Va fer córrer la veu per Twitter. De fet, la va oferir. Era el 19 de març quan tots estàvem confinats a casa: “M’ofereixo a llegir per telèfon novel·les, contes i poesia, de manera gratuïta, a aquelles persones que ho necessitin, en català o castellà, segons disponibilitat dels textos i a hores convingudes.” És Lluís Agustí, professor de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB, amb un llarg currículum: bibliotecari, llicenciat en filologia portuguesa, doctor en informació i documentació... Ha viscut i viu entre llibres. Durant uns anys, va recórrer món de biblioteca en biblioteca, va treballar entre llibres a Lisboa, París, Brussel·les i Nova York. De retorn a casa, a Barcelona, –“tinc un fill que ja havia passat per tants llocs!”– viu també entre llibres, uns 4.000, calcula, més un parell de milers més que guarda a casa dels pares.

De paraules per llegir, no n’hi faltarien. No sabia, però, la resposta que tindria aquell modest oferiment. “Veia que al meu voltant hi havia molta angoixa en l’ambient. Jo, que sempre vaig enfeinat, per primera vegada era a casa fent feina però tranquil, i vaig pensar que podia donar un cop de mà.” Nou mesos després d’oferir la seva veu, continua llegint per telèfon, ara només els diumenges. Els Contes per telèfon de Gianni Rodari són un referent per a tot bibliotecari, però ell pensava més en Marek Halter, l’escriptor i activista francès, que de petit va aconseguir fugir del gueto de Varsòvia fins als camps de refugiats de l’URSS i que explica com en aquella època de penúries, fam i violència l’únic moment en què s’aturava tot era quan s’explicaven històries.

Aquell mateix 19 de març de la piulada ja es va posar en marxa amb la lectura, amb tres peticions, i des de llavors i fins al juliol van passar a set o vuit diàries. Quinze minuts per a cada una, “no podia abusar tampoc de la paciència de la gent”, i les estones prèvies per decidir les lectures: tres poemes sobre el record de la felicitat, tres més sobre mosques... contes o fragments d’assaigs, de Plató a Godot, Segarra, Calders o Estellés. “Quedàvem a una hora concreta, em posava els cascos i llegia, res més.” En acabar, se citaven per a un altre dia i hora. La veu estableix vincles molt poderosos: “Hi ha gent que no he vist mai, però ens seguim trucant, ha estat simpàtic.” Ha llegit per a desenes de persones, i algunes esperaven cada dia la seva veu: “Hi ha una dona amb qui fins a l’últim dia del confinament ens vam trucar cada dia, de dilluns a diumenge.” Li han suggerit de posar-hi imatge a través de videoconferències, de fer podcasts per arribar a més gent... però no és això. “És una cosa efímera, i per a una persona concreta. El fet de llegir serveix per deixar de pensar en altres coses.” I això és el que volia oferir, uns moments de pau.