“No diria mai a ningú que pugi en una pastera”

És negra nit en un turó als afores de la ciutat marroquina de Nador. En aquest indret s’amaguen desenes de persones esperant el seu torn per agafar una pastera que els ha de portar a la somiada Europa. És un lloc abrupte, per on costa desplaçar-se.

La protagonista d’aquesta història és una noia de la Costa d’Ivori. Per qüestions de seguretat, prefereix no revelar la seva identitat. Va fugir del seu país farta dels abusos que patia per part del seu marit –la seva família la va obligar a casar-se forçosament i la violència física era habitual en el seu matrimoni– i va emprendre un viatge que va durar més d’un any. “Quan em vaig veure enmig del mar em vaig posar a plorar. Em pensava que moriria”, assegura aquesta dona jove, nascuda el 1990. Explica que a la pastera on ella va pujar eren 42 persones. Recorda una dona que viatjava amb el seus dos fills petits i tres dones embarassades. “Vam sortir a les quatre de la matinada i no vèiem res. Era completament fosc. Són dotze hores de viatge”, explica. “Estàvem a l’embarcació i anàvem veient com passaven els creuers pel costat. Ens feien fotos, però no es van aturar. Al final, salvament marítim va ser qui ens va rescatar”, relata. “Jo plorava i plorava. No em creia que haguéssim pogut arribar”, continua. Segurament, el trajecte amb pastera és un dels episodis més durs del seu viatge. “No diria mai a ningú que pugi en una pastera. Mai. No ho tornaria fer. No podria. No te n’adones fins que hi ets... i quan es fa de dia i veus el mar... et veus morta. Només esperes que algú et pugui rescatar... Però quantes hores passen? Dues, quatre, vint-i-quatre?” recorda la dona.

Va fugir de la seva Costa d’Ivori natal, cansada de la violència a què era sotmesa: “Volia anar a una ciutat gran... Vaig anar a veure la meva mare i li vaig dir que volia marxar”, explica. Amb una filla de només nou mesos i casada, la seva mare li va respondre que no podia tornar a casa, que ara havia de viure amb la família del seu marit. Així ho marca la tradició i la seva família no estava disposada a trencar-la. La mare li va respondre que havia de tornar per on havia vingut. Ella no hi va estar d’acord i amb la seva nena de nou mesos a càrrec va començar a treballar en una cafeteria, a la ciutat. Fins que la família del seu marit la va trobar. Hi anaven cada dia, l’escridassaven, la humiliaven.

El propietari de la cafeteria la va ajudar. Fins que ella no va poder més. “Miri, Ousmane, jo me’n vull anar”, li va dir. Aquell senyor li va donar diners i la va deixar marxar. “Vaig anar a veure a la meva mare, que estava en un altre poble i li vaig deixar la meva filla. Aquesta vegada la meva mare em va dir que marxés i que no digués res perquè si no, el meu marit em trobaria”, continua explicant. Una trucada de la germana petita la va fer acabar de decidir. “Marxa, germana. Jo cuidaré de la teva nena. No tornis”, li va dir.