Quaranta anys caminant, a pas lent, cap a la paritat

Més que el blanc i negre, que els diputats fumant a l’escó, que les corbates majoritàries, allò que sorprèn més observant imatges antigues de l’hemicicle del Parlament és la clamorosa pràctica absència de dones. Que en els anys vuitanta la política era un vedat patriarcal ho demostra el fet que a l’inici de la primera legislatura (n’acabarien sent vuit) només hi havia set diputades: Concepció Ferrer, Helena Ferrer i Trinitat Neras (CiU), Rosa Barenys i Marta Mata (PSC) i M. Dolors Calvet i Teresa Eulàlia Calzada (PSUC). Assumpció Sallés s’hi afegiria pel PSUC uns mesos després en substitució d’un diputat. D’aquestes vuit parlamentàries, cinc no van repetir, Concepció Ferrer va continuar quatre anys més, i només Barenys i Neras van fer carrera com a diputades, amb cinc i sis legislatures, respectivament.

De la primera legislatura ençà, la diferència entre el nombre de diputades i diputats s’ha anat escurçant, amb un cert estancament des del 2015, fins que en la legislatura que s’acaba de deixar enrere el nombre de diputades era de 54, (el 43%) per 77 diputats. Per partits, tot i que en la primera legislatura era CiU qui tenia més diputades, fins a la dècada passada eren els partits d’esquerres els que van asseure més dones a l’hemicicle, una tendència que s’ha anat igualant durant els últims deu anys, especialment per l’aplicació de les quotes obligatòries i l’adopció per part d’algunes formacions de la fórmula de les llistes cremallera, que intercalen dones i homes de manera totalment proporcionada.

Pel que fa no al nombre sinó a la rellevància de les parlamentàries, les dades encara són molt millorables. En quaranta anys hi ha hagut cinc presidents i dues presidentes del Parlament. A la mesa de la cambra, hi ha hagut sempre presència femenina, tot i que sempre minoritària (en l’última legislatura, el 28%), mentre que en tasques de direcció política els números encara són pitjors, ja que només sis dones en quatre dècades han estat presidentes dels respectius grups parlamentaris: la primera no va arribar fins al 2003, després de vint-i-tres anys de democràcia, quan Manuela de Madre va presidir el grup socialista, Alicia Sánchez-Camacho (PP), Inés Arrimadas (Cs), Marta Rovira (ERC), Mireia Boya (CUP) i Jéssica Albiach (CCP). Les coses han estat més equilibrades pel que fa a la nòmina de portaveus dels grups parlamentaris, tot i que van passar cinc legislatures fins que la popular Dolors Montserrat va ser la primera diputada portaveu d’un grup (n’hi havia hagut dues com a portaveus adjuntes anteriorment, ella mateixa i l’ecosocialista Imma Mayol). En l’última legislatura, tanmateix, tots els grups parlamentaris, excepte el PP, van tenir com a portaveu una diputada, una indiscutible feminització del faristol de l’hemicicle.