De l’oasi a la selva

La política catalana ha evolucionat en quatre dècades de Parlament de la monotonia autonomista a la repressió judicial de l’independentisme

Jordi Pujol, en la sessió de maquillatge prèvia al debat de TV3 del 1991 CDRI - FONS EL PUNT AVUI / ANNA CARRERAS.
El primer president. Heribert Barrera, escollit primer president del Parlament CDRI - FONS EL PUNT AVUI.
Eleccions. Cartell de Raimon Obiols (PSC) en la campanya del 1984 M. LLADÓ.
Sobre rodes. El presidenciable Joan Hortalà (ERC), en la campanya del 88 CDRI - FONS EL PUNT AVUI / JOAN CASTRO.
De copes. Jordi Pujol i Antoni Gutiérrez el 1980, al bar del Parlament, assortit de licors FONS AVUI / ROBERT RAMOS.
Tabac. Fumar a l’escó, habitual en els vuitanta. A la foto, el diputat Jordi Martínez (CiU) CDRI - JOAN COMALAT.
Becaina. El diputat Josep Montalat (CiU), en l’era de les xarxes socials probablement no hauria sobreviscut (políticament) a aquesta foto CDRI.
Indepes. Josep-Lluís Carod-Rovira, Àngel Colom i Miquel Pueyo, d’ERC, els tres únics diputats independentistes de la tercera legislatura, en una imatge del 27 de setembre del 1991 LRP.
Diputades. Marta Mata (PSC) una de les set diputades de la primera legislatura Pesos pesants. Una imatge dels temps finals del pujolisme: Jordi Pujol, flanquejat per Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, amb Pasqual Maragall com a cap de l’oposició, el 2002 Veterans. Tres dels parlamentaris de més longevitat: Montserrat, Clotas i Camp (drets). A la imatge, amb Josep Bargalló i Joan Boadas EL PUNT AVUI / R. RAMOS EFE EFE.
unionistes. Diputats del PP fent una performance l’any 2015, quan les formes parlamentàries començaven a flaquejar ANDREU PUIG.
Mala maror. Arrimadas gesticula en un hemicicle amb llaços grocs per recordar la repressió EFE.
Passadissos. Miquel Iceta, a l’esquerra de la imatge l’any 2001, ha estat un dels diputats fixos de les últimes dues dècades que, contra pronòstic, no continuarà EFE.

CARLES RIBERA

Fa un parell de dècades, potser encara menys, el mobiliari de l’hemicicle del Parlament de Catalunya el formaven els cent trenta-cinc escons, la moqueta, les motllures de fusta, les columnes de marbre, el faristol, les cortines i un grapat de diputats que hi acumulaven tants anys, i la majoria de manera tan discreta, que es confonien amb la decoració. Eren els temps de l’anomenat oasi català, la manera amable de referir-se a la sociovergència que va anestesiar la política catalana un cop superada, teòricament amb èxit, la Transició. Avui, a les portes de les eleccions que han de permetre inaugurar la tretzena legislatura, el panorama és radicalment diferent: inestable, volàtil, imprevisible, embarrancat, amb entrades i sortides de cares, de noms, de lideratges i comptant fins a nou formacions amb possibilitats reals d’obtenir representació a la cambra.

Queden lluny aquells dies que, tot i periòdiques escaramusses més aviat de saló, de reequilibris d’un poder estable asimètricament entre els diversos nivells institucionals, d’un parell de tripartits destinats a canviar les coses perquè tot continués si fa no fa igual, les aigües parlamentàries fluïen plàcidament amb una renovació quadriennal sense ensurts excessius, empeses amb parsimònia per les baixes participacions d’una ciutadania entre despreocupada i indiferent.

I arriba el 2010. La sentència de l’Estatut. El que ha vingut a continuació és prou conegut. Però, com era la política catalana, abans del crac estatutari del 2010? Com ha canviat? Una immersió en les hemeroteques i l’estadística parlamentària permet observar l’evolució o, més ben dit, la revolució del ritme polític en els últims quaranta anys.

Hi ha unes quantes pinzellades gruixudes que permeten fer-se una idea general de les mutacions. En els comicis d’aquest mes de febrer per primer cop en la història electoral catalana moderna no repeteix cap presidenciable de cap partit amb representació parlamentària. Amb dos matisos. El primer: Carles Puigdemont sí que torna a ser el cap de llista, però la presidenciable efectiva és Laura Borràs. El segon: en les eleccions del setembre del 2015 es va donar una situació similar. El cap de llista de Junts pel Sí va ser Raül Romeva, però el presidenciable efectiu era Artur Mas, finalment llançat cruelment per la CUP a la paperera de la història.

Fetes aquestes dues observacions, repassant les dotze convocatòries a les urnes catalanes, sempre, des del 1984, hi ha hagut almenys dos presidenciables que han repetit candidatura (el 1980 no compta perquè naturalment en ser la primera tots eren novells). Els primers van ser Jordi Pujol i Heribert Barrera, de CiU i ERC, respectivament. El líder convergent, com és sabut, va ser cap de cartell fins a sis vegades, entre el 1980 i el 1999, encadenant com no és menys conegut una sèrie de victòries ininterrompudes que li van permetre una llarga presidència de vint-i-tres anys, fins al 2003. En aquest període sempre el va acompanyar almenys un altre repetidor. A banda del citat Barrera, Obiols (PSC) va ser presidenciable en tres convocatòries; Rafael Ribó (ICV), en quatre; Alejo Vidal-Quadras (PP), en dues, i Àngel Colom va liderar Esquerra en dues ocasions. El pic de la monotonia dels lideratges va ser el 1995: van repetir quatre dels cinc caps de cartell de les formacions amb representació parlamentària: Pujol, Ribó, Colom i Vidal-Quadras.

També amb força longevitat però amb força menys èxit que Pujol, trobem el seu delfí, Artur Mas, que ha estat presidenciable en cinc ocasions (comptant-hi la del 2015, tapat rere Romeva) i que d’alguna manera seria el connector entre la vella política de l’oasi i l’actual vesper. En aquest segon període, o venint de l’anterior, hi ha hagut altres repetidors: Maragall, que va encadenar dues candidatures; Josep-Lluís Carod-Rovira, que va ser presidenciable republicà en tres ocasions; Joan Saura (ICV) i Josep Piqué (PP) van ser caps de cartell en dues convocatòries consecutives, igual que José Montilla (PSC), Albert Rivera i Inés Arrimadas (Cs), els populars Alicia Sánchez-Camacho i Xavier García Albiol, l’ecosocialista Joan Herrera i el socialista Miquel Iceta.

DUES ÈPOQUES

Analitzant aquest batibull de noms més a fons, s’identifiquen clarament dos períodes, marcats més o menys pel canvi de segle. Entre el 1980 i el 2006 s’observa un hemicicle força homogeni. Descomptant els dos diputats testimonials del Partido Andalucista de la primera legislatura i els tres del CDS en la tercera, en les set primeres legislatures sempre hi va haver cinc grups parlamentaris. Des del 1984, sempre els mateixos: CiU, PSC, ERC, PP i ICV, aquests dos últims amb lleus modificacions de les sigles. Vint-i-sis anys d’homogeneïtat que fins i tot es mantindran uns quants anys després del trencament del domini convergent. L’estabilitat en el terreny de les primeres espases en aquesta etapa marca la pauta de l’hemicicle sencer i fins i tot el desborda. Els que avui critiquen determinats polítics per la seva excessiva longevitat són de memòria feble. Entre el 1980 i el 2010 hi ha una bona colla de senyories que semblen cosides a l’escó. La majoria són secundaris, parlamentaris que mai surten a la foto però que sempre són a les llistes. El més incombustible, Higini Clotas (PSC), diputat durant els trenta anys que abracen les nou legislatures en què revalida l’acta a les urnes entre el 1980 i el 2010. Gairebé l’atrapa Ramon Camp (CiU), amb dos anys menys, seguit de Dolors Montserrat (PP), amb vuit legislatures, les mateixes que el socialista Quim Nadal, aquest últim, a diferència de la majoria, sempre a primera línia de foc fins al punt de ser presidenciable el 1995. Els casos esmentats no són pas excepcions a la regla, sinó que la longevitat és una norma força estesa i transversal en la primera etapa de la recuperació de la democràcia. Convergents com Jaume Camps, Flora Sanabra, Domènec Sesmilo (CiU); socialistes com Lluís Armet, Xavier Guitart i diputats d’altres formacions com Rafael Luna i Rafael Ribó han encadenat cinc o més legislatures en les dues últimes dècades del segle XX i alguns durant la primera del XXI.

LLISTES ESTABLES

La previsibilitat de la política catalana dels anys vuitanta i noranta es fa evident en un altre detall. Si s’observen les llistes presentades a les eleccions en cada contesa, es constata que hi havia ben poques variacions en els cinc o deu primers llocs de les candidatures, especialment en els partits més grans, com CiU i el PSC. Un fet que mostra l’estabilitat dels equips en unes formacions més sòlides i disciplinades, lluny de la voràgine desbocada dels últims anys, amb escissions, divisions i altres divergències. Amb la fi del pujolisme el, 2003 les costures dels partits es donen i hi ha una primera renovació de cares, en part generacional (és la segona, la primera havia estat el 1984 amb la jubilació de bona part de les velles glòries de l’antifranquisme i la Transició) en part revulsiva.

Durant la dècada del procés, la inestabilitat de les cadires es va fent més evident per l’alta volatilitat de la política nacional. El canvi més radical, tanmateix, s’observa especialment si es comparen les llistes electorals actuals respecte a les del 2017. A Junts per Catalunya només repeteix un dels set primers de la llista, el número 1 simbòlic, Carles Puigdemont. A Esquerra, dels set primers de fa tres anys no en repeteix cap. A Ciutadans i el PP tampoc no hi ha gaire cares consolidades. Els motius de la sacsejada són ben diferents. En el cas dels partits espanyolistes, la renovació l’explica el fracàs. En el cas dels independentistes, la repressió insaciable i implacable de l’Estat. Sense la repressió, la inestabilitat de partits i llistes no seria tan profunda. Però, vist amb perspectiva, no és cap novetat sinó l’acceleració traumàtica d’una tendència. Perquè a partir del 2006 els estables fonaments del parlamentarisme català es comencen a remoure. De moment lleument, amb l’entrada de Cs amb tres diputats; en els comicis del novembre del 2010 el partit d’Albert Rivera es consolida a l’alça i entra un nou actor en joc com a primer símptoma de la revolució demoscòpica independentista que s’estava congriant, la Solidaritat per la Independència de Laporta i companyia. De l’estabilitat durant més de dues dècades d’un Parlament de cinc partits en quatre anys es passa a un batibull de set formacions, amb la desaparició de Solidaritat i la incorporació de la CUP. El mapa s’ha mantingut fins al present, excepte el 2015, quan CDC i ERC es van presentar sota el mateix paraigua, per bé que tothom sap que continuaven sent dues formacions ajuntades si us plau per força.

La fragmentació parlamentària batrà records, amb vuit partits representats, probablement tots amb grup parlamentari propi si es compleixen les previsions de les enquestes i Vox passa a formar part de l’arc. I encara falta saber si hi acaba traient el cap el PDeCAT. Pel que fa a la permanència en el càrrec, queden pocs exemplars de longevitat parlamentària, després d’una dècada de turbulències marcada per les sacsejades electorals i judicials que, com s’ha esmentat, han aturat en sec algunes carreres polítiques i n’han fet descarrilar unes quantes més.

Entre els veterans que no cauen mai de l’escambell el cas més significatiu actualment és el d’Antoni Castellà, el polític democratacristià que fa vint anys que ocupa un escó com a diputat (amb un parèntesi d’un any per fer de director general d’Universitats) amb la particularitat que la seva longevitat no és pas fruit del premi a una fèrria disciplina de partit com en la majoria de precedents, sinó a una cintura prodigiosa que l’ha portat de ser escollit en tres candidatures diferents (CiU, Junts pel Sí i ERC) a les quals previsiblement en sumarà una quarta amb Junts per Catalunya. A banda de Castellà, no es pot oblidar el cas d’Espadaler, amb un salt espectacular des de la dreta (Unió) a l’esquerra (PSC) de l’hemicicle i dues dècades llargues d’exercici i, a més distància, Carlos Carrizosa i els socialistes Eva Granados i David Pérez. L’únic partit que, tot i els estralls de la repressió, manté una certa continuïtat en els equips, és Esquerra, amb una fornada de diputats joves iniciats el 2012, com Roger Torrent, Marta Vilalta, Alba Vergés i Lluís Salvador, que han anat madurant políticament en la dura dècada del procés que sembla lluny d’arribar a curt termini a un horitzó de tranquil·litat.