De l’oasi a la selva

DUES ÈPOQUES

Ana­lit­zant aquest bati­bull de noms més a fons, s’iden­ti­fi­quen clara­ment dos períodes, mar­cats més o menys pel canvi de segle. Entre el 1980 i el 2006 s’observa un hemi­ci­cle força homo­geni. Des­comp­tant els dos dipu­tats tes­ti­mo­ni­als del Par­tido Anda­lu­cista de la pri­mera legis­la­tura i els tres del CDS en la ter­cera, en les set pri­me­res legis­la­tu­res sem­pre hi va haver cinc grups par­la­men­ta­ris. Des del 1984, sem­pre els matei­xos: CiU, PSC, ERC, PP i ICV, aquests dos últims amb lleus modi­fi­ca­ci­ons de les sigles. Vint-i-sis anys d’homo­geneïtat que fins i tot es man­tin­dran uns quants anys després del tren­ca­ment del domini con­ver­gent.  L’esta­bi­li­tat en el ter­reny de les pri­me­res espa­ses en aquesta etapa marca la pauta de l’hemi­ci­cle sen­cer i fins i tot el des­borda. Els que avui cri­ti­quen deter­mi­nats polítics per la seva exces­siva lon­ge­vi­tat són de memòria feble. Entre el 1980 i el 2010 hi ha una bona colla de senyo­ries que sem­blen cosi­des a l’escó. La majo­ria són secun­da­ris, par­la­men­ta­ris que mai sur­ten a la foto però que sem­pre són a les llis­tes. El més incom­bus­ti­ble, Higini Clo­tas (PSC), dipu­tat durant els trenta anys que abra­cen les nou legis­la­tu­res en què reva­lida l’acta a les urnes entre el 1980 i el 2010. Gai­rebé l’atrapa Ramon Camp (CiU), amb dos anys menys, seguit de Dolors Mont­ser­rat (PP), amb vuit legis­la­tu­res, les matei­xes que el soci­a­lista Quim Nadal, aquest últim, a diferència de la majo­ria, sem­pre a pri­mera línia de foc fins al punt de ser pre­si­den­ci­a­ble el 1995. Els casos esmen­tats no són pas excep­ci­ons a la regla, sinó que la lon­ge­vi­tat és una norma força estesa i trans­ver­sal en la pri­mera etapa de la recu­pe­ració de la democràcia. Con­ver­gents com Jaume Camps, Flora Sana­bra, Domènec Ses­milo (CiU); soci­a­lis­tes com Lluís Armet, Xavier Gui­tart i dipu­tats d’altres for­ma­ci­ons com Rafael Luna i Rafael Ribó han enca­de­nat cinc o més legis­la­tu­res en les dues últi­mes dècades del segle XX i alguns durant la pri­mera del XXI.

LLIS­TES ESTA­BLES

La pre­vi­si­bi­li­tat de la política cata­lana dels anys vui­tanta i noranta es fa evi­dent en un altre detall. Si s’obser­ven les llis­tes pre­sen­ta­des a les elec­ci­ons en cada con­tesa, es cons­tata que hi havia ben poques vari­a­ci­ons en els cinc o deu pri­mers llocs de les can­di­da­tu­res, espe­ci­al­ment en els par­tits més grans, com CiU i el PSC. Un fet que mos­tra l’esta­bi­li­tat dels equips en unes for­ma­ci­ons més sòlides i dis­ci­pli­na­des, lluny de la voràgine des­bo­cada dels últims anys, amb escis­si­ons, divi­si­ons i altres divergències. Amb la fi del pujo­lisme el, 2003 les cos­tu­res dels par­tits es donen i hi ha una pri­mera reno­vació de cares, en part gene­ra­ci­o­nal (és la segona, la pri­mera havia estat el 1984 amb la jubi­lació de bona part de les velles glòries de l’anti­fran­quisme i la Tran­sició) en part revul­siva.

Durant la dècada del procés, la ines­ta­bi­li­tat de les cadi­res es va fent més evi­dent per l’alta vola­ti­li­tat de la política naci­o­nal. El canvi més radi­cal, tan­ma­teix, s’observa espe­ci­al­ment si es com­pa­ren les llis­tes elec­to­rals actu­als res­pecte a les del 2017. A Junts per Cata­lu­nya només repe­teix un dels set pri­mers de la llista, el número 1 simbòlic, Car­les Puig­de­mont. A Esquerra, dels set pri­mers de fa tres anys no en repe­teix cap. A Ciu­ta­dans i el PP tam­poc no hi ha gaire cares con­so­li­da­des. Els motius de la sac­se­jada són ben dife­rents. En el cas dels par­tits espa­nyo­lis­tes, la reno­vació l’explica el fracàs. En el cas dels inde­pen­den­tis­tes, la repressió insa­ci­a­ble i impla­ca­ble de l’Estat.  Sense la repressió, la ines­ta­bi­li­tat de par­tits i llis­tes no seria tan pro­funda. Però, vist amb pers­pec­tiva, no és cap nove­tat sinó l’acce­le­ració traumàtica d’una tendència. Perquè a par­tir del 2006 els esta­bles fona­ments del par­la­men­ta­risme català es comen­cen a remoure. De moment lleu­ment, amb l’entrada de Cs amb tres dipu­tats; en els comi­cis del novem­bre del 2010 el par­tit d’Albert Rivera es con­so­lida a l’alça i entra un nou actor en joc com a pri­mer símptoma de la revo­lució demoscòpica inde­pen­den­tista que s’estava con­gri­ant, la Soli­da­ri­tat per la Inde­pendència de Laporta i com­pa­nyia. De l’esta­bi­li­tat durant més de dues dècades d’un Par­la­ment de cinc par­tits en qua­tre anys es passa a un bati­bull de set for­ma­ci­ons, amb la des­a­pa­rició de Soli­da­ri­tat i la incor­po­ració de la CUP. El mapa s’ha man­tin­gut fins al pre­sent, excepte el 2015, quan CDC i ERC es van pre­sen­tar sota el mateix parai­gua, per bé que tot­hom sap que con­ti­nu­a­ven sent dues for­ma­ci­ons ajun­ta­des si us plau per força.

La frag­men­tació par­la­mentària batrà records, amb vuit par­tits repre­sen­tats, pro­ba­ble­ment tots amb grup par­la­men­tari propi si es com­plei­xen les pre­vi­si­ons de les enques­tes i Vox passa a for­mar part de l’arc. I encara falta saber si hi acaba tra­ient el cap el PDe­CAT. Pel que fa a la per­manència en el càrrec, que­den pocs exem­plars de lon­ge­vi­tat par­la­mentària, després d’una dècada de tur­bulències mar­cada per les sac­se­ja­des elec­to­rals i judi­ci­als que, com s’ha esmen­tat, han atu­rat en sec algu­nes car­re­res polítiques i n’han fet des­car­ri­lar unes quan­tes més.

Entre els vete­rans que no cauen mai de l’escam­bell el cas més sig­ni­fi­ca­tiu actu­al­ment és el d’Antoni Cas­tellà, el polític demo­cra­ta­cristià que fa vint anys que ocupa un escó com a dipu­tat (amb un parèntesi d’un any per fer de direc­tor gene­ral d’Uni­ver­si­tats) amb la par­ti­cu­la­ri­tat que la seva lon­ge­vi­tat no és pas fruit del premi a una fèrria dis­ci­plina de par­tit com en la majo­ria de pre­ce­dents, sinó a una cin­tura pro­di­gi­osa que l’ha por­tat de ser esco­llit en tres can­di­da­tu­res dife­rents (CiU, Junts pel Sí i ERC) a les quals pre­vi­si­ble­ment en sumarà una quarta amb Junts per Cata­lu­nya. A banda de Cas­tellà, no es pot obli­dar el cas d’Espa­da­ler, amb un salt espec­ta­cu­lar des de la dreta (Unió) a l’esquerra (PSC) de l’hemi­ci­cle i dues dècades llar­gues d’exer­cici i, a més distància, Car­los Car­ri­zosa i els soci­a­lis­tes Eva Gra­na­dos i David Pérez. L’únic par­tit que, tot i els estralls de la repressió, manté una certa con­tinuïtat en els equips, és Esquerra, amb una for­nada de dipu­tats joves ini­ci­ats el 2012, com Roger Tor­rent, Marta Vilalta, Alba Vergés i Lluís Sal­va­dor, que han anat madu­rant política­ment en la dura dècada del procés que sem­bla lluny d’arri­bar a curt ter­mini a un horitzó de tran­quil·litat.