Petites entitats que fan una gran feina
RAFEL MARTÍNEZ (De Veí a Veí)
“No ens sentim gens acompanyats per l’administració. L’actitud dels serveis socials davant la crisi ha estat amagar-se”“En aquesta pandèmia, l’actitud del personal sanitari ha estat la d’anar a buscar qui es trobava malament i s’han mobilitzat els recursos que han fet falta. En el cas dels serveis socials, si ho recordeu, arran de la covid, l’Ajuntament de Barcelona només va deixar oberta una oficina per districte. El districte de Sant Antoni té més de tres vegades la població del Priorat! S’imaginen, deixar tres Priorats sense serveis socials?” Rafael Martínez, de l’entitat De Veí a Veí –ubicada a Sant Antoni i amb servei també per al Raval i el Poble-sec–, expressa així el que han manifestat moltes altres veus del tercer sector. Les estructures que són competència de l’administració –tant és quina–, estan en el punt de mira. Barcelona, per ser ciutat de ciutats, per la seva diversitat, serveix per fer l’anàlisi d’una situació que afecta arreu.
Servir o no servir
Això, diuen, no va de les desgraciades cues de la fam, vistes com a anècdota. Hi ha una crisi que amenaça els drets més bàsics. Continua Rafael Martínez: “No ens sentim gens acompanyats per l’administració. L’actitud dels serveis socials davant la crisi ha estat amagar-se, posant difícil l’accés als recursos. No han sortit al carrer a veure què estava passant.” La reflexió baixa al detall: “Fins ara, no hi ha hagut un telèfon gratuït. N’hi havia dos, fixos. De debò volen que les persones amb telèfons de prepagament hi truquin? És caríssim! I estar en espera una mitjana de 45 minuts? Això si els atenien, és clar.” Per contra, diu: “Hem vist molta gent capaç de compartir, i que les entitats podem treballar en xarxa. Les estructures col·lectives han respost de manera impressionant. El problema és la vocació dels serveis socials, que no estan pensats per tenir cura dels altres. El problema no són els seus treballadors.”
De Veí a Veí es va organitzar fa deu anys. Diverses persones van reconèixer una veïna, amb els fills, buscant en un contenidor. Aquella imatge els va fer pensar: “Com és que no ho sabíem, els veïns? Com és que no som capaços d’ajudar-nos entre nosaltres?” “No podia ser, ens hi havíem d’implicar.” Abans de la pandèmia, atenien unes 130 famílies, ara s’ha estabilitzat en 350. Durant aquest any, han arribat a tendre 2.000 persones. Hi ha diverses vies de suport per a les famílies, una de fonamental és la cistella d’aliments i productes d’higiene personal i de la llar, que és quinzenal. Els usuaris tenen cita, dia i hora, disposen d’una moneda virtual i escullen allò que necessiten.
“Amb l’administració sempre tenim la mateixa discussió. Ens diuen que no hauríem d’existir i jo dic que som nosaltres els que seguirem existint. Més val que ens ajudin, als ciutadans, a autoajudar-nos. Som capaços d’organitzar-nos; cal fomentar l’empoderament, com es fa amb els usuaris de l’entitat.”
Han quadriplicat l’horari, per atendre les situacions cronificades i altres perfils que mai havien atès: persones sense papers i persones sense llar (per a aquestes tenen un servei de menjar calent cada dia).
Fer i deixar fer
Bona Voluntat en Acció, situada al Poble-sec, treballa al districte de Sants-Montjuïc. Creada el 1997, amb l’objectiu de centrar-se en la inserció laboral, les ha vist de tots colors. Aquest últim any, la major part d’energies s’han hagut de posar, sobretot, a cobrir necessitats materials urgents. Com tantes entitats, està formada per voluntaris –una vuitantena– i disposen de sis persones de perfil tècnic contractades. Des de l’entitat, diu Mercè Amat: “Serveis socials ha fallat. Ens deriven les persones perquè ells no donen menjar, no fan reforç escolar... Sí que donen unes ajudes econòmiques especials, però la resta de tasques les deriven. Vivim al dia. Quan això s’acabi, si s’acaba, tindrem 1.000 persones per atendre. Què farem? Tenim llista d’espera per als tallers. I llista d’espera per a aliments (unes setanta famílies), i no sé com s’ho fan mentre no reben els nostres lots. I és que, a més, no volem ser només assistencials, volem donar eines perquè les persones tirin endavant. Donar aliments, només, no té sentit.” Com totes les fonts consultades, explica: “El gruix de la crisi l’estem pagant les entitats. Si hem de fer la feina, que ens donin treballadors socials o diners per organitzar-nos. Ens donen una subvenció, és cert, però no és suficient perquè puguem tenir un altre local, o més treballadors socials contractats. Si no ens donen recursos, aleshores que ho facin ells. I tant és qui mani a l’Ajuntament. Des del 2002 soc a l’entitat i n’he vist molts.” Hi ha la convicció que l’administració no fa ni deixa fer. “Un dia s’haurà de parar: què passa amb els serveis socials?”
De 25 tones anuals de menjar a 250
Abans, a De Veí a Veí lliuraven unes dues tones i escaig de menjar, unes 25 tones anuals. Aquest any han estat més de 250. Poca cosa s’hi pot afegir, oi? A Bona Voluntat en Acció, amb seu al Poble-sec, abans de la pandèmia atenien 140 famílies, unes 300 persones globalment. Eren ateses en les seves necessitats materials, i també en el seu itinerari de reinserció. La covid va dinamitar els plans de treball de l’entitat i es van arremangar per la urgència. Ara tenen 350 famílies, unes 1.000 persones. “És molt, per a nosaltres, amb un local tan petit, i només dues assistents socials i voluntaris. Compara: al barri, l’Ajuntament té trenta assistents socials, i encara ens deriven gent!”
