LA MAQUINÀRIA DE L’ODI

Mentre els diversos mitjans estatals s’entesten a parlar d’una mena de “desescalada” per part de l’independentisme o de les bondats i/o perversitats dels indults, segons cada línia editorial, i de com s’ha aconseguit reconduir el moviment cap a posicions sensates i compatibles amb els interessos nacionals, el que no es veu o, més ben dit, el que no es vol veure, és que la petjada deixada al llarg d’aquests últims tres anys és indeleble o, almenys, que costarà molt esborrar-la.

El “desafiament independentista” català ha servit, entre altres coses, per posar en evidència les costures d’un sistema que, per molt que es pretengui, està molt lluny de correspondre’s amb el propi d’un estat democràtic i de dret. Les raons són moltes i no pretenc desgranar-les totes aquí. Segurament, la clau de les mancances del sistema no només es troba en la inacabada transició, sinó en la falta d’una cultura democràtica sòlida que és, en definitiva, el terreny infèrtil en què alguns van pretendre sembrar una llavor que no podia florir... La democràcia no brota per art de màgia, sinó com a conseqüència d’una feina sistemàtica que, en primer lloc, s’ha de basar en alguna cosa més que una voluntat de canvi o una delectació sobre les bondats d’un canvi que s’ha demostrat inconclús.

N’hi ha hagut prou amb un petit terratrèmol per arrancar d’arrel el que aparentment era un arbre sòlid, propi de qualsevol estat democràtic, però que, en realitat, no tenia arrels ni prou profundes ni suficientment fortes per resistir una mínima tempesta.

El que a Madrid anomenen el “desafiament independentista” i que, en realitat, no ha estat res més que un exercici ampli del dret de manifestació, del dret a la llibertat d’expressió i a l’exposició pública d’una legítima aspiració centrada en el dret a decidir, ha estat suficient per posar en evidència el que alguns advertíem des de fa temps: que l’arbre de la democràcia, a Espanya, no tenia arrels i, per tant, era tan fort, o tan dèbil, com el vent que el mesurava... i mai abans havia estat posat a prova.

Els que creuen que el problema va pel camí de resoldre’s, i que les aigües tornaran al seu curs, no tenen ni idea de quin és l’autèntic problema o, simplement, pretenen calmar les consciències per la silent complicitat amb què han mirat tot el que ha anat succeint aquests anys.

El mal anomenat “desafiament independentista” ha tingut, entre moltes altres conseqüències, la de fer relluir un tret aparentment immutable del caràcter d’una part important de la societat espanyola: un nacionalisme expansiu sustentat en l’odi a tot allò que s’oposi a l’ideal d’unitat nacional. Polítiques a part, és evident que, en aquests últims anys, si hi ha res que ha caracteritzat un sector rellevant de la societat espanyola, fins i tot que l’ha cohesionada, és l’odi a tot allò que sigui català i a tot el que es consideri com a tal, ja sigui proper o fins i tot permissiu amb la “qüestió catalana”. Es tracta d’un odi social que cadascú va reflectint de la manera i en l’àmbit en què els resulta possible fer-ho.

És aquest odi el que permet que, sense una orquestració estatal, es vagin produint una sèrie d’actuacions il·legals, immorals i, a més, inassumibles des de qualsevol lògica o perspectiva democràtica. No és que els aparells de l’Estat s’hagin confabulat per perseguir i destruir tot allò que soni a independentisme, és que ni fa falta, perquè això ja hi ha amplis sectors socials disposats a fer-ho.

L’odi generat –fins i tot diria, més aviat, aflorat– és un símptoma clar d’un fet que no se solucionarà ni amb indults ni amb grandiloqüents indults. Per poder superar-ho fan falta altres mesures, i tinc seriosos dubtes que hi hagi molta gent disposada a prendre-les pel que implicaria en el pla del reconeixement d’errors propis i de fallides com a sistema.

La maquinària de l’odi, que mai ha necessitat una gran estructura, ha funcionat perfectament i sense miraments, sense límits i, ara, quan es pretén presentar una realitat de “desescalada” és quan es comprovarà que aquest és l’autèntic problema que la societat espanyola ha d’abordar, juntament amb la construcció d’una inexistent cultura democràtica que hauria de servir per a l’eliminació de l’odi, base de tots els mals d’una societat autocomplaent i acostumada a uns mínims que estan molt lluny de ser els propis d’una democràcia que no necessiti adjectivar-se.

El que es reflecteix amb actuacions al marge de la llei, amb atacs mediàtics incomprensibles, amb actituds ciutadanes incompatibles amb una convivència sana i, sobretot, amb situacions que ningú hauria de tolerar però que s’estan assumint com a “danys col·laterals” és només odi.

Ser català a Espanya no és una tasca senzilla; desconec si en algun moment ho ha estat. I tot plegat per raons tan simples com que en el procés de destrucció de l’independentisme català s’han traspassat totes les línies vermelles que qualsevol sistema democràtic té marcades com a límits autèntics i infranquejables. L’odi s’ha estès molt ràpidament. Aquest procés d’expansió de l’odi ha estat senzill, perquè en aquest cas sí que hi havia terreny adobat. I no s’ha tractat d’un desenvolupament vertical, sinó horitzontal, la qual cosa reflecteix com era de fèrtil aquest terreny on diversos mitjans i sectors polítics i socials l’han conreat sense ni tan sols mesurar les conseqüències que tot plegat tindria. El problema de l’odi, especialment quan se sembra en terreny fèrtil, és que resulta molt difícil eliminar-lo i que queda incrustat molt més temps que el mateix conflicte.

Es confonen, o ens enganyen i s’autoenganyen, els que creuen que la concessió de nou indults serà la solució a un conflicte polític de l’envergadura que ja té el que hi ha entre l’Estat i un ampli sector de Catalunya. El conflicte se solucionarà a través d’una resposta política integral, racional, democràtica i assumible per les dues parts, però les seqüeles de la confrontació duraran molt més temps, i el que Espanya no està veient és que ells es quedaran amb la pitjor part: l’odi acumulat i ja no reprimit d’una societat que segueix sense assumir que el problema no són els catalans, sinó la falta de cultura democràtica.

Quan vaig odiar, el meu pare, home savi, em va visitar i em va dir: “No pots seguir odiant, algun dia sortiràs d’aquí i hauràs d’educar les teves filles; no ho facis amb aquest sentiment.” Li vaig fer cas i he viscut molt millor.

És clar que hi ha situacions en què el més senzill seria odiar, per exemple quan descobreixes que t’han exclòs d’un xat de pares per, d’aquesta manera, apartar la teva filla de qualsevol possibilitat de vida social, però és justament en aquests moments quan la reacció ha de ser una altra, estructurada sobre la base de principis democràtics que donin eines per ser millor persona, fins i tot en la soledat.

En qualsevol cas, odiar és la resposta fàcil per als que no tenen eines morals ni intel·lectuals per comprendre les situacions i assumir-les com han de ser, tenint clar que aquest tipus de sentiment no només no suma, sinó que resta