Una finestra a l’espai

Democratitzar l’espai

“Fins fa relativament poc, l’espai estava reservat a organismes estatals o a grans empreses, que treballen amb projectes molt redundats. Fins que no estan completament convençuts que una tecnologia funciona, no la desenvolupen. Això fa que tots els processos siguin molt lents i molt i molt cars”, explica el físic i enginyer aeronàutic Miquel Sureda, professor de la UPC. El nou paradigma, però, és tot el contrari: projectes més assequibles i amb un gran valor afegit.

“El que està fent el govern de la Generalitat, i penso que molt encertadament, és situar Catalunya en aquest sector, de manera que es pugui aprofitar el teixit industrial, el tecnològic i tota la innovació que se’n derivi. No es tracta de muntar cap NASA, sinó de posicionar-se amb projectes i iniciatives reals, perquè es pugui treure partit d’aquesta nova economia que es calcula que en els propers anys donarà molts llocs de treball”, explica Joan Anton Català, astrofísic, químic quàntic i divulgador científic. En concret, i segons les previsions del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública, seran uns 1.200 llocs de treball i uns 280 milions d’euros de facturació fins al 2025. El govern català assumeix aquest lideratge públic inicial amb la inversió de 2,5 milions d’euros que permetran enlairar ara l’Enxaneta i a finals d’any un segon nanosatèl·lit que està preparant l’empresa Open Cosmos. En aquest segon cas, l’aparell es destinarà a recollir imatges per a l’estudi del territori.

El moment adequat

La presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, Mònica Roca i Aparici, coneix molt bé el sector. Enginyera de telecomunicacions, va treballar durant deu anys a l’ESA i després va fundar la companyia IsardCat, que precisament es dedica a projectes d’observació terrestre a través de dades que recullen satèl·lits. “A Catalunya, el sector aeroespacial sempre ha estat infravalorat i menystingut. Tradicionalment, està lligat a governs i a programes de defensa i és molt centralista. Espanya ja ho és molt, de centralista, i en aquest sector encara més. Per a les empreses que s’hi dediquen fora de l’àmbit de defensa –que és el cas de les empreses catalanes– sobreviure no ha estat fàcil, aquí no s’obrien gaires portes i era més senzill anar a Madrid”, explica. Tot això és el que vol canviar el govern català.

Els experts consultats coincideixen que aquest és el moment adequat per impulsar el New Space gràcies a la confluència de diversos factors. El més important és l’abaratiment de la tecnologia, que fa que a les empreses els surti a compte invertir en aquest camp. “Abans era prohibitiu, però ara els satèl·lits es poden fer més petits. Les agències internacionals o grans companyies com SpaceX en poden posar en òrbita molts llançant un sol coet”, indica Joan Anton Català.

Precisament l’empresa d’Elon Musk va batre un rècord aquest gener passat quan un sol coet Falcon va deixar 143 nanosatèl·lits en òrbita baixa. Una part eren propis, ja que SpaceX té en marxa un gran projecte de constel·lació de satèl·lits i vol enlairar-ne més de 10.000 per portar cobertura d’internet a tota la superfície terrestre. L’altra part de la càrrega útil eren nanosatèl·lits d’empreses i organismes que paguen pel servei de posada en òrbita. Això mateix és el que farà la Generalitat, que ha contractat amb l’agència russa Roscosmos el llançament de L’Enxaneta.

LA INTERNET DE LES COSES

“L’enlairament es fa amb un coet tradicional, que té molta capacitat de càrrega. En aquest tipus de missions normalment es posa en òrbita un gran satèl·lit, per exemple de 1.800 kg. Si la capacitat total del coet és de 2.000 kg, llavors els 200 que queden lliures s’aprofiten per enviar nanosatèl·lits”, indica Jaume Sanpera, CEO de l’empresa Sateliot. La companyia és una operadora de telecomunicacions que ofereix, des de l’espai, servei d’internet de les coses. És a dir, i de manera molt simplificada, Sateliot no connecta telèfons mòbils, sinó sensors, aprofitant l’arquitectura 5G. Des de la seva creació, el 2018, ha estat treballant en el nanosatèl·lit que finalment la Generalitat ha comprat i que s’enlairarà de Baikonur aprofitant que el coet Soiuz ha de posar en òrbita un satèl·lit convencional de vigilància terrestre de Corea del Sud.

De grans satèl·lits, n’hi ha a totes les òrbites –els geoestacionaris són a 36.000 km d’altura–, però els nanosatèl·lits, per economia de llançament i limitació de comunicacions, se solen situar entre els 500 i 550. “L’Enxaneta ens permetrà tenir cobertura només dos cops al dia. De moment no podrem estar atents a fenòmens en temps reals”, explica Sanpera. Per això l’objectiu és arribar a llançar-ne molts més en els pròxims anys. “El temps real l’aconseguirem a mesura que reduïm el temps entre visita en visita”, afegeix. La IdC és un futur molt proper. “Està en plena expansió. Cada cop més els dispositius que tenim, de tots tipus, ja siguin la nevera o el cotxe, portaran un xip que recollirà dades. Tenir satèl·lits barats en òrbita baixa que puguin connectar aquests sensors i tractar les dades serà imprescindible”, explica Joan Anton Català. I no es tracta només de connectar “coses”. El bestiar de muntanya, per exemple, pot portar microxips per monitorar on es troba o què està menjant.

Les aplicacions de la IdC, que ara la Generalitat podrà estendre a tot el territori sense limitació geogràfica, són moltes: el monitoratge del cabal dels rius i de les reserves d’aigua; el seguiment i protecció de la fauna salvatge; la recepció de dades meteorològiques d’estacions ubicades en llocs remots; el control de moviments del sòl per preveure desastres meteorològics; el seguiment de ramats i de conreus per detectar malalties i definir estratègies més eficients... “En els cas dels rius es podran recollir dades sobre la qualitat de l’aigua i possibles contaminacions. I en el cas de l’agricultura ja s’està parlant que amb l’ús de l’IoT es pot aconseguir un estalvi del 50% d’aigua”, afegeix Sanpera.

OBSERVACIÓ TERRESTRE

Pel que fa al segon satèl·lit de la Generalitat, l’adjudicat a Open Cosmos, l’objectiu és directament l’observació terrestre en tasques també molt diverses, com l’anàlisi de la productivitat de cultius i sòls, la prevenció i detecció d’incendis forestals, la planificació del desenvolupament urbà i rural, la gestió de l’aigua i el seguiment, control i protecció del medi i de l’activitat marítima. “L’estratègia New Space és important perquè la Generalitat es posiciona a l’avantguarda a l’hora de connectar tot tipus de sensors i de monitorar tot el territori. Entrar ara en aquest nou sector és factible, mentre que fer-ho d’aquí un anys serà impossible. Seria com si ara volguéssim fer la competència a Amazon, és una bajanada, no hi ha prou recursos per fer-ho. En canvi, l’any 2000 sí que es podria haver plantejat. El moment d’apostar-hi és l’actual, es pot crear un sector d’un gran valor afegit, amb grans retorns”, insisteix Sanpera.

Mònica Roca coincideix també que aquest és el moment adequat: “No hem perdut el carro, és un sector molt fresc, amb molt camp per córrer, però al mateix temps prou madur perquè no sigui arriscat invertir-hi.” Per a aquesta emprenedora, l’abaratiment dels costos –l’Enxaneta haurà costat 574.000 euros i el d’Open Cosmos, 1,7 milions– és important perquè puguin accedir a aquesta tecnologia les petites i mitjanes empreses, que són les que formen el teixit empresarial català: “El New Space s’adiu molt amb el tarannà dinàmic del nostre empresariat.”

Un altre factor decisiu és la necessitat creixent d’aconseguir dades, especialment per conèixer i mitigar els efectes del canvi climàtic. “És un moment molt dolç perquè conflueix la necessitat amb l’oportunitat i amb la maduresa de la tecnologia”, remarca Roca, que afegeix una dada que no pot passar per alt: a la Unió Europea, el sector aeroespacial suposa el 10% del PIB. “A Catalunya el sector turístic ocupa el 12%. Imaginem-nos què podem aconseguir impulsant un sector com aquest”, afegeix.

Per a Miquel Sureda, després de veure els efectes de la pandèmia en l’economia catalana és important aquesta alternativa. “Catalunya ha perdut una mica el tren industrial, la tecnologia relacionada amb el New Space és una nova manera de reindustrialitzar el país. Encara que es facin projectes petits són d’un gran valor afegit. Es necessitaran professionals d’un alt nivell i molta investigació i recerca. És un sector que ja està creixent. Al final, el New Space el que ofereix és un munt de dades, i ja estem veient que hi ha tot un nou mercat que hi està relacionat. Si Catalunya es posiciona en l’àmbit europeu, i té les eines per fer-ho, es pot convertir en un nou pol industrial com ja va fer fa cent anys amb el tèxtil.”

És evident que la Generalitat no hauria impulsat l’estratègia si no hi veiés interès per part del sector privat. Una anècdota que ho corrobora: segons el Departament de Política Digital hi ha una trentena d’empreses catalanes que ja treballen en el sector New Space, però en la darrera reunió sectorial que es va fer per videoconferència per explicar quines passes s’estan seguint hi van participar més de 120 assistents. L’altre factor clau és l’existència d’un departament com el de Política Digital que hagi decidit apostar-hi. Tot i això, no s’ha estalviat les crítiques des que a finals de l’any passat es va anunciar la creació d’una Agència Espacial de Catalunya, ja que aquesta designació es va convertir en “NASA Catalana” de manera despectiva per rivals polítics, com es va veure durant la campanya electoral. “Potser sí que s’hauria de matisar el tema semàntic”, reflexiona Miquel Sureda. “L’aposta pel New Space –afegeix– ha d’anar acompanyada de mecanismes i organismes de gestió, i això està molt bé, però amb aquest nom s’ha desvirtuat una mica el concepte, perquè s’ha posat el focus en la idea que Catalunya vol fer una agència com la NASA i això pot fer que l’opinió pública sigui reactiva i pensi que és una bajanada, quan en realitat no hi té res a veure. Amb un altre nom hi hauria menys reaccions d’aquest tipus, no només internament, també per part d’alguns actors importants en l’àmbit de l’Estat espanyol i d’Europa.” Tot i aquest apunt, creu que el pas és molt important: “Sovint he sentit les administracions fer propostes, però aquest és el primer cop que veig que comprometen recursos de debò i amb ganes.”

Ús responsable

Per a Joan Anton Català, la creació d’un organisme regulador –tant se val com es digui– és imprescindible. “S’haurà de veure com es desenvolupa aquest teixit industrial i quin ús se’n fa. Caldrà que sigui un ús responsable i ètic. Estem parlant de l’observació de la Terra, però per fiscalitzar-nos? Per a usos militars? Algú haurà de regular tot això, tot i entenc que s’anirà fent a partir d’ara”, indica. L’altra gran pregunta és si cal gastar tants diners –la Generalitat preveu invertir fins a 18 milions d’euros en els pròxims tres anys– quan estem en plena pandèmia. Català té clar que val la pena: “En realitat la inversió és molt petita quan mires el pressupost total de la Generalitat. A més, amb aquest plantejament mai trobaríem el moment, sempre hi hauria alguna altra prioritat, i en algun punt has de fer el pas.” Per a l’astrofísic, la part més important que s’ha d’assegurar serà la de l’explotació de les dades i els serveis. “Caldrà mantenir el pressupost per pagar les nòmines dels tècnics, els informàtics, els climatòlegs... perquè els gestors puguin prendre decisions. Pensem, per exemple, que Barcelona s’ompli de sensors per recollir dades sobre trànsit i contaminació… es podran recollir tones i tones d’informació”, augura.

efectes secundaris

Des que es va llançar el primer satèl·lit a l’espai (l’Sputnik rus el 1957), l’òrbita terrestre s’ha anat omplint d’artefactes. La deixalla espacial és un problema perquè els aparells que ja no són útils acaben xocant entre si i generen petits fragments que continuen voltant sense control i que si impacten contra satèl·lits en funcionament els poden malmetre. Segons dades de l’ESA, ara mateix hi ha més de 8.800 tones de deixalla espacial –uns 26.000 objectes monitorats– sobre els nostres caps. Les lleis actuals dicten que qualsevol organisme o empresa que enlairi objectes a l’espai ha d’assegurar-ne la retirada un cop ja no funcionin. En el cas de nanosatèl·lits com l’Enxaneta això és relativament fàcil. Amb una vida útil de quatre o cinc anys, un cop deixen de ser operatius se’ls deixa reentrar de manera natural a l’atmosfera, amb la qual cosa es desintegren per la fricció. “Es convertiran en estrelles fugaces”, explica Jaume Sanpera.

L’altra qüestió és com la superpoblació de satèl·lits –ja es parla d’eixams– afectarà l’observació del cel. “Els que ens hi dediquem ja estem afectats. Quan passen poden afectar les imatges i les dades que recullen els telescopis”, explica Català. El problema és que reflecteixen la llum solar, per això els científics de SpaceX han buscat la manera de reduir així aquesta interferència. “S’ha de trobar un equilibri entre el desenvolupament que necessitem com a societat i l’observació del cel. Parlar per mòbil, tenir internet, ràdio, televisió, meteorologia, GPS... tot això és possible gràcies als satèl·lits”, conclou.