Pandèmia de fam
Tenien una vida “normal”: treballaven i anaven pagant factures. Ara són usuaris d’ONG per omplir el carro de la compra. La covid ha aprimat la frontera entre la normalitat i la vulnerabilitat
TONI RUIZ (usuari d’una entitat)
“Vaig demanar ajuda a l’administració. Em van dir que no hi podia accedir perquè tenia un bar. He perdut el bar i tampoc m’han ajudat! En què quedem?”ENRIC MORIST (Creu Roja)
“Estem acostumats a intervencions molt grans al món, però a Catalunya, els de la nostra generació, no en teníem cap precedent”ANNA (usuària d’una entitat)
“D’un dia per un altre es tanca tot, i tant és si no tens diners estalviats, et fots. Horrible! Jo, abans, tenia una vida normal”LLUÍS FATJÓ-VILAS (Banc dels Aliments)
“Durant el confinament, vam superar tots els rècords del Banc d’Aliments en tota la seva història”MÍRIAM FEU (Càritas)
“Un 21% de les persones que atenem no té cap ingrés. Abans eren un 8%”MERCÈ AMAT (Bona Voluntat en Acció)
“Abans de la covid ateníem 140 famílies, (300 persones); ara, 350 (prop de 1.000 persones). Això és molt, per a una entitat tan petita com la nostra. Hi ha llista d’espera”“En aquest any hem vist voluntaris que han passat a ser receptors d’ajut.” Ho diuen dues entitats del tercer sector. I és un bon exemple del que està passant. Vivim com equilibristes en una corda fluixa. Fa anys que se’n parlava, i molt, des de la crisi del totxo, el 2008: el gruix de població que viu al dia, que penja del fil d’una –o dues– feines –precàries, mal pagades–, creix. Ni prou rics per viure tranquils, ni prou pobres –diguem-ho així– per rebre ajuts. El resultat de combinar feina precària o mal pagada amb necessitats bàsiques per sobre de la capacitat adquisitiva, i sempre in crescendo –habitatge, serveis bàsics– fa impossible tenir un racó, un “per si de cas”. Perdre el sosteniment és perdre-ho tot. La covid ha rebentat les costures, fràgils, de la recuperació econòmica. Sense prou ingressos –o sense cap ingrés–, molts que no havien demanat mai ajuda ara són usuaris de les organitzacions no governamentals.
Els lots de menjar es multipliquen a les entitats, per alleujar les despeses de les llars. Aquest sobreesforç de les organitzacions que treballen a peu de carrer, grans i petites, va començar ja fa més d’un any. I continua. Són crítiques amb les institucions públiques: feu o ajudeu-nos a fer. Està pendent, diuen, una reflexió a fons sobre els drets socials i qui n’agafa la responsabilitat de fer-los complir.
En el conjunt de Catalunya, segons dades del Banc d’Aliments, un 30% dels seus usuaris en aquest any de pandèmia no havien necessitat mai ajut. Entre ells hi ha més famílies de rendes mitjanes i baixes, i també joves que han perdut la feina. Els bancs d’aliments de Catalunya ara mateix atenen 256.000 persones a través de 636 entitats. Donen servei a 60.000 persones més que abans de la pandèmia. La pobresa té noves cares, expliquen i, de fet, les associacions pot ser que ho tinguin fins i tot més controlat que els serveis socials públics. Per què? Perquè molts dels nous usuaris s’adrecen directament a les organitzacions, sense passar per la burocràcia administrativa. Potser no volen estar en el sistema, potser estan convençuts que la seva és una situació puntual. Potser no tenen esma per fer paperassa. Només ho saben ells. I als serveis socials qui sap si els podrien haver atès. Cal tenir molta capacitat per fer front a una allau de peticions. De fet, les fonts consultades expressen, de diferent manera, una queixa. L’administració no està a l’altura, comenten. En els moments més durs, el cop l’ha parat la societat civil. Ara bé, fins quan ho podrà aguantar?
ERTO, un miratge
És difícil albirar un horitzó en què es torni a la situació prèvia a la covid. A les ONG hi ha molt temor davant de la finalització dels ERTO, perquè es mostrarà l’autèntica realitat. Barcelona i la seva àrea d’influència, per la seva concentració de població, i la seva varietat de situacions, és una mena de “fila zero” des d’on contemplar l’impacte de tot. El Banc dels Aliments calcula que a la demarcació la petició d’ajut s’ha incrementat en un 40%. Lluís Fatjó-Vilas, director del Banc dels Aliments de Barcelona, assenyala: “El 2020, en el confinament, vam superar tots els rècords del Banc d’Aliments en tota la seva història, en un mes i mig... A l’estiu va baixar la demanda, i des de l’octubre fins ara, cada mes puja. L’últim, més de 3.000 persones. A mitjan d’aquest abril estàvem un 29% per sobre de com estàvem fa un any.”
Fatjó-Vilas destaca que en aquesta nova vulnerabilitat les dones tenen un paper important, ja sigui perquè són les que es carreguen la responsabilitat d’aconseguir l’ajut per a tota la família, ja sigui perquè són caps de famílies monoparentals. De fet, els organismes internacionals ja ho han alertat: la nova pobresa té cara de dona, de més de 44 anys, a l’atur i amb fills a càrrec. Un perfil de persona que la pandèmia ha dut a sol·licitar ajuda per primera vegada. “Han aparegut moltes famílies monoparentals o persones soles que vivien en habitacions rellogades sense cap mena de contracte. Si no pagaven, al carrer. Aquest col·lectiu ha irromput amb força, i no en teníem gaire consciència. Els seus són desnonaments ocults, i no sabem on van a parar. És un drama.”
Molts anaven trampejant amb feines per hores, per obra, uns mesos millor que d’altres, fins que va venir el coronavirus. Impossible cobrir despeses. A les cues per fer un àpat, diu Fatjó-Vilas, hi ha vist molts joves tecnològics. “No tenen contractes fixos, els truquen per fer això o allò. I t’ho dieun: «Estic penjat.» Joves, actius, i ben formats.” “També és simbòlic el col·lectiu dels treballadors de l’espectacle, el teatre, el cinema. No parlo de les primeres figures, que han anat fent, sinó de tota la tropa que hi ha al darrere, tan nombrosa, que s’ha organitzat i que està rebent aliments; mai se’ls hauria ocorregut que això passaria.”
Drets socials per a tots
La gran temença, dèiem, és què passarà un cop s’acabin els ERTO. “Temem que després de l’estiu les xifres s’incrementaran. Hem d’estar preparats per fer el que puguem.” Queda clar que les cures pal·liatives socials s’han de mantenir i ampliar-se, però és imprescindible actuar d’arrel. A l’administració, què se li ha de demanar? “Les entitats fan el que poden, i la responsabilitat no és seva. Cobrir les emergències és cosa de la societat, que es dota d’una administració, que és la que ha de fer, i que arriba fins on la societat li deixa fer. Per exemple, la societat ha acceptat el dret a la sanitat universal i sort n’hem tingut, ara. Tenim el dret a l’educació, que no és universal però és bastant ampli. El dret a l’habitatge està en la Constitució, però no és un dret reconegut, i és un dèficit molt important i la primera causa de la pobresa. La part més gran del pressupost d’un nucli familiar és per a l’habitatge. Incidir-hi, amb polítiques, és una eina disponible a curt termini.”
La falta d’acció política en aquest camp xoca amb la visió dels experts. Una llar adequada és bàsica, i la precarietat habitacional, sigui quina sigui, diu Fatjó-Vilas, “és el que més desestabilitza i desestructura la família, la persona”: “Si perds la llar... És molt fàcil dir, quan les persones cauen en la pobresa, que se’ls ha de formar perquè tornin a treballar, però la realitat és que quan la persona s’ha desestructurat pensa què soparà i on dormirà, i no pensa que s’ha de formar. Les coses són com són.”
De la mateixa manera que no es garanteix sostre, tampoc tenim assegurat un plat a taula. “El dret a l’aliment tampoc no està garantit, però gràcies al coixí social, al nostre país les persones potser estan malnodrides però no desnodrides.” La part més important de la despesa d’una llar –40%, 50%, 60% dels ingressos– se’n va a l’habitatge, i un 20-25% se’n va als aliments. Si les entitats ajuden amb una part de la necessitat alimentària, les famílies guanyen una mica de marge.
No hi ha un ells i un nosaltres. “Tots som vulnerables en algun moment de la vida, i la franja que fa de separació entre el benestar i la precarietat és un fil molt prim. Cal ser-ne conscient. Per això la nostra crida és: «Si pots, ajuda!»” D’aquí ve també l’aferrissada lluita del Banc dels Aliments contra el malbaratament i que fa que bona part dels seus queviures siguin aprofitats. Milers de tones al cap de l’any.
Des del Banc en són conscients: ells, juntament amb la Creu Roja i Càritas, són les entitats grans. Són els que es veuen i tenen suport generalitzat. Al darrere, però, n’hi ha centenars de petites, amb pocs recursos, i dificultats per accedir a subvencions. I és a aquestes entitats petites on arriben els milers de casos que deriven les administracions. Els ens públics poden facilitar un ajut econòmic –no sense penes i treballs per part de qui el demana–, però no donen menjar calent ni productes de neteja. Tanca Fatjó-Vilas: “Hem de parlar de realitats, no del que ens agradaria, idealment. Per això, allà on no arriba l’administració, la societat, les organitzacions, hi han de ser, per aguantar aquesta situació tremendament, radicalment, injusta.” Les coses, deia abans Fatjó-Vilas, són com són: “Cal suport de l’administració, que prioritzi per poder estar on fa falta, i que no s’enredi amb hipocresies legals, com fer creure que les persones que no tenen papers no existeixen!” Darrere de cada persona que s’acosta a rebre una ajuda hi ha algú que intenta fer un seguiment del seu cas, per aconseguir-ne la inserció social i laboral, és a dir molta feina que passa inadvertida.
L’IMSS, una vergonya?
El Rebost Solidari de Gràcia, a Barcelona, va estrenar l’activitat el 7 de gener del 2020. Poc més de dos mesos més tard, el coronavirus els va empènyer a créixer a marxes forçades. Aquest mes d’abril han fet 4.000 lliuraments de queviures. Parlem d’una petita entitat que dona milers de cistelles. Tenen un economat, i amb cita i hora, i sense haver de fer cues al carrer, els usuaris poden escollir segons necessitats i preferències, i amb un límit de despesa. Josep Manel Alejandre, de l’organització, explica: “Hi ha llista d’espera, perquè no tenim més espai ni més hores disponibles. Si fóssim capaços d’atendre tothom, tindríem potser 6.000 o 7.000 usuaris. Fem el que podem i arribem on podem. Vam començar amb trenta voluntaris i ara en tenim dos-cents! No hi ha ningú en nòmina.” La seva història evidencia que, de vegades, els engranatges del sistema no tenen flexibilitat per adaptar-se a la realitat. El 2016, els veïns de Gràcia es van oferir com a voluntaris per ajudar el veïnat, confiant que la gestió pogués ser pública. Les seves mans estarien lliures per treballar, en lloc d’haver de fer taula i números. El partner públic no ho va assumir, i al final han hagut de convertir-se en una nova peça de la cadena, una associació. Just allò que no volien.
La relació amb els serveis socials és estreta, i des del districte se’ls ha cedit algun espai, però una cosa són els serveis socials de proximitat, diuen, i una altra l’“estructura”. El 2020, com van denunciar desenes d’entitats fa unes setmanes, hi va haver problemes en la gestió de les subvencions. Diu Alejandre: “La pandèmia els ha desbordat. En el moment que més es necessitaven les subvencions, no s’han cobrat. Ha estat molt complicat. L’únic que havien de fer era això, i no ho han fet. L’Institut Municipal de Serveis Socials, on està tot centralitzat, i des d’on gestionen les subvencions, ha estat una autèntica vergonya. És a dir, que també hem de fer de banc de l’administració! I ens diuen que l’any 2020 han estat «superats»! Nosaltres no vam tancar el rebost al març! Teníem alguns voluntaris que eren població de risc, però se la van jugar i van estar al peu del canó donant menjar. Sap greu que fem un sobreesforç i que l’administració, que té potència i recursos, no estigui a l’altura. És abril [quan es va fer l’entrevista] i no hem rebut res per tot el que portem gastat des del gener del 2020. Un any com aquest!” Parlem de les “cues de la fam”, que sovint es veuen en parròquies o entitats de caire religiós. “Valorem tota la feina que han fet les parròquies. Ningú se n’ocupava, ho feien ells. Dit això, és el moment de superar aquest model.”
acompanyar en els drets
Aquest equip de Gràcia és exponent d’una petita revolució que s’està engegant. “Volem anar més enllà. Hi ha ajuts, però no es coneixen, o no se sap com gestionar-los, de vegades per culpa de la bretxa digital. I a serveis socials no hi ha temps. Per això hem posat en marxa tres punts d’informació, portats per voluntaris, per ajudar a descarregar documentació, escanejar-ne, si cal, acompanyar les persones. Hi ha ajuts que no es concedeixen perquè no se sap com accedir-hi!” Totes les entitats són del mateix parer: els tràmits no són fàcils.
Hi ha dos recursos dels quals es parla sovint, la renda garantida de ciutadania (RGC) i l’ingrés mínim vital. Tots dos haurien de ser, precisament, el salvavides en els moments crítics. Càritas, a través del seu president a Catalunya, Francesc Roig, va denunciar el 6 d’abril que la pobresa ja afecta un 20% dels catalans. I va explicar també que el 90% de les famílies que acompanya l’entitat no reben la renda garantida de ciutadania. I que passa si fa o no fa el mateix amb l’ingrés mínim vital. Un 64% de les famílies ateses no hi han pogut tenir accés.
Míriam Feu és cap d’Anàlisi Social i Incidència de Càritas. Remarca l’economia de subsistència en què estan immersos molts catalans. Entre les cares noves que s’han acostat als serveis d’atenció, n’hi ha que feia anys que havien estat en el sistema de serveis socials, però que ja havien aconseguit fer sols el seu camí. Ara hi han tornat. La covid ha estat una mena d’empenta per als més desprotegits. “El 2019 alertàvem a través d’un informe que no estàvem tan bé com ens volien fer creure. Érem com algú que duu unes ulleres, i quan se les treu s’adona que està a punt de caure per un precipici. Vam avisar que una part de la nostra societat s’estava quedant enrere. Hi havia, en aquell moment, un milió i mig de persones en situació d’exclusió social a Catalunya i un milió més que no estaven en exclusió, però que en tenien una de mot precària; ens hi vam referir com la societat insegura, i vam advertir que serien les primeres persones a caure si hi havia un canvi de cicle econòmic. I així ha estat.” “Un 21% de les persones que atenem no té cap ingrés a dia d’avui, finals d’abril. Abans de la pandèmia representaven un 8%.” Molts, reflexiona, no han rebut suport. “Penso, per exemple, en una família amb tres fills. El pare i la mare són taxistes i es guanyaven bé la vida, però durant el confinament a casa, i treballant tots dos del mateix, es van trobar sense res. De cop. I només reben l’ajut d’organitzacions.” Feu posa els ulls també en els nens que es troben en aquestes circumstàncies. Oblidem-nos de la igualtat d’oportunitats per a ells. “Les investigacions en parlen, de la transmissió intergeneracional de la pobresa, i diuen que els nens que pateixen privacions materials severes tenen el doble de probabilitats de tenir famílies en exclusió social en el futur.” Si es miren les dades de l’Estat espanyol, l’impacte és semblant a tot arreu, explica. En el cas de Barcelona i voltants, és una mica més punyent per la situació de l’habitatge. “Ara és el moment d’obrir els ulls i de ser conscients que cal fer un canvi, perquè no ens en sortirem. Hi ha estructures del nostre model que no s’aguanten. La situació és límit. Els polítics no tenen cap altre remei que prendre decisions valentes.”
Desbordament humà
A la Creu Roja estan arribant, a Catalunya, a una xifra brutal: 1.500.000 persones ateses. Abans de la covid estaven en unes 130.000. Diu Enric Morist, coordinador de l’entitat a Catalunya: “Les xifres mostren un escenari molt negatiu.” Coincideixen amb la resta: els nous perfils són famílies en què el pare o la mare, o tots dos, no tenen feina. I s’hi troben per primera vegada. I dones soles caps de família. Quan piquen a la porta de la Creu Roja –i a totes les portes–, és perquè les xarxes –família, amics, coneguts– no els poden sostenir. “Jo també estiraria de totes les xarxes per no haver d’anar a un lloc a mostrar públicament la meva situació: que necessito demanar menjar. Per més digne que ho fem, per més vincle que es faci, a l’hora de la veritat això és el que és.” Des de la Creu Roja s’introdueix un altre element per reflexionar col·lectivament: la criminalització de la pobresa. Com es manifesta? Per exemple, quan les persones sense llar reben més visites de la policia local que dels treballadors socials.
També es manifesta quan “s’audita” fins a l’últim moviment dels que es troben en situació de vulnerabilitat –per controlar que no enganyin el sistema ni se n’aprofitin–. És com si el punt de partida, a l’hora d’abordar la situació de pobresa, fos jutjar qui demana ajuda. Per això, reclamen: “Hem d’evitar les cues per recollir aliments, perquè són indignes. S’ha de poder ajudar d’una altra manera...” Perquè altres maneres de fer funcionin, però, cal més confiança. “Tant de bo a tot arreu hi hagués tants controls com els que s’apliquen aquí. És una perversió, sembla que les persones vulnerables són sospitoses de tot!”
A l’entitat De Veí a Veí parlen de segones oportunitats. I la manera com les persones hi arriben, quan entren en contacte amb l’entitat. Quan hi contacten, comentàvem, és perquè han esgotat totes les xarxes. I també han espremut els recursos. Arrosseguen deutes. A De Veí a Veí parlen de la necessitat de condonar deutes relacionats amb entitats públiques, i aconseguir interessos zero per a serveis bancaris. Un voluntari que ha estat molts mesos sense treballar, ara sembla que es recupera: “El problema que tinc són els deutes del temps que he estat aturat. Torno a treballar, i tot serà per anar pagant, i molt, perquè pagaré interessos per tot arreu.”
Necessàriament cal posar els peus en la realitat que trepitgem. Explica Rafael Martínez (De Veí a Veí): “Tenim una família del Raval de tres membres, i només treballa la mare, que ingressa 850 euros, però resulta que el lloguer és de 650. L’administració ha dit a aquesta dona que com que té un sou de 850 ja no està dins del protocol per rebre una ajuda... Amb aquesta crisi passa i passarà igual que amb la de l’any 2008: que per cada 4,5 noves rendes baixes a Barcelona en naixia una de molt alta. L’escletxa serà encara més gran.”
“Mai havíem hagut d’anar als serveis socials”
Toni Ruiz, 45 anys. Pare de tres criatures. Usuari de l’entitat De Veí a Veí. En el temps que dura la pandèmia ha rebut, directament, 200 euros de l’Ajuntament de Barcelona
M.M
“M’ha passat de tot una mica, en aquest any. He perdut el negoci, m’han desnonat... fins a quedar-me sense res. Tenia un bar, no és que anés gaire bé, però la covid el va rematar. Amb el confinament, ens vam quedar sense ingressos. No teníem estalvis i estàvem de lloguer, pagant 1.150 euros. No em podia imaginar que tot aniria tan malament.” Casat i amb tres fills de 7, 5 i 3 anys. El bar, una hamburgueseria, el va acabar traspassant per 15.000 euros, tot i que en un altre moment, no pas ara en pandèmia, n’hauria pogut treure 70.000, i molt més. I hauria fet net amb els deutes que ara arrossega.
Durant aquest temps, han tingut un ajut per als nens, i ara acaben d’aprovar per a la seva dona la renda garantida de ciutadania. Ell, explica, en un any de pandèmia ha rebut, un cop, una ajuda de 200 euros de l’Ajuntament de Barcelona. Deutes del pis, serveis, autònoms, el pis on viu la mare... “Sort que ens van derivar, gràcies a l’assistenta social, a un pis turístic i no hem hagut de pagar.” I segueix: “Déu-n’hi-do, com està el meu ram, l’hostaleria. Em diuen: «Com vols que et contracti si encara tinc gent en ERTO?»” Tot i haver hagut de traspassar de mala manera el negoci, està content de no dur aquesta llosa. És trist, però ara és una càrrega menys.
Pagar deutes
La seva dèria és treballar, per fer net dels deutes. “M’apunto a tot el que surti. Tot.” Si per ell fos, voldria tenir dues feines, de dilluns a diumenge, tant és. “Mai havíem hagut d’anar als serveis socials, i al principi fa vergonya, però no hi ha més remei.” Els nens són petits, i intenta que no s’adonin de res. Ara que hauran de tornar a canviar de pis els expliquen que tenen un parc a prop, que estarà bé... “Els primers mesos vaig perdre vint-i-cinc quilos. No dormo, em llevo tres i quatre vegades a la nit. Els nervis se’m mengen.” Segueix: “Al banc diuen: «Fa un any que no paga.» I què volen que digui? No tinc feina. Hem arribat a l’acord que pagaré 100 euros al mes... ja em buscaré la vida.” Es fa creus que no hagi aconseguit més suport: “Abans de tancar, vaig demanar ajuda a l’administració. Em van dir que no hi podia accedir perquè tenia un bar. He perdut el bar i tampoc m’han ajudat! En què quedem?”
“me’n Sortiré gràcies a la família”
“Visc amb la meva germana i tres nebots. Un d’ells es va contagiar de la covid i vam haver de fer quarantena. Va ser al juliol del 2020. Aleshores, jo tenia cura d’una senyora gran, de més de 80 anys, i de la seva filla, dependent. Em van fer una PCR, que va ser negativa, però es parlava molt dels falsos negatius, i vaig tenir por. I d’altra banda, tenia símptomes estranys. Vaig decidir, per prudència, no tornar i no posar en risc les persones que cuidava. Em vaig quedar sense feina, però tranquil·la, perquè era el que havia de fer.” Estava interna, cobrava 900 euros per cuidar-les i lliurava un dia. Sense contracte. Això vol dir zero prestacions. A l’entitat Bona Voluntat en Acció (BVA) l’ajuden en la reinserció. També amb aliments: un lot setmanal. l lot i qualsevol feina que surti –per hores, tant se val– és l’aportació de la Marta al nucli familiar. La seva germana i els seus nebots són clau: “Me’n sortiré gràcies a la família. Sola no podria.”
A la imatge, d’arxiu, una usuària de Bona Voluntat
“No podem permetre que l’exclusió es perpetuï”
M.M
“No et mors del virus, et mors de gana”
“El dia 13 de març del 2020 vaig acabar de treballar. Feia set anys que estava al restaurant. Vam entrar en un ERTO: dos mesos sense cobrar. Després va venir l’atur... D’un dia per un altre es tanca tot, i tant és si no tens diners estalviats, et fots. Horrible! No tenia assistent social, no tenia res, perquè jo, abans d’això, tenia una vida normal i corrent: treballava i anava fent.” L’Anna és usuària de la Creu Roja. Passen els mesos i s’acaben les moratòries del lloguer, i dels 800 euros que va aconseguir arribar a ingressar ha passat a rebre’n 500. Uns 300 se’n van, sense veure’ls, a pagar deutes d’un préstec, la targeta de crèdit... “No et mors del virus, et mors de gana.” Té una família monoparental. La seva filla de 6 anys li demana una bossa de patates, i no pot ser, i en lloc d’això compra dos brics de llet. Li cal una feina amb urgència! “És violent haver de demanar ajuda. Soc jove, tinc força. Sento impotència.”
