L’odissea de votar des de l’estranger
Exercir el dret a vot quan vius fora és gairebé un calvari i un procés en què no hi ha res segur. Dels 255.000 catalans repartits pel món, només un 14,5% demanen poder votar i no tots ho aconsegueixen
EN MANS DE LA JEC
Com que no existeix una llei electoral pròpia, qui ho acaba decidint tot és la Junta Electoral Central, que, per exemple, no permet als residents a l’estranger imprimir-se ells mateixos la documentació“La problemàtica del vot exterior ve del desconeixement. És molt complicat, s’han de fer moltes gestions i això fa que molta gent, sobretot les persones més grans, no votin mai”, explica Sergi Marzabal, programador informàtic amb molta experiència votant des de l’estranger, ja que ha viscut a Irlanda, Mèxic, els Estats Units, el Brasil i, actualment, els Països Baixos. Marzabal és el responsable de dos llocs web de referència: catalansalmon.com (una xarxa amb prop de 15.000 usuaris que aplega catalans que viuen en diferents parts del planeta) i vullvotar.com (en què s’explica, pas a pas, què s’ha de fer per poder votar).
VOT PREGAT
El procés es va complicar quan el 2011 es va aprovar el vot pregat, que obliga a demanar poder votar, registrant-te abans al consolat que et toca. El vot pregat escurça molt els terminis de tots els tràmits. “Deixa menys temps per poder tramitar la documentació. Les paperetes que t’envien són les llistes electorals dels partits polítics, i com que els partits impugnen les candidatures fins a l’últim moment, ja d’entrada tot s’endarrereix.” No és estrany, doncs, que el percentatge de participació exterior abans del vot pregat fos del 26,7% i que després hagi baixat al 6%.
Els tràmits per demanar el vot es fan per internet, per correu o fins i tot per fax, però la documentació sempre t’ha d’arribar per correu a casa, i això vol dir que t’has de refiar que el sistema de correus local funcioni. En alguns països on hi ha una colònia important de catalans sovint són els casals catalans els que ajuden a preparar la documentació. Però la paperassa sol trigar. “Encara hi ha molta gent a la qual les paperetes els arriben fora de termini o directament no els arriben”, explica Marzabal.
Actualment, es calcula que hi ha uns 255.000 catalans a l’exterior que poden votar. D’aquests, només demanen el vot un 14,5%. Se suposa que la resta no el demanen per desconeixement o bé per la feixuguesa dels tràmits. En qualsevol cas, però, hauríem de deduir que aquest 14,5%, si fa l’esforç de demanar-lo, és perquè realment vol votar. Doncs bé, de tots aquests, al final resulta que el 36% no arriba a votar, en la major part dels casos perquè la documentació no ha arribat a temps. Segons explica Marzabal, també hi ha persones que poden estar registrades per votar, però que no hi tenen cap interès. Això sol passar a l’Amèrica Llatina, on fills i nets de catalans es registren per poder tenir la nacionalitat i un passaport europeu, però en realitat no els interessa la política catalana ni espanyola.
un procés complex
“Com sabem quanta gent té interès a votar? Doncs la que ho demana. Però un cop reps la documentació, preparar-la tampoc és fàcil. Has d’omplir dos sobres amb la documentació correcta a dins. Podrien ser sobres de colors diferents o amb instruccions més clares. Però no és així. Jo que fa anys que ho faig, m’ho he de mirar molt bé cada vegada perquè no és gens obvi com funciona”, afegeix.
És possible que hi hagi gent que s’oblidi de posar un certificat dins d’un sobre, o que no posi la còpia del DNI allà on toca. En qualsevol cas, aquesta documentació amb el vot s’envia per correu als respectius consolats (en el cas de les persones que resideixen a l’exterior permanentment, els CERA) o directament a la junta electoral que toqui (en el cas del que es troben a l’estranger temporalment, els ERTA). Les diferències d’estar registrat a l’exterior com a CEDA o com a ERTA són substancials. Entre d’altres, els primers, com que són residents permanents, ja no estan empadronats a Catalunya, no poden votar a les eleccions municipals i perden el dret a l’assistència sanitària. Els ERTA, per la seva banda, han de renovar el registre cada any.
Pel que fa a la participació electoral, els primers també poden votar físicament als seus consolats, però sempre portant la documentació de casa. Al consolat no hi ha paperetes. De tota manera, encara que hi fossin, amb el sistema actual tampoc serviria de res, perquè per votar s’han de presentar els certificats que t’han hagut d’enviar abans a casa. “Però el pitjor de tot és que si vas a votar al consolat o si hi envies el teu vot per correu mai tindràs manera de saber què ha passat amb el teu vot. No estic dient que hi hagi frau, però si n’hi ha no ho sabrà mai ningú, per la senzilla raó que els consolats no estan obligats a publicar el nombre de gent que ha votat”, es queixa Marzabal. “En les eleccions del 21-D ens vam organitzar i vam portar observadors catalans als consolats perquè s’hi estiguessin cada dia, per comprovar que ningú toqués aquelles urnes”, recorda.
A l’exterior, les eleccions duren cinc dies. Abans només es podia votar els tres últims dies laborables abans del cap de setmana electoral, però després es va veure que moltes persones, per les seves obligacions laborals, no es podien desplaçar entre setmana fins allà i es van ampliar els dies. En qualsevol cas, el 21-D uns 800 catalans es van desplaçar a consolats per fer un seguiment cada dia i demanar una còpia de l’acta final. “El problema és que cada consolat publica la informació quan vol i com vol”, diu Marzabal. “No vam veure ningú que amagués vots –continua– però sí que en alguns llocs ens van posar problemes. No hi ha cap llei que digui clarament què s’ha de fer.”
EL RECOMPTE
Tres dies després de les eleccions, es fa el recompte del vot exterior. En cada cas s’obre la documentació, es verifica que tot està en ordre i llavors el sobre amb el vot passa a una urna. “Si has fet algun dels passos malament, quan el vot arriba a Catalunya el llencen directament. No és un vot nul, no és ni vot, ni tan sols es recompta, no és res, no es considera ni com a participació. Jo personalment vaig anar al recompte que es va fer en unes eleccions i, a Barcelona, es van llençar, legalment, 800 vots per errors de documentació”, recorda. També hi ha vegades en què el sistema de correus no funciona bé. “En una ocasió, els vots de Dusseldorf no van arribar, van enviar els dels catalans a Madrid i els dels madrilenys a Catalunya. Aquí ho van detectar a temps i els van fer arribar a Madrid, però els de Madrid no van arribar mai aquí”, explica. I això vol dir que tots aquells vots es van llençar. Un greuge que no s’hauria de permetre, però que sembla que no importa gaire. “El recompte final dels vots a l’exterior el donen només als representants dels partits polítics. Si a un partit li balla un escó hi enviarà un representant, però si no, no. Als partits només els interessen els seus resultats electorals, i prou. Si no hi tenen interès, les dades no es fan públiques fins passades tres setmanes. La democràcia en si no interessa, fa deu anys que tenim el vot pregat i no s’ha canviat. Tampoc tenim llei electoral catalana”, lamenta Marzabal. En la seva opinió, el vot exterior no interessa perquè sol ser de persones enfadades amb el govern, el que sigui. “És un vot més radical, només s’ha de veure que a l’exterior el vot independentista és un 10% superior”, assegura.
El vot electrònic seria la solució? D’una banda, facilitaria els tràmits, però de l’altra no és del tot segur. “Falsificar físicament una papereta té un cost, falsificar-ne moltes és més difícil. Amb el vot electrònic manipular un vot té el mateix cost que manipular-ne milers. A internet no hi ha res completament segur, però també hi movem diners”, argumenta Marzabal. El problema és que no existeix una llei electoral catalana pròpia i tot plegat ho decideix la Junta Electoral Central, que a part de dedicar-se a inhabilitar presidents electes per pancartes també ha decidit, entre altres barbaritats, que els ciutadans a l’exterior no es poden imprimir les paperetes electorals ni descarregar-se ells mateixos la documentació necessària. Malgrat tot, Marzabal confia que els catalans a l’exterior acabaran sent els primers a provar el vot electrònic. “Es podria implementar com una prova pilot. Sabem quants som i tots tenim internet. Ara falta que hi hagi interès a fer-ho”.
