’una cel·la emo­ci­o­nal, atès que se li va pro­hi­bir aban­do­nar el seu muni­cipi. Tots els mal­de­caps que Car­rasco va pro­vo­car a l’Estat es resu­mei­xen en un àudio en què feia una crida a la vaga gene­ral inde­fi­nida. A casa seva li van tro­bar un xiu­let i una careta de Jordi Cui­xart. Després que el seu cas fos trans­fe­rit de Madrid a Cata­lu­nya, recent­ment ha estat absolta. La fis­ca­lia ha recor­re­gut con­tra aquesta decisió, mal­grat que és un dels casos més estranys i ridículs que es recor­den.

Cap manual de dret no explica, tam­poc, la situ­ació d’Adrià Car­rasco, un altre acti­vista que està per­se­guit per la justícia, per motius idèntics a la jove de Vila­de­cans. Men­tre ella va ser detin­guda aquell 10 d’abril, ell va optar pes esca­par i refu­giar-se a Brus­sel·les. És un dels exi­li­ats polítics que la repressió de l’Estat ha pro­vo­cat. L’abso­lució defi­ni­tiva de Tamara Car­rasco, si per fi s’arriba a pro­duir, podria obrir por­tes a un final satis­fac­tori del seu com­pany de lluita –abans de la detenció d’ella, no es conei­xien.

Con­si­de­rar injusta la per­se­cució de l’inde­pen­den­tisme i la sentència del procés ha por­tat el madri­leny Dani Gallardo a pagar un preu massa alt. El 16 d’octu­bre de l’any pas­sat, després de par­ti­ci­par en una con­cen­tració a la Puerta del Sol, va ser detin­gut. Tenia 22 anys. Ha fet els 23 entre rei­xes. Serà jut­jat el mes vinent. La fis­ca­lia l’acusa dels delic­tes de desor­dres públics, atemp­tat con­tra l’auto­ri­tat i lesi­ons lleus, i en demana sis anys de presó.

Les bar­ba­ri­tats que poden arri­bar a acu­mu­lar els infor­mes de la Guàrdia Civil, sovint pilo­tats pel tinent coro­nel Daniel Baena, àlies Tácito, es van posar de mani­fest amb la sentència de l’exdi­recció dels Mos­sos d’Esqua­dra, en què dos dels tres jut­ges no només van dic­tar l’abso­lució de Josep Lluís Tra­pero, Teresa Laplana, César Puig i Pere Soler, sinó que no van esca­ti­mar crítiques cap als infor­mes poli­ci­als, i van arri­bar a desa­cre­di­tar-los. Les con­clu­si­ons eren de tal con­tundència que la fis­ca­lia no ha gosat afe­gir-hi ni treure-hi una sola coma i no hi recor­rerà. Els matei­xos infor­mes, però, van con­tri­buir a enviar a la presó els líders inde­pen­den­tis­tes, un cop el tri­bu­nal pre­si­dit per Marc­hena va com­prar tots els argu­ments poli­ci­als, mal­grat que no hi havia per on aga­far-ho, com s’ha demos­trat a poste­ri­ori.

Si par­lem de casos amb un desen­llaç difícil d’enten­dre, no es pot obviar el de Jordi Pes­ar­ro­dona, el pallasso de Sant Joan de Vila­tor­rada que ha estat con­dem­nat per un jutge de Man­resa a 14 mesos d’inha­bi­li­tació i una multa de 2.100 euros per defen­sar un col·legi elec­to­ral l’1-O. És el mateix que van fer cen­te­nars de ciu­ta­dans aquell dia, però Pes­ar­ro­dona, amb una llarga tra­jectòria paci­fista, va pagar aque­lla imatge icònica del 20 de setem­bre, d’ell amb un nas de pallasso al cos­tat d’un guàrdia civil.