“Vacunar els avis és una lliçó”

Tenim mala memòria

Refle­xi­ona sobre la neces­si­tat de ser cons­ci­ents que, ara com ara, no hi ha res més que la vacuna. “Tinc molt pre­sent la importància de les vacu­nes. Jo vaig pas­sar el xarampió, però els meus fills, en canvi, ja no. Però hi ha qui no té pre­sent la importància de les vacu­nes en la lluita con­tra les malal­ties infec­ci­o­ses. Vivim en un món que ha per­dut la memòria”, es lamenta. “Hi ha malal­ties que ja no es veuen perquè ens vacu­nem, però si ho dei­xem de fer, tor­na­ran.”

Con­fia que tot es podrà tirar enda­vant: el dia a dia dels CAP, l’atenció dels casos de covid i la situ­ació extra­or­dinària que vivim de la vacu­nació. Tots som cons­ci­ents, però, que alguns cen­tres de primària estan sot­me­sos a una gran pressió. Fins i tot és com­plex con­nec­tar-hi telefònica­ment. En el cas del Piri­neu, no hi ha aquesta pressió, però sí que cal cobrir llar­gues distàncies, per arri­bar a pobles petits i dis­se­mi­nats. És clar, no serà igual vacu­nar grups grans de per­so­nes con­gre­ga­des en un sol espai, que haver d’anar a cases par­ti­cu­lars per injec­tar la vacuna a per­so­nes depen­dents que no es poden moure... Caldrà paciència, comenta Mon­ta­nuy. I refle­xi­ona: “Estem al pri­mer món, per sort. Quan em pre­gun­ten sobre les vacu­nes, sem­pre dic que hi ha molts països que no tenen la nos­tra situ­ació sanitària i que vol­drien dis­po­sar de la vacuna, i no és pos­si­ble. Caldrà ser soli­da­ris, perquè la pandèmia és mun­dial i no ens hau­rem de vacu­nar només al pri­mer món.” Ja que la vacuna està i estarà l’abast, insis­teix en la neces­si­tat de veure la vacu­nació també com un acte de soli­da­ri­tat cap al nos­tre vol­tant: “Si no em poso la vacuna del tètanus, pot­ser acabo emma­lal­tint, però només m’afec­tarà a mi. En el cas de la covid no és així. Hem de ser gene­ro­sos amb la resta.” I con­ti­nua: “Si us plau, que nosal­tres no siguem trans­mis­sors per als més grans, els vul­ne­ra­bles, els de casa nos­tra.” La gent gran que ara rep les vacu­nes són els de la guerra, la post­guerra, les res­tric­ci­ons, el fran­quisme, les cri­sis... Tant de bo puguin veure com se surt d’aquest mal­son.

Una dosi d’espe­rança

Eva Suárez és coor­di­na­dora d’un dels dos equips de vacu­nació de Lleida ciu­tat. Li comen­tem que estan vivint un moment històric. Pot­ser és frívol, dir-ho així. “És històric, sí, però el pri­mer que se sent és que pots con­tri­buir a por­tar espe­rança als que més ho neces­si­ten. Així ho reben, a les residències. Hi ha molta emoció. Pen­seu que han patit molt. A les residències on hi ha hagut molts casos i morts ha estat molt dur. I l’única espe­rança que tenen és que la vacuna fun­ci­oni. Estan encan­tats de tenir-la. Vacu­nar els avis és una lliçó.” Per a les infer­me­res és una càrrega d’ener­gia posi­tiva, després de tants mesos d’impotència.

L’opinió de la gent gran

Josep Carné és pre­si­dent de la Fede­ració d’Asso­ci­a­ci­ons de Gent Gran de Cata­lu­nya. Par­lem de la vacu­nació, pri­mer a les residències, on el virus s’ha acar­nis­sat des del març. De moment, el pro­jecte de refor­mar el model resi­den­cial segueix sent això, una idea. La con­fiança és que els can­vis més urgents s’hagin fet. “Volem pen­sar que a les residències s’han posat els mit­jans perquè el que va pas­sar al març no es torni a repe­tir. Entre el 40 i el 60% de les morts, a tot el món, són de per­so­nes que esta­ven en residències. El model falla. Ha de can­viar o hi ha d’haver un canvi d’acti­tud?” Ara és el moment de la vacuna. Sense per­dre l’espe­rança ni la con­fiança, és lògic que la gent gran reclami expli­ca­ci­ons, i més si es té en compte com s’han succeït els esde­ve­ni­ments. Diu Carné: “Rei­vin­di­quem una infor­mació molt trans­pa­rent, molt exacta, dels efec­tes que pot tenir la vacuna.” La gent gran ocupa els pri­mers llocs, són pri­o­ri­ta­ris, a l’hora de vacu­nar. Coin­ci­deix, però, que com que són els pri­mers, és més nou. “Si mirem els mit­jans de comu­ni­cació o les xar­xes soci­als, tro­bem una satu­ració infor­ma­tiva. Mirava la tele­visió, quan vacu­na­ven la pri­mera per­sona, i li pre­gun­ta­ven: «Estava con­vençuda de vacu­nar-se? Està con­tenta?» Són un tipus de pre­gun­tes que encara ho embo­li­quen més tot... No som coni­llets d’índies.” Poc i bo. “Aquest any la vacu­nació de la grip ha estat molt ben por­tada. Vaig rebre una carta i vaig tenir molt clar el dia i el lloc. Espe­rem que ara no haguem d’estar fent cues als CAP per vacu­nar-nos...”

Fàcil­ment, la vacuna és al cen­tre de les con­ver­ses. “Totes les opi­ni­ons són res­pec­ta­bles, però cal tenir bona infor­mació, perquè cor­ren unes men­ti­des... No fa gaire, algú em deia: «El 90% de les per­so­nes que han mort a la residència de Tremp esta­ven vacu­na­des de la grip!» Home, no fumis! Aques­tes històries sense con­tras­tar fan mal: uns les diuen i els altres les com­pren. Quina relació hi ha entre estar vacu­nat de la grip i morir per la covid? Cap.”

Morir de pena

Josep Carné refle­xi­ona: “Pot­ser no mori­rem de la covid, mori­rem de pena, d’estar tan­cats a casa. És una altra con­seqüència que vivim nosal­tres. La gent gran no tenim l’acti­vi­tat que teníem abans, ni de bon tros. No se surt al car­rer, no sé si per por del con­tagi o per man­dra, perquè ens hem acos­tu­mat a estar tran­quils a casa.” La soci­a­lit­zació es va atu­rar al març, i no s’ha recu­pe­rat. “Els casals de gent gran estan tan­cats des del març, no ens veiem, no la fem petar... i no estem per anar fent vide­o­con­ferències a tota hora. Ens diuen quan podran obrir els bars, però ningú ano­mena els casals. Mai! No par­len del que podem fer la gent gran...” Per poder fer un taller d’exer­cici físic –tan neces­sari–, ara mateix hau­ria de ser a l’aire lliure... “A l’aire lliure? Al gener? No es pot fer res. La soci­a­lit­zació de què par­lem és la que ens per­met gau­dir d’un enve­lli­ment actiu, el que sem­pre hem rei­vin­di­cat.”