Quaranta anys caminant, a pas lent, cap a la paritat

Més que el blanc i negre, que els dipu­tats fumant a l’escó, que les cor­ba­tes majo­ritàries, allò que sorprèn més obser­vant imat­ges anti­gues de l’hemi­ci­cle del Par­la­ment és la cla­mo­rosa pràctica absència de dones. Que en els anys vui­tanta la política era un vedat patri­ar­cal ho demos­tra el fet que a l’inici de la pri­mera legis­la­tura (n’aca­ba­rien sent vuit) només hi havia set dipu­ta­des: Con­cepció Fer­rer, Helena Fer­rer i Tri­ni­tat Neras (CiU), Rosa Barenys i Marta Mata (PSC) i M. Dolors Cal­vet i Teresa Eulàlia Cal­zada (PSUC). Assumpció Sallés s’hi afe­gi­ria pel PSUC uns mesos després en subs­ti­tució d’un dipu­tat. D’aques­tes vuit par­la­mentàries, cinc no van repe­tir, Con­cepció Fer­rer va con­ti­nuar qua­tre anys més, i només Barenys i Neras van fer car­rera com a dipu­ta­des, amb cinc i sis legis­la­tu­res, res­pec­ti­va­ment.

De la pri­mera legis­la­tura ençà, la diferència entre el nom­bre de dipu­ta­des i dipu­tats s’ha anat escurçant, amb un cert estan­ca­ment des del 2015, fins que en la legis­la­tura que s’acaba de dei­xar enrere el nom­bre de dipu­ta­des era de 54, (el 43%) per 77 dipu­tats. Per par­tits, tot i que en la pri­mera legis­la­tura era CiU qui tenia més dipu­ta­des, fins a la dècada pas­sada eren els par­tits d’esquer­res els que van asseure més dones a l’hemi­ci­cle, una tendència que s’ha anat igua­lant durant els últims deu anys, espe­ci­al­ment per l’apli­cació de les quo­tes obli­gatòries i l’adopció per part d’algu­nes for­ma­ci­ons de la fórmula de les llis­tes cre­ma­llera, que inter­ca­len dones i homes de manera total­ment pro­por­ci­o­nada.

Pel que fa no al nom­bre sinó a la rellevància de les par­la­mentàries, les dades encara són molt millo­ra­bles. En qua­ranta anys hi ha hagut cinc pre­si­dents i dues pre­si­den­tes del Par­la­ment. A la mesa de la cam­bra, hi ha hagut sem­pre presència feme­nina, tot i que sem­pre mino­ritària (en l’última legis­la­tura, el 28%), men­tre que en tas­ques de direcció política els números encara són pit­jors, ja que només sis dones en qua­tre dècades han estat pre­si­den­tes dels res­pec­tius grups par­la­men­ta­ris: la pri­mera no va arri­bar fins al 2003, després de vint-i-tres anys de democràcia, quan Manu­ela de Madre va pre­si­dir el grup soci­a­lista, Ali­cia Sánchez-Camacho (PP), Inés Arri­ma­das (Cs), Marta Rovira (ERC), Mireia Boya (CUP) i Jéssica Albi­ach (CCP). Les coses han estat més equi­li­bra­des pel que fa a la nòmina de por­ta­veus dels grups par­la­men­ta­ris, tot i que van pas­sar cinc legis­la­tu­res fins que la popu­lar Dolors Mont­ser­rat va ser la pri­mera dipu­tada por­ta­veu d’un grup (n’hi havia hagut dues com a por­ta­veus adjun­tes ante­ri­or­ment, ella mateixa i l’eco­so­ci­a­lista Imma Mayol). En l’última legis­la­tura, tan­ma­teix, tots els grups par­la­men­ta­ris, excepte el PP, van tenir com a por­ta­veu una dipu­tada, una indis­cu­ti­ble femi­nit­zació del faris­tol de l’hemi­ci­cle.