“Vacunar els avis és una lliçó”

Tenim mala memòria

Reflexiona sobre la necessitat de ser conscients que, ara com ara, no hi ha res més que la vacuna. “Tinc molt present la importància de les vacunes. Jo vaig passar el xarampió, però els meus fills, en canvi, ja no. Però hi ha qui no té present la importància de les vacunes en la lluita contra les malalties infeccioses. Vivim en un món que ha perdut la memòria”, es lamenta. “Hi ha malalties que ja no es veuen perquè ens vacunem, però si ho deixem de fer, tornaran.”

Confia que tot es podrà tirar endavant: el dia a dia dels CAP, l’atenció dels casos de covid i la situació extraordinària que vivim de la vacunació. Tots som conscients, però, que alguns centres de primària estan sotmesos a una gran pressió. Fins i tot és complex connectar-hi telefònicament. En el cas del Pirineu, no hi ha aquesta pressió, però sí que cal cobrir llargues distàncies, per arribar a pobles petits i disseminats. És clar, no serà igual vacunar grups grans de persones congregades en un sol espai, que haver d’anar a cases particulars per injectar la vacuna a persones dependents que no es poden moure... Caldrà paciència, comenta Montanuy. I reflexiona: “Estem al primer món, per sort. Quan em pregunten sobre les vacunes, sempre dic que hi ha molts països que no tenen la nostra situació sanitària i que voldrien disposar de la vacuna, i no és possible. Caldrà ser solidaris, perquè la pandèmia és mundial i no ens haurem de vacunar només al primer món.” Ja que la vacuna està i estarà l’abast, insisteix en la necessitat de veure la vacunació també com un acte de solidaritat cap al nostre voltant: “Si no em poso la vacuna del tètanus, potser acabo emmalaltint, però només m’afectarà a mi. En el cas de la covid no és així. Hem de ser generosos amb la resta.” I continua: “Si us plau, que nosaltres no siguem transmissors per als més grans, els vulnerables, els de casa nostra.” La gent gran que ara rep les vacunes són els de la guerra, la postguerra, les restriccions, el franquisme, les crisis... Tant de bo puguin veure com se surt d’aquest malson.

Una dosi d’esperança

Eva Suárez és coordinadora d’un dels dos equips de vacunació de Lleida ciutat. Li comentem que estan vivint un moment històric. Potser és frívol, dir-ho així. “És històric, sí, però el primer que se sent és que pots contribuir a portar esperança als que més ho necessiten. Així ho reben, a les residències. Hi ha molta emoció. Penseu que han patit molt. A les residències on hi ha hagut molts casos i morts ha estat molt dur. I l’única esperança que tenen és que la vacuna funcioni. Estan encantats de tenir-la. Vacunar els avis és una lliçó.” Per a les infermeres és una càrrega d’energia positiva, després de tants mesos d’impotència.

L’opinió de la gent gran

Josep Carné és president de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya. Parlem de la vacunació, primer a les residències, on el virus s’ha acarnissat des del març. De moment, el projecte de reformar el model residencial segueix sent això, una idea. La confiança és que els canvis més urgents s’hagin fet. “Volem pensar que a les residències s’han posat els mitjans perquè el que va passar al març no es torni a repetir. Entre el 40 i el 60% de les morts, a tot el món, són de persones que estaven en residències. El model falla. Ha de canviar o hi ha d’haver un canvi d’actitud?” Ara és el moment de la vacuna. Sense perdre l’esperança ni la confiança, és lògic que la gent gran reclami explicacions, i més si es té en compte com s’han succeït els esdeveniments. Diu Carné: “Reivindiquem una informació molt transparent, molt exacta, dels efectes que pot tenir la vacuna.” La gent gran ocupa els primers llocs, són prioritaris, a l’hora de vacunar. Coincideix, però, que com que són els primers, és més nou. “Si mirem els mitjans de comunicació o les xarxes socials, trobem una saturació informativa. Mirava la televisió, quan vacunaven la primera persona, i li preguntaven: «Estava convençuda de vacunar-se? Està contenta?» Són un tipus de preguntes que encara ho emboliquen més tot... No som conillets d’índies.” Poc i bo. “Aquest any la vacunació de la grip ha estat molt ben portada. Vaig rebre una carta i vaig tenir molt clar el dia i el lloc. Esperem que ara no haguem d’estar fent cues als CAP per vacunar-nos...”

Fàcilment, la vacuna és al centre de les converses. “Totes les opinions són respectables, però cal tenir bona informació, perquè corren unes mentides... No fa gaire, algú em deia: «El 90% de les persones que han mort a la residència de Tremp estaven vacunades de la grip!» Home, no fumis! Aquestes històries sense contrastar fan mal: uns les diuen i els altres les compren. Quina relació hi ha entre estar vacunat de la grip i morir per la covid? Cap.”

Morir de pena

Josep Carné reflexiona: “Potser no morirem de la covid, morirem de pena, d’estar tancats a casa. És una altra conseqüència que vivim nosaltres. La gent gran no tenim l’activitat que teníem abans, ni de bon tros. No se surt al carrer, no sé si per por del contagi o per mandra, perquè ens hem acostumat a estar tranquils a casa.” La socialització es va aturar al març, i no s’ha recuperat. “Els casals de gent gran estan tancats des del març, no ens veiem, no la fem petar... i no estem per anar fent videoconferències a tota hora. Ens diuen quan podran obrir els bars, però ningú anomena els casals. Mai! No parlen del que podem fer la gent gran...” Per poder fer un taller d’exercici físic –tan necessari–, ara mateix hauria de ser a l’aire lliure... “A l’aire lliure? Al gener? No es pot fer res. La socialització de què parlem és la que ens permet gaudir d’un envelliment actiu, el que sempre hem reivindicat.”