Els programes electorals, amb lupa

La campanya electoral –si més no, l’oficial– ha arribat al seu equador amb un bon reguitzell de propostes però, sobretot, amb un bon allau de retrets. Els termòmetres que mesuren el grau de crispació entre els diferents candidats van pujant de temperatura i sembla que ni tan sols una sobredosi d’antipirètics calmaria els ànims. Per sobre de 40 graus, ja se sap que la situació és perillosa i, en el cas de la política catalana, fa molt de temps que la temperatura no es rebaixa ni als nivells d’una febrícula.

Qualsevol campanya, a priori, hauria de pivotar sobre programa, programa i més programa. Aquest document, elaborat per totes les formacions que concorren a les eleccions al Parlament de Catalunya el 14 de febrer, és el contracte que els candidats signen, en teoria, amb la ciutadania. Allò que es comprometen a tirar endavant si assoleixen el poder. Després arriben les negociacions per configurar governs que suporten qualsevol retallada en els propòsits inicials. És el clàssic: “Jo volia, però m’he quedat sol defensant-lo.” En les pàgines següents, hem desglossat què recull el programa electoral de vuit formacions (JuntsxCat, Esquerra Republicana de Catalunya, CUP - Guanyem Catalunya, PDeCAT, En Comú Podem, PSC, PP i Cs) en dos dels aspectes sobre els quals, obligats pel context, pivota necessàriament aquesta campanya: la gestió de la crisi econòmica i social que deixa en herència la pandèmia i que estén els tentacles fins a la majoria de sectors de la societat i la proposta d’una via per obrir un nou període en la relació entre Catalunya i l’Estat Espanyol.

Durant tots aquests dies que s’inverteixen de forma oficial a demanar el vot per al 14-F, però, el tema estrella està sent, almenys durant la primera setmana, el gran clàssic quan s’albiren eleccions en què ningú obtindrà una majoria prou àmplia per prescindir d’aliats: els pactes postelectorals. Amb tots els escenaris oberts i amb unes enquestes que assenyalen tres possibles guanyadors (Laura Borràs, Pere Aragonès i Salvador Illa), l’única garantia que hi ha a hores d’ara és que qui vulgui presidir el Palau de la Generalitat s’haurà d’entendre abans amb un o dos dels seus rivals. La candidata efectiva de JuntsXCat, Laura Borràs, mostra la seva preferència per un govern “nítidament independentista” que aplegui Junts, ERC i la CUP. Esquerra dobla l’aposta i a la mateixa fórmula vol incorporar els Comuns de Jéssica Albiach. Els Comuns no volen ni sentir a parlar de JuntsxCat, però poden mirar cap a dues bandes a l’hora de negociar. Es poden sentir còmodes amb ERC i la CUP, però també amb el PSC, que ara per ara sembla la seva tria preferent. Salvador Illa vol girar full a la història recent del país, però no es cansa de repetir que no governarà amb independentistes. La seva preferència és repetir la fórmula del govern de Madrid i de l’Ajuntament de Barcelona, però no aclareix quins vots està disposat a acceptar per aconseguir-ho. La dreta catalana sap que és un convidat de pedra en aquesta partida i que, a tot estirar, podrà contribuir amb els seus vots a investir el candidat socialista.

Mentrestant, la CUP - Guanyem Catalunya i el PDeCAT aspiren a tenir la clau en aquesta aritmètica que permeti sumar el mínim de seixanta-vuit diputats que són imprescindibles per investir a la primera un president o presidenta. Els cupaires, encapçalats per una candidata que no milita en la formació, Dolors Sabater, vendran els seus vots ben cars i no semblen que se sentin prou atrets per entrar en un futur govern. Van arribar a qüestionar Sabater per afirmar que potser era el moment de tenir un altre tipus d’implicació. La candidata del PDeCAT i exconsellera d’Empresa, Àngels Chacón, també vol tenir aquesta clau. En campanya s’ha mostrat molt crítica amb el govern actual, del qual va formar part fins que en va ser expulsada. Veure la CUP i el PDeCAT compartint un govern independentista és absolutament inviable.

Així doncs, les eleccions del 14-F arriben plenes de dubtes. El primer interrogant és si les meses electorals es podran constituir amb normalitat després d’observar que una de cada quatre persones que el sorteig va triar per formar-ne part ha presentat al·legacions per quedar-ne exempta. Es tem que hi pugui haver força insubmissió, malgrat que la no assistència està castigada amb una pena de presó o amb una multa que pot arribar als 1.800 euros. La llei recull la possibilitat que els membres de la mesa, en cas d’absència dels citats, puguin ser elegits entre les primeres persones que s’acostin al col·legi a votar. En aquesta ocasió, però, i atès que els primers ciutadans que estan cridats a les urnes són els que pateixen alguna malaltia i es consideren de risc, el govern optarà per reassignar suplents que assisteixin al seu col·legi de referència però que no hagin de suplir el seu titular.

El gran repte d’aquesta darrera setmana de campanya, però, serà incentivar la participació –diverses enquestes assenyalen una caiguda històrica del nombre de votants– i traslladar a la ciutadania la sensació de que anar a votar, malgrat la pandèmia, és segur.