LES 8 PECES CLAU D’UN LITIGI INÈDIT

El diumenge 5 de novembre del 2017, quan faltaven quinze minuts per a la mitjanit, el jutge instructor de Brussel·les decretava la llibertat del president Puigdemont i dels consellers aleshores exiliats a Brussel·les (Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig). Tots ells havien comparegut voluntàriament davant el tribunal belga després de conèixer l’euroordre emesa per la jutgessa Carmen Lamela de l’Audiencia Nacional, que en reclamava l’entrega. Tot i que des de Madrid s’havia iniciat un procediment contra el govern català per rebel·lió, la jutgessa va intentar una maniobra per evitar la intervenció dels tribunals belgues marcant en l’euroordre la casella de corrupció, un dels trenta-dos delictes del catàleg d’entrega immediata. Tres dies abans, la mateixa jutgessa havia enviat a la presó la resta del govern que s’havia presentat a declarar a Madrid en virtut d’una citació, comunicada en menys de vint-i-quatre hores i en dia festiu. La maniobra de Lamela va ser infructuosa i va obligar un mes després a una retirada tàctica de l’euroordre per evitar-ne una denegació. El 4 de desembre, el magistrat Pablo Llarena, del Tribunal Suprem, que havia assumit la causa del procés contra el govern i la mesa del Parlament, retirava l’euroordre i els exiliats es podien moure amb llibertat per tota la UE, excepte per l’Estat espanyol. Aquell mateix dia, Llarena deixava en llibertat provisional part del govern, però mantenia a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez invocant el perill d’una possible “explosió violenta”.

El diumenge 25 de març del 2018, el president Puigdemont era detingut a a Alemanya quan viatjava en cotxe de Hèlsinki a Waterloo per comparèixer davant la justícia belga després que el jutge Pablo Llarena reactivés l’euroordre. Dos dies abans, Llarena havia tornat a empresonar Jordi Turull, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa després de comunicar-los el seu processament i havia reactivat les euroordres contra els exiliats. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, no va comparèixer a la citació al Suprem i va marxar a l’exili, a Suïssa. El president Puigdemont va ingressar a la presó de Neumünster, però el 5 d’abril en va sortir en llibertat sota fiança després d’una decisió del tribunal de Schleswig-Holstein que va suposar un clar revés a la justícia espanyola. Els tres magistrats del tribunal alemany, en espera de dictar la sentència definitiva, posaven en qüestió l’existència del delicte de rebel·lió o sedició que hi veien els seus col·legues espanyols. Aquell mateix dia, la justícia espanyola també es va veure també qüestionada per Bèlgica, que tornava a deixar en llibertat sense fiança els consellers Comín, Puig i Serret, i per Escòcia, que havia resolt a favor de la consellera Ponsatí. El 12 de juliol, l’Audiència de Schleswig-Holstein va concloure que allò que és delicte a Espanya no ho és a Alemanya, va denegar l’extradició de Puigdemont i només va deixar oberta la porta a admetre l’euoordre per malversació. Llarena la va tornar a retirar.

El Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU feia públic el 29 de maig del 2019 un informe que avalava la idea de la persecució política dels presos independentistes. L’informe feia referència a Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i qualificava les seves detencions d’arbitràries i en demanava la immediata excarceració. Mentrestant, des del govern espanyol de Pedro Sánchez es va intentar qüestionar la independència d’aquest organisme depenent de l’ONU. Aquest informe acabaria sent decisiu un any més tard per denegar, a Bèlgica, l’euroordre contra Lluís Puig.

El mateix dia que es feia públic l’informe de l’ONU sobre els presos, el Parlament Europeu impedia als eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín entrar a la seu de la institució europea i obtenir l’acreditació provisional com a membres electes de la cambra en les eleccions que s’havien celebrat el 26 de maig. Abans, des de la Junta Electoral Central, s’havia intentar impedir que es poguessin presentar a les eleccions i fins i tot es va haver d’organitzar una llista alternativa amb l’advocat Gonzalo Boye, la periodista Bea Talegón i el polític Xavier Trias. Finalment, el Tribunal Suprem va acceptar la llista encapçalada pels exiliats, però començava una altra batalla per fer valer el milió de vots obtinguts a les urnes. En la inauguració de la legislatura, el 2 de juliol del 2019, una gran manifestació pretenia acompanyar els eurodiputats electes, però el Tribunal General de la Unió Europea va denegar les cautelars que havien demanant per poder exercir com a eurodiputats mentre es resolgués la demanda contra el Parlament. L’Eurocambra no els havia reconegut com a diputats perquè Espanya no els havia inclòs en la llista d’electes. Sis mesos després, el 20 desembre, finalment Puigdemont i Comín, i més tard, un cop fet efectiu el Brexit, Clara Ponsatí, van entrar amb tots els drets a l’Eurocambra. El dia abans, el TJUE havia dictaminat sobre les prejudicials del jutge Marchena en relació amb la immunitat d’Oriol Junqueras, que també havia estat escollit eurodiputat. La sentència determinava que Junqueras havia adquirit la immunitat pels vots dels electors al maig i que, per tant, se li havia de reconèixer. El Suprem, que havia sentenciat el líder d’ERC a tretze anys de presó el mes d’octubre, en va fer cas omís perquè ja estava condemnat. De retruc de la decisió del TJUE, l’endemà, el tribunal europeu que tenia pendent de resoldre la demanda de Puigdemont i Comín, els va reconèixer sense dilacions com a eurodiputats. El càrrec electe el donen els vots i no cap tràmit administratiu com anar a jurar la Constitució a Madrid, com havien insistit durant mesos la Junta Electoral Central i els tribunal espanyols.

Si el tribunal de Schleswig-Holstein havia conclòs que els fets que s’imputen als exiliats no són delicte, el 7 d’agost del 2020, el tribunal de primera instància de Brussel·les tornava a qüestionar el Tribunal Suprem i denegava l’extradició de Lluís Puig per malversació. Si Alemanya havia qüestionat que els fets fossin delictius, Bèlgica mantenia que el Suprem no era competent per reclamar l’extradició de l’exconseller i posava en qüestió que pogués tenir un judici just apel·lant al dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU. No era la sentència definitiva, que va arribar el 7 de gener del 2021, amb el veredicte del tribunal d’apel·lació que tancava definitivament la porta a l’extradició de Puig. És a partir d’aquesta sentència que el jutge Pablo Llarena va presentar més tard unes qüestions prejudicials davant el TJUE en un intent de revertir aquesta decisió, unes qüestions que encara estan pendents de resolució.

Una nova sentència del tribunal europeu dictada el 12 de maig passat en relació amb un cas alemany posava sobre el tauler una nova peça molt valuosa en el trencaclosques de l’estratègia jurídica dels exiliats. Un cas aliè a tots ells, però que havien presentat els advocats alemanys del president Puigdemont amb l’objectiu d’anar més enllà del cas concret i poder fer valer a tota la Unió Europea les sentències dictades a Alemanya i Bèlgica. El TJUE, amb la seva resolució, posava el fre a emetre en un futur noves euroordres contra els exiliats, considerant que la UE és un espai únic, també en l’àmbit judicial. I si Alemanya i Bèlgica diuen no, les seves decisions són vàlides a tota la UE. Ho han de ser també a Espanya? De moment, a l’Estat espanyol encara són vigents les ordres de detenció dels exiliats, i aquesta serà la propera batalla que s’haurà de resoldre, com fer valer davant les autoritats judicials espanyoles el que han dictaminat altres tribunals europeus.

Només tres setmanes després de la sentència que blindava l’emissió de noves ordres a altres països de la UE, el tribunal europeu de primera instància, el TGUE, admetia de manera inèdita en només vint-i-quatre hores, i sense escoltar les al·legacions del Parlament Europeu, unes mesures cautelaríssimes que retornaven provisionalment la immunitat als eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí que els havia estat suprimida amb la votació del suplicatori al Parlament. Els eurodiputats batallaran contra el suplicatori, el que han anomenat el judici al judici, i han presentat una demanda davant el tribunal de la UE. Entenen que la comissió jurídica del Parlament (JURI), que presideix l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez, no ha estat imparcial, que s’han vulnerat drets fonamentals dels exiliats i que el suplicatori respon a una persecució política. El TGUE, en espera de resoldre el fons de l’assumpte, ha decidit retornar-los la immunitat, una decisió que els eurodiputats, malgrat totes les cauteles, valoren com un gran triomf i la percepció que el tribunal no té dubtes que hi ha importants drets fonamentals en joc. Una decisió que tombés el suplicatori posaria en qüestió tot el procés judicial contra l’independentisme i deixaria l’Estat espanyol en una situació complicada dins la UE, a banda que es veuria obligat a desistir de la persecució dels exiliats.

La idea que Europa no quedarà al marge de l’afer català l’han fet evident les resolucions que en les últimes setmanes han arribat des de diverses institucions. Si el 2 de juny els eurodiputats exiliats recuperaven la immunitat, l’endemà, el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans del Consell d’Europa reclamava l’indult o l’excarceració dels presos polítics i la retirada de les ordres d’extradició contra els exiliats. En un informe, contundent i dur, del letó socialista Boris Cilevics, que ha estat relator d’una missió durant un any i mig per valorar el procés contra els independentistes catalans, posa el focus en la persecució política i reclama també que es deixi de demanar als presos que reneguin de les seves opinions a canvi del tercer grau. Aquest informe serà sotmès a votació de l’Assemblea el dia 21 de juny. Hores després que es fes públic l’informe, el govern de Pedro Sánchez en va tergiversar el contingut i es va vanagloriar que el comitè avalava el procés judicial espanyol.

A Europa va calant la idea de la persecució política contra l’independentisme i la promesa dels indults ha estat llegida per alguns, entre ells l’advocat dels exiliats i exvicepresident del Parlament Josep Costa, com una estratègia de l’Estat per contenir els danys.