Assignatures pendents

Reforçar el sistema de salut pública

La pandèmia ha destapat, ja no hi ha qui ho negui, tots els dèficits del sistema sanitari català. Moltes mancances eren velles conegudes o fàcils d’intuir, però el coronavirus les ha tret, una a una, a la llum. Enfortir aquesta xarxa hauria de ser un dels principals reptes de qualsevol govern, tant per controlar la pandèmia com per buscar l’excel·lència en l’atenció de tota la població. El comitè d’experts per a la transformació del sistema públic de salut xifra en 5.000 milions d’euros la inversió necessària en els propers cinc anys. És la injecció que permetria fer front, per exemple, al problema endèmic de les llistes d’espera que s’han ressentit per culpa del coronavirus, o que ajudaria a contractar més personal sanitari i amb unes condicions prou atractives per evitar la fuita a l’estranger. La Conselleria de Salut també té pendent desencallar projectes com la nova ubicació de l’Hospital Clínic de Barcelona o el nou hospital de proximitat al Vallès Occidental, així com desplegar la llei de l’eutanàsia i el pla nacional de prevenció del suïcidi. Un altre repte, no menys important, serà reforçar els sistemes d’atenció a la salut mental, sobretot ara que la pandèmia ja està deixant importants seqüeles.

Enfortir l’estat del benestar

Les xifres són esfereïdores. Catalunya supera el mig milió d’aturats –el coronavirus va fer créixer aquesta xifra en 132.100 desocupats més durant el 2020–, les cues als bancs d’aliments i menjadors socials s’han doblat en els darrers mesos, la taxa de pobresa ha batut un rècord històric –a mitjans de l’any passat, el 31% dels menors de 18 anys estaven en risc de pobresa o exclusió social, segons Save the Children– i un de cada quatre desnonaments a l’Estat espanyol es produeixen en territori català. Amb aquest lamentable escenari, treballar per garantir els drets socials de tota la població ha de ser un repte improrrogable. S’ha d’avaluar si la renda garantida de ciutadania aprovada pel Parlament el 2017 i millorada l’any passat s’està desplegant amb totes les garanties i si convé fer-ne una nova revisió. Catalunya s’ha de convertir en una terra d’oportunitats laborals per garantir una sortida digna per a tothom i s’han de reforçar les entitats socials que treballen sobre el territori. Protegir el dret a l’habitatge apareixerà de ben segur en totes les agendes polítiques i, ara per ara, serà molt difícil avançar en aquest terreny sense preveure un pacte amb l’Estat. Els grans objectius que cal perseguir haurien de ser la llei de la segona oportunitat per garantir la dació en pagament quan no es pot assumir el cost de la hipoteca, la protecció de la vulnerabilitat davant dels grans tenidors (obligació de lloguer social), el control dels fons voltor per posar fi al tracte de privilegi pel que fa a les polítiques fiscals i, entre d’altres, l’estratègia per fer aflorar i traslladar al mercat els pisos buits. També són necessàries més promocions públiques destinades a lloguer social.

Posar remei a la segregació escolar

La segregació escolar és el repartiment desigual de l’alumnat entre els diferents centres educatius i és, alhora, un dels grans problemes socials que cal afrontar, atès que dificulta la cohesió social i la igualtat d’oportunitats entre l’alumnat. Aquest desequilibri en la composició social dels nens i joves afecta sobretot el sistema públic. Revertir la situació actual requerirà una elevada inversió i, per què no dir-ho, polítiques valentes. Altres assignatures pendents en matèria d’educació són l’escolarització gratuïta per a tothom entre els 0 i els 3 anys, la reducció de l’absentisme escolar i l’aproximació a un model d’educació batejat com a 360 i pensat per connectar els aprenentatges que es produeixen en tots els temps i espais de la vida de les persones. Sense oblidar la necessària adaptació de les metodologies tradicionals als nous temps. La Fundació Bofill va lliurar recentment tot un seguit de peticions a cadascun dels grups polítics, però la realitat ha acabat demostrant que l’educació no ha estat precisament un dels temes centrals de la campanya electoral, un fet que no ha estat gens nou.

Impulsar un nou model territorial i econòmic

El coronavirus ha posat potes enlaire el país i ha desencadenat una crisi econòmica i social que obliga a repensar el model territorial i econòmic. Catalunya beu força dels ingressos que representa el sector turístic, ja que és un dels principals destins del món –a l’Estat espanyol el sector turístic representa el 13% del PIB–, i el tancament de fronteres i la suspensió de tots els viatges han comportat unes conseqüències nefastes, amb una caiguda de la facturació de més del 80%. La crisi obliga a reformular el model turístic i a reposicionar el producte, sobretot els de destins low cost, que es van quedant enrere en la cursa amb altres països per captar aquest públic. El nou govern, en paral·lel, tindrà feina per atreure indústria i generar llocs de treball des de sectors com el de la innovació, el químic i el farmacèutic, el de la salut, el de la producció de productes de proximitat, etc.

Repensar el país també demana dotar-lo de les infraestructures pendents i millorar les que ja hi ha. Urgeix finalitzar la línia 9 del metro, acordar amb l’Estat el nou model aeroportuari i, entre d’altres, resoldre el manteniment de la xarxa viària un cop finalitzin les concessions actuals. Una de les grans assignatures pendents és la lluita per posar fre als efectes del canvi climàtic. En aquest sentit, cal reduir molt més les emissions de CO2. On hi ha més marge per incidir és en el transport, tot apostant per l’electrificació, però hi ha camp per córrer si es planteja descarbonitzar la indústria i impulsar l’economia circular. Un altre objectiu hauria de ser la rehabilitació energètica dels edificis i la millora de l’eficiència energètica en l’àmbit particular. La protecció dels espais naturals i la pèrdua de la biodiversitat també haurien de tenir un lloc destacat en els programes de treball. Catalunya té pendent desplegar l’Agència de la Natura, així com aconseguir un pacte territorial per al desplegament de les energies renovables.

Assolir el 2% d’inversió en cultura

És el reclam per excel·lència, compartit per tot el sector cultural: aconseguir que el 2% del pressupost de la Generalitat es destini a aquest àmbit. Se seguirien així les passes de molts països europeus. Actualment, les xifres parlen d’un 0,65% del pressupost, i el govern català només hi destina, de mitjana, 13 euros l’any per habitant. A França, per situar fins a on arriba el drama, la inversió és de 476 euros per persona. En el cas català, gairebé tothom coincidiria a afirmar que ha arribat l’hora d’invertir en les persones i no tant en les pedres. El capítol d’equipaments s’ha anat cobrint força al llarg dels anys –falta potser, una gran biblioteca pública a Barcelona– i, per tant, ara seria el moment de fixar l’aposta en aspectes com la creació, la programació, la difusió... Cal consolidar la figura de l’artista i regularitzar les condicions laborals dels professionals d’un sector massa precari, com s’ha demostrat amb aquesta pandèmia. Actualment s’està elaborant un cens d’artistes, una iniciativa que dispara el debat sobre qui és artista i qui no.

Revisar el model de seguretat

Les negociacions entre els partits independentistes per mirar de formar un nou govern s’han trobat amb un convidat inesperat que s’ha situat al centre del possible acord: el model policial català i la necessitat de revisar-lo. Les darreres protestes arreu del país, derivades de l’entrada a presó del raper Pablo Hasél, han desembocat en intenses protestes i les posteriors càrregues policials i han tensat tot un país fins al punt que no hi haurà acord dins de l’independentisme si no s’aborda aquesta qüestió en profunditat. La CUP, amb la clau del govern, exigeix a qui vulgui els seus vots la dissolució de la Brimo, la prohibició dels projectils de foam i la fi de la repressió. Tant ERC com Junts s’han mostrat disposats a abordar aquesta qüestió, però encara és d’hora per saber si les tres forces que sumen majoria al Parlament podran arribar a un acord que no rebi el rebuig frontal del cos dels Mossos d’Esquadra, tenint en compte que Junts és el partit que ha gestionat més anys aquest departament i que, per tant, té responsabilitat en la seva organització. D’entrada, tothom sembla disposat a admetre que s’ha d’apostar per reforçar tant la formació dels policies com els sistemes de mediació per mirar d’evitar així alguns dels episodis violents que s’estan vivint, i de reclamar la inversió pendent de l’Estat per poder ampliar el nombre d’agents. El debat sobre el paper dels agents antiavalots, encarregats de l’ordre públic, pot ser el més difícil de desencallar. En un país amb més de 3.000 independentistes represaliats –la Generalitat manté diverses causes obertes–, els nous governants no podran eludir aquesta qüestió.

Renovar els càrrecs de la Cambra pendents

Molts dels organismes que depenen del Parlament estan funcionant amb càrrecs en funcions, atès que els mandats estan més que caducats. La renovació de les persones que n’estan al capdavant s’hauria d’afrontar amb una certa urgència. El diari El Punt Avui publicava el març del 2020 que hi havia fins a 101 càrrecs, entre membres de consells, sindicatures, agències, comissions i comitès, que tenien pendent que la seva designació s’inclogués en l’ordre del dia del ple del Parlament. Una xifra que en aquell moment ja representava més del 65% del total dels 154 càrrecs que corresponen a una trentena d’òrgans del Parlament i que s’explica, a grans trets, per les dificultats que suposa tancar acords polítics que en facilitin la renovació. Parlem d’organismes com el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Alguns dels càrrecs d’aquests organismes s’han renovat parcialment, però encara tenen alguns membres amb el mandat caducat.