“Cada mes es factura una mica menys”

Quan ens van con­fi­nar, al sec­tor del taxi ens van regu­lar molt. A l’àrea metro­po­li­tana vam pas­sar a tre­ba­llar només un dia a la set­mana, però la veri­tat és que hi havia poquíssima feina. Jo anava a Bar­ce­lona perquè hi tinc la meva mare, que ja és gran, i apro­fi­tava perquè pen­sava que pot­ser podria fer alguna car­rera, però molts dies tor­nava a casa sense haver fet res. De fet, un taxista de Bar­ce­lona que vis­qui a la ciu­tat ho podia inten­tar i pot­ser li sor­tia a compte. Però per a molts taxis­tes que vivim fora no ens pagava la pena la des­pesa de ben­zina per arri­bar allà i no fer res durant tot el dia. Molts taxis­tes hem estat a casa durant mesos, i els que sor­tien per neces­si­tat ho han agraït.

En aquell pri­mer con­fi­na­ment, la majo­ria dels taxis­tes, que som sobre­tot autònoms, les vam dema­nar perquè teníem un docu­ment ofi­cial de l’Ins­ti­tut Metro­po­lità del Taxi en què deia que la nos­tra fac­tu­ració havia bai­xat molt. És evi­dent que sense gent no hi ha feina.

Ens vam haver d’auto­re­gu­lar, perquè tam­poc no hi havia feina per a tot­hom. Durant aquesta etapa, les sego­nes aju­des ja no les va dema­nar tot­hom. Era més difícil demos­trar una bai­xada de la fac­tu­ració, perquè hi havia hagut l’agost pel mig. Si l’any pas­sat havies fet vacan­ces a l’agost i, en canvi, aquest estiu havies tre­ba­llat per fer diners, automàtica­ment fac­tu­ra­ves més que l’any pas­sat. És una xim­ple­ria, però és així. A grosso modo, i només pel que jo vaig poder cop­sar, m’atre­veixo a dir que a l’estiu vam estar al 30% de fac­tu­ració.

El taxi a Bar­ce­lona viu molt del turisme i dels cre­uers. Bar­ce­lona és el segon port del món pel que fa a cre­uers. Ofi­ci­al­ment, és el quart, però els tres pri­mers són a Miami, de manera que com a ciu­tat és la segona del món. A l’aero­port encara ara és dramàtic. Arri­ben en tot un dia els matei­xos avi­ons que abans arri­ba­ven en una hora. I, a més, abans els avi­ons arri­ba­ven plens i ara arri­ben rela­ti­va­ment buits. Si abans ens passàvem una hora per fer una car­rera, ara ens en podem pas­sar sis, set o vuit. Hi ha gent que s’estima més anar-hi que fer pista, que és com nosal­tres en diem de fer car­rer, sim­ple­ment perquè a la ciu­tat ningú t’aixeca la mà. En el món del taxi, també hi ha pre­ferències. A alguns els agrada l’aero­port, a d’altres el cen­tre de la ciu­tat, hi ha qui va cap a Sant Cugat, cap a la Zona Franca, o cap a Santa Coloma de Gra­me­net... Hi ha qui fa hotels, d’altres hos­pi­tals, i d’altres bus­quen l’oci noc­turn. Ara, com que tot està tocat i hi ha més res­tric­ci­ons, tots ens bar­re­gem i la fac­tu­ració baixa cada set­mana. I dema­nar les aju­des és com­pli­cat.

Ens diuen que hem de demos­trar una bai­xada de fac­tu­ració del 25% en relació amb l’any pas­sat, però el que passa és que hi ha gent que neces­sita tre­ba­llar moltíssim per arri­bar a finals de mes, i lla­vors pensa que si demana l’ajuda li faran tor­nar. En canvi, d’altres que estan millor econòmica­ment tre­ba­llen menys hores al dia, poden demos­trar la cai­guda de fac­tu­ració i dema­nen l’ajuda. I això és una gràfica de la soci­e­tat d’avui dia: qui més ho neces­sita és qui més pals a les rodes té, i qui menys ho neces­sita és qui rep ajuda.

El que està pas­sant ara és que molta gent tre­ba­lla menys hores perquè allar­gar la jor­nada no ser­veix de res. Jo he estat més de qua­tre hores vol­tant per Bar­ce­lona sense que ningú em parés. Ja hi ha taxis­tes que s’estan venent les llicències, que han bai­xat molt de preu. Són per­so­nes que no poden assu­mir, per exem­ple, els deu­tes d’una hipo­teca. I també es parla de llicències embar­ga­des pels bancs i de com­panys que tre­ba­llen divuit hores i fan becai­nes al taxi perquè no poden pagar el llo­guer. Com que no veus el final de tot això, fa molta por. I a més aquesta crisi, que va començar sent una crisi sanitària i ara també és econòmica, no és una crisi nor­mal. He por­tat pro­pi­e­ta­ris de res­tau­rants que, ni amb les cri­sis més for­tes, havien dei­xat de tre­ba­llar bé i ara, en canvi, es plan­te­gen ple­gar. I al seu dar­rere hi anem molts d’altres, jo visc si hi ha res­tau­rants oberts, dis­co­te­ques, oci noc­turn... no només de por­tar gent gran al metge.

Que hi ha mol­tes més bici­cle­tes i pati­nets elèctrics. No estic en con­tra dels ciclis­tes, perquè jo ho soc i les meves cames acu­mu­len molts quilòmetres, però és evi­dent que si aug­menta el nom­bre de ciclis­tes també aug­menta el nom­bre de ciclis­tes que no com­plei­xen les nor­mes, van con­tra direcció i se sal­ten semàfors. La majo­ria de taxis­tes de Bar­ce­lona, tenim les qua­tre can­to­na­des del taxi ras­ca­des per cops de bici­cle­tes. En un poble tot­hom coneix el ciclista, però a la ciu­tat el ciclista és anònim.

La meva família és una mica com la soci­e­tat. Com a taxista vull i neces­sito que tot esti­gui obert, que els res­tau­rants fun­ci­o­nin, que la gent es bellu­gui, que els hotels tin­guin turis­tes, que les dis­co­te­ques obrin... En canvi, la meva dona, que és infer­mera, es posa les mans al cap de sen­tir-ho. Tots dos volem el millor per a tot­hom, però cadascú té una visió dife­rent de com s’han de fer les coses, sense que això vul­gui dir que esti­guem enfron­tats. I això que en l’àmbit de família és sen­zill, en el de la soci­e­tat és més com­plex.