Enganxats a les Xarxes

MOMENT DESAPROFITAT

La periodista i analista política, Olga Ruíz, percep que els partits polítics, a grans trets, han desaprofitat l’oportunitat que la campanya telemàtica ofereix de connectar amb ciutadans que no es troben entre els seus seguidors habituals. “S’ha valorat poc, penso, que als teus mítings es podia connectar gent que es troba entre els indecisos, o curiosos, i no s’ha pensat prou com es podia innovar en la forma de comunicar”, sosté. El gran esforç de totes les formacions, sota el seu criteri, s’ha concentrat “a muntar grans platós de format similar al televisiu però no s’han treballat altres aspectes, donant lloc a actes molt estàtics i molt estàndards, amb poc lloc per a la creativitat”. Ruíz ha practicat l’exercici de connectar-se a actes de campanya de totes les formacions i es declara “sorpresa” amb la poca quantitat de ciutadans que estaven seguint les convocatòries. Un d’aquests dies, confessa, va detectar que l’acte que més seguidors tenia s’enfilava als 63. El que menys, en aquell moment, en tenia 5, i comptant-se ella.

Pel que fa a la principal xarxa social usada pels polítics per connectar amb els possibles electors, parlem de Twitter, aquesta periodista creu que ni tan sols una pandèmia d’abast mundial ha fet canviar les formes rudes de molts usuaris. La cortesia no vessa, precisament. “Twitter s’usa sobretot per mirar d’enfonsar el contrincant”, sentencia. “No hi ha debat d’idees, ni propostes, les limitacions d’espai serveixen d’excusa per donar-li un ús molt limitat”, explica Ruíz, qui detecta “massa necessitat de la gent de marcar perfil al preu que sigui”.

Emma Ansola també és periodista i segueix la campanya política. Les seves cròniques es poden llegir a El Punt Avui. Remarca d’entrada la fredor que, aquest cop i per raons òbvies, plana sobre els actes sense públic, per molt que els partits s’esforcin a recrear un ambient càlid. Sovint té la impressió que els discursos dels caps de llista no s’han adaptat especialment a la via telemàtica i que són els mateixos, o molt similars, als que haurien fet amb la gent al davant i no seguint-los des de casa. Una novetat del moment: “No hi ha lloc per a l’espontaneïtat perquè tot està molt mil·limetrat i es perd el contacte del candidat amb la gent”, diu Ansola. La presència dels candidats a les xarxes socials, i de molts ciutadans interessats a seguir la campanya, ha provocat un fenomen assenyalat per la periodista de El Punt Avui: “Ara la gent, quan pot, no s’acosta als polítics per parlar de qüestions d’actualitat o plantejar-li un problema. El gran objectiu, sovint l’únic, és fer-se una foto al costat d’aquella persona que poder compartir-la per whatsapp o en alguna altra xarxa social. Les xarxes han modificat la relació entre els polítics i els votants”. Emma Ansola ressalta, com a element negatiu que està observant aquests dies, “la quantitat de gent que es connecta a un acte en directe per poder insultar a través del xat”. També té la impressió, tot i que confessa que no ha pogut seguir totes les formacions, de què “es parla massa poc de la pandèmia, per la transcendència que té. La paraula coronavirus gairebé ni l’he sentida”.

SENSE PERIODISTES

El periodista de El Nacional, Iu Forn, amb una llarga experiència seguint campanyes electorals, opina que els actes telemàtics no afavoreixen la informació rigorosa ja que, d’entrada, barren als periodistes la possibilitat de fer preguntes, de captar l’ambient… “Estem veient que a molts polítics ja els està bé, perquè ningú els contradiu, i perquè se senten millor sense les preguntes incòmodes dels periodistes, i no ens adonem que perdem tots com a societat”, reflexiona. Iu Forn es mostra convençut que, malgrat les enquestes indiquen que els indecisos es disparen aquest cop fins al 40%, “els partits segueixen fent actes adreçats als convençuts, tant és que siguin presencials o telemàtics”. “Celebren com un gran èxit que hagi 3.000 persones connectades a una intervenció de l’Oriol Junqueras, i obliden que al país vivim 7 milions de persones, per tant la gran majoria no hi són”. També creu que a les xarxes socials es veu massa el llautó dels que es dediquen a crear estat d’opinió i que els partits no semblen haver après res ja que, apunta Forn, “no hi ha un abans i un després de la pandèmia pel que fa a l’ús de les xarxes, on se segueixen trobar a faltar propostes”. “Tot el que transcorre en aquest món, el virtual, és irreal”, sentencia.

Francesc Grau és professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i una de les seves especialitats és la reputació en línia. Parteix del diagnòstic de la situació actual, que ha obligat a traslladar molta activitat política a les xarxes, i en què també les relacions humanes han estat substituïdes. “Això, sota el meu parer, ha fet pujar una mica la qualitat del que es publica, almenys pel que fa als candidats i candidates”, argumenta. Grau considera que, en línies general, “la gent té més temps per pensar el missatge, tot i que això no ha impedit que la qualitat d’alguns baixi en picat. També hi ha qui accentua sobretot els fets negatius de la vida”, explica. Seguint amb els partits polítics, aquest professor de la UOC percep que han professionalitzat molt la comunicació i cada cop disposen de millors equips que els ajuden a dissenyar els continguts, amb més vídeos i més retransmissions en directe. A diferència dels periodistes que segueixen aquesta campanya electoral, Francesc Grau opina que la majoria de partits “estan superant amb bona nota no poder connectar amb la gent de forma presencial i han après què la telepresencialitat té impacte i fins i tot a ser una mica més prudents a l’hora d’expressar-se”. Respecte la crispació que sovint destaca a les xarxes socials, considera que “és molt difícil posar-hi fre perquè hi ha autèntics professionals i l’entrada de Vox al debat encara ha contribuït més a crispar les relacions. És un partit que busca el crispament a les xarxes i fins i tot el físic”, sentencia.

Els fruïts d’allò que els partits han llaurat en campanya només es coneixeran un cop tinguin el resultat a la mà. Després, s’obrirà un camí de negociacions que s’albira força fangós però que hauria de fructificar amb la investidura del 132è president o presidenta de la Generalitat de Catalunya. En cas que no maduri cap acord postelectoral –els dos blocs se segueixen mostrant impermeables–, el país es veuria abocat a unes altres eleccions. Ara per ara el panorama sembla del tot incert i ni el vident més prestigiós del món s’atreviria a predir cap a on conduirà l’aritmètica resultant de les eleccions del 14-F.