Ball de xifres a la recerca d’un president

En campanya electoral tots els partits polítics proclamen les seves preferències a l’hora de buscar futurs aliats. També acostumen a deixar clar per qui senten més antipatia i amb qui evitaran una entesa per molt que tremolin els ciments de la legislatura. Després arriben les eleccions i l’aritmètica de les urnes col·loca tothom al seu lloc. Les voluntats són unes; les quadratures són unes altres. El 14-F va donar lloc a una majoria insòlita del bloc independentista, amb setanta-quatre diputats, sis per sobre de la majoria absoluta. Amb la maquinària repressora de l’Estat funcionant a tot drap contra la dissidència política, el més fàcil seria pensar que es donen les condicions perquè prosperi un acord entre ERC, Junts i la CUP, si més no pel que fa a la investidura d’un nou president. L’escenari que està destapant els primers dies de negociacions, però, és el d’un pacte de difícil digestió, sobretot per als cupaires. Les protestes dels darrers dies arran de l’empresonament del raper Pablo Hasél han situat al centre de la diana el debat sobre el model policial, alhora que han elevat les exigències de la CUP per arribar a un acord amb les forces de l’actual govern català.

Si l’acord entre aquests tres partits no fructifica, ni tan sols amb la CUP sustentant el pacte des del govern, la resta de fórmules s’albiren difícils d’atrapar. Junts s’ha d’aferrar tant sí com no a un pacte amb ERC si vol mantenir-se dins del govern. Els de Pere Aragonès poden virar cap a l’esquerra i flirtejar alhora amb els Comuns i la CUP, però aquesta suma necessita del vistiplau de Junts o del PSC, i sembla inviable, ara per ara, que cap d’aquestes forces aprovi un govern que els ignori. En cas que la CUP no sigui seduïda per sustentar un govern independentista, ERC i Junts podrien intentar jugar la carta d’En Comú Podem que ja els va donar bons resultats durant l’aprovació dels darrers pressupostos de la Generalitat. Els comuns, de moment, no volen cap tracte amb els de Puigdemont. Les negociacions encara han d’anar un o diversos passos més enllà fins que es comenci a visualitzar quin candidat serà investit entre el 23 i el 27 de març, les dates límit fixades per llei per proclamar qui es convertirà en el 132è president del país.

Sobre el guió, i si la falta d’acord no duu el país a unes noves eleccions al juliol, el nou president serà un altre cop un home. Ara per ara, el cap de llista d’ERC, Pere Aragonès, és qui comença la partida amb les millors cartes, ja que és el candidat independentista que el 14-F va obtenir més bons resultats. El líder del PSC, Salvador Illa, també ha manifestat la seva voluntat de convertir-se en la primera autoritat del país, però els números no li quadren ni en el millor dels seus somnis.

Durant els propers dies, les reunions entre els partits s’aniran intensificant i fins i tot es podria trencar el clima de cordialitat dels primers dies. De moment, les trobades han estat totes bilaterals i cap partit ha aixecat els vets anunciats durant la campanya. L’únic acord a tres bandes és el que han assolit les forces independentistes per barrar el pas al feixisme dins del Parlament. És d’hora per esbrinar si serà el preàmbul d’un acord de legislatura amb els mateixos actors. Quan falten pocs dies per a la constitució del Parlament –la data límit és el 12 de març– tampoc hi ha entesa per al nomenament del president o presidenta de la mesa.