El perfil
LAURA BORRÀS. PRESIDENTA DEL PARLAMENT
LA POLÍTICA MAGNÈTICA
LAURA BORRÀS I CASTANYER PRESIDENTA DEL PARLAMENT
Laura Borràs i Castanyer (Barcelona, 1970) està encantada d’haver-se conegut. Una satisfacció que en el cas d’algú que es dedica a la política no és necessàriament cap defecte, sinó una característica habitual, generalment disculpable i fins a cert punt exigible. Cal tenir una autoestima molt reforçada per passar-se vint-iquatre hores al dia durant set dies a la setmana i tres-cents seixanta-cinc dies l’any sota els focus, davant dels micròfons i, d’una dècada ençà, entomant el foc inclement de les xarxes socials sense perdre la serenitat. Hi ha personalitats polítiques, tanmateix, que intenten mantenir l’ego més o menys domesticat. Borràs, no. És expansiva, extravertida. Més de somriure radiant que de riure estrident. Irradia una seguretat de vegades un pèl altiva que la fa més respectada que no pas temuda pels seus rivals, més idolatrada que estimada pels seus votants. Un personatge magnètic.
Els que la coneixen bé asseguren que és una lectora voraç, amb criteri i disciplinada, que cuinar no figura entre les seves aficions, que de petita va fer gimnàstica artística, esquí, natació i que a banda de català domina el castellà, l’anglès i l’italià pel cap baix. Filla de metge, casada amb un cirurgià i mare d’una filla youtuber de 20 anys prescriptora de llibres, la nova presidenta del Parlament és llicenciada en filologia catalana, doctora en filologia romànica per la UB i professora de literatura comparada.
Aquesta sòlida formació humanista aplicada a la política li ha proporcionat un domini de la paraula especialment eficaç. Oradora fluïda i parlamentària documentada, el seu discurs és afilat però de to amable, sòlid de contingut, polit de forma i salpebrat de citacions sempre oportunes procedents d’un bon fons d’armari intel·lectual. A la tribuna d’oradors del Congrés s’ha convertit en la versió refinada de Gabriel Rufián, sempre amb la frase precisa per donar un bon titular, amb la paraula justa per enervar el constitucionalisme a dreta i esquerra, sempre amb la sentència brillant per generar un tuit demolidor, per bé que la diputada de Junts és més d’Instagram, on pot lluir més la seva sociabilitat desbordant.
POLÍTICA RECENT
De planta imponent, vestuari llampant i un llenguatge corporal que desborda personalitat, la psicologia política de Laura Borràs és ben segur deutora del seu referent i mentor més enyorat, l’advocat, exdiputat, exconseller de la Generalitat, savi, diletant i polemista descomunal Francesc Sanuy (1936-2017). Fins a la mort del polític no era estrany veure-la entaulada amb la penya que es reunia a l’entorn de Sanuy un cop per setmana al dinar tertúlia de dinosaures convergents al gens discret reservat del desaparegut restaurant Lázaro del carrer Aribau de Barcelona. Poca gent ha gaudit del privilegi de poder veure oficiar de prop un mestre de la dialèctica com Sanuy, que encara va poder aconsellar-la quan el 2013 va ser nomenada per l’aleshores conseller de Cultura, Ferran Mascarell, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.
LA PEDRA A LA SABATA
En el seu fulgurant pas per la històrica casa gran de la literatura nacional va deixar un molt bon record professional, un balanç remarcable en la promoció i difusió cultural i l’enorme pedra a la sabata de la investigació oberta per presumptes delictes de prevaricació, frau, malversació i falsedat documental en l’adjudicació de contractes a una persona del seu entorn personal. Una pedra a la sabata que caldrà veure si acaba sent el perdigó a l’ala de la seva carrera política. Els esforços de la justícia espanyola per prémer el gallet es donen per descomptats.
El salt decisiu de la barcelonina de la gestió pública a la política de primera línia li va venir amb l’elecció com a diputada en els històrics comicis del desembre del 2017 celebrats sota el 155, i el posterior nomenament el 2018 com a consellera de Cultura del govern del president Quim Torra. Va ser la successora del conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, tot i que un any abans havia anat de poc que l’exiliada no acabés sent ella mateixa. En efecte, el nom de Borràs era en la terna de noms que Santi Vila va posar sobre la taula del president Puigdemont per substituir-lo com a conseller en la crisi de l’estiu previ a l’1-O que va portar el de Figueres a canviar la Conselleria de Cultura per la d’Empresa. En la tria va pesar més l’elecció d’un militant del PDeCAT que ajudés a refer els fràgils equilibris interns del partit arran de la destitució del conseller Jordi Baiget i les dimissions de Meritxell Ruiz, Neus Munté i Jordi Jané.
Malgrat resultar descartada en aquell moment, es podria dir que el destí tanca portes però obre finestres. El cert és, a més, que es considera que Borràs i Puigdemont han mantingut sempre bona sintonia, com també s’atribueix una bona relació entre l’ara flamant presidenta de la cambra i el president Torra. Unes afinitats que són fonamentalment certes sempre que es tingui en compte que la principal aliada de Laura Borràs és sempre ella mateixa i un entorn polític molt reduït en què destaca el diputat Francesc de Dalmases.
La presidenta exhibeix una personalitat de ferro que, en una posició d’arbitratge com la primera cadira del Parlament, l’obligarà a escoltar més que a parlar i a combinar la fermesa i el guant de seda per dirigir la selva en què d’uns anys ençà s’ha convertit l’antic oasi parlamentari català. A algú que ha escrit una tesi titulada Formes de la follia a l’edat mitjana, segur que la bogeria a l’hemicicle l’agafa ben curada d’espants.
