La maldat del dèficit públic

El Pacte d’Estabilitat i Creixement de la zona euro conté l’objectiu d’aconseguir una situació pressupostària pròxima a l’equilibri o amb superàvit, amb un dèficit públic màxim del 3% del PIB i un deute públic acumulat que no superi el 60% del PIB. Si un estat incompleix el criteri del dèficit, s’inicia un procediment que en la primera fase consisteix en l’enviament d’unes recomanacions amb mesures per arreglar el desfasament. Si l’estat membre no s’ajusta a aquestes recomanacions, el Consell de la UE (format pels governs) li pot imposar sancions, començant per un dipòsit sense interessos a favor de la comunitat, que comprèn un element fix igual al 0,2% del PIB i un element variable igual a la dècima part de la diferència entre el dèficit –expressat en percentatge del PIB– i el valor de referència (3%).

L’obsessió per controlar el deute va portar l’any 2011 a fer una reforma exprés de la Constitució espanyola que obliga les administracions públiques a presentar dèficit zero i a mantenir el deute públic per sota del 60%. Era una exigència de la UE al govern socialista de Rodríguez Zapatero si volia evitar la intervenció completa de l’economia en plena crisi per l’esclat de la bombolla immobiliària i obtenir una línia de crèdit comunitària de 100.000 milions d’euros per salvar la banca.

Aquesta reforma va entrar en vigor l’any 2020, quan el dèficit era del 2% i un deute per sobre del 95%, però no va passar res perquè les regles fiscals que dicten el dèficit i el deute màxim van quedar en suspens el març de l’any passat a causa de la covid. Abans d’aquesta crisi, ja hi havia consens sobre el fet que les regles no eren adequades, fins i tots després de diverses reformes al llarg dels anys, com les que van imposar el 2005 França i Alemanya davant l’amenaça de sengles procediments d’infracció: es va establir que els límits del 3% de dèficit i del 60% de deute públic són inalterables, però que en els càlculs s’han de tenir en compte factors rellevants com les inversions en reformes estructurals, els derivats d’esdeveniments inusuals com la reunificació alemanya i les aportacions a la defensa comuna.

En principi, la suspensió de les regles, per permetre que els estats s’endeutin el que calgui per injectar diners a l’economia, només ha de durar dos anys i s’ha desactivar el 2023, però és impossible tornar a l’anterior marc de rigor pressupostari. S’estima que, el 2020, el deute públic de la zona euro va superar el 100% del PIB del bloc, mentre que, en alguns països, va arribar fins a ràtios properes al 120% (Espanya) o, fins i tot, al 160% (Itàlia). Atesos uns nivells de deute tan elevats, les regles fiscals de la UE requeririen per a molts països un esforç fiscal enorme i sostingut en el temps.

Per exemple, per a un país amb un deute públic del 160% del PIB, serien necessaris superàvits superiors al 3% del PIB durant els vint anys següents, fins i tot en un escenari relativament favorable de creixement i de tipus d’interès, un esforç fiscal poc factible i, potser, fins i tot, contraproduent, ja que seria un llast substancial sobre el creixement. Un austericidi com el de Grècia no es repetirà