Revolució a Colòmbia

L’esclat, a l’abril

En el seu inici, el 28 d’abril, els con­vo­cants del paro van ser les orga­nit­za­ci­ons sin­di­cals i sec­to­ri­als, arran d’una reforma gover­na­men­tal que pre­te­nia tocar la tri­bu­tació, la salut, els drets labo­rals, les pen­si­ons... Plan­te­jar mesu­res com un IVA per a l’eco­no­mia infor­mal, la que prac­tica per misèria bona part de la població, va fer reben­tar el car­rer. El paro va acon­se­guir tom­bar la reforma tri­butària i de salut, que pre­te­nia la pri­va­tit­zació en plena pandèmia.

Govern i comitè del paro s’asse­uen a la taula, i men­tres­tant, al marge s’ha des­fer­mat una pro­testa con­ti­nu­ada al car­rer, amb blo­que­jos a les artèries impor­tants, amb assem­blees i plan­ta­des, amb mar­xes i acti­vi­tats cul­tu­rals de tota mena. Està des­lli­gada de vin­cles polítics i pro­ta­go­nit­zada, sobre­tot, per joves. A dins hi ha per­so­nes de totes les edats, clas­ses, pro­fes­si­ons. Ho volen tot, tom­bar el que ano­me­nen govern nar­co­pa­ra­mi­li­tar.

Des de Bogotà, parla Juan Camilo Mal­do­nado, peri­o­dista i politòleg, direc­tor de la pla­ta­forma infor­ma­tiva Mutante. Aquesta revolta, ini­ci­al­ment, esclata a Cali, diu: “Pri­mer sur­ten els habi­tants dels bar­ris mar­gi­nats i empo­brits, els més col­pe­jats per la pandèmia, els que fa mesos que no poden men­jar tres cops al dia. La situ­ació és de fam. No tenen feina, no tenen accés a l’edu­cació. Comen­cen a aparèixer en dife­rents punts del país i blo­que­gen vies, com a tàctica per pres­si­o­nar.” Fins aquí, una lec­tura que tots podem enten­dre. “La res­posta, gai­rebé imme­di­ata, va ser començar a veure poli­cies que dis­pa­ra­ven direc­ta­ment als mani­fes­tants. L’1 de maig ja hi havia una dot­zena de morts, i quan­ti­tat de vídeos que evi­den­ci­a­ven que havien estat assas­si­nats per mem­bres de la força pública.” La mili­ta­rit­zació als car­rers és crei­xent. “I tot això encara encén més la pro­testa.”

El govern no ha reco­ne­gut en cap cas la repressió sis­temàtica. De fet, el minis­tre de Defensa, Diego Molano va superar fa unes set­ma­nes una moció de cen­sura. El car­rer exi­geix una reforma imme­di­ata i pro­funda de la poli­cia. De moment, el govern de Duque els ha can­viat l’uni­forme. Colòmbia està dalt de la llista de països lla­ti­no­a­me­ri­cans amb més desi­gual­tats entre els seus habi­tants.

Para­mi­li­tars, tor­nem-hi

S’ha vist un res­sor­gir de grups para­mi­li­tars. Els pri­mers a sor­tir van ser veïns armats i dis­pa­rant, en ple dia, i al cos­tat de la poli­cia, en un dels bar­ris benes­tants de Cali. Van dis­pa­rar con­tra repre­sen­tants dels pobles indígenes que s’hi havien des­plaçat pel paro. “Gent de bé”, els ano­me­nen les auto­ri­tats, que en molts casos els ani­men a “auto­de­fen­sar-se”. Diu Mal­do­nado: “Gent de classe alta, empre­sa­ris, sur­ten a dis­pa­rar amb la com­pli­ci­tat de la poli­cia...! Les dinàmiques para­mi­li­tars han estat pre­sents a Colòmbia des de fa dècades.” I afe­geix: “No puc dir del cert que Uribe i el Cen­tre Democràtic esti­guin al dar­rere de tot això, però la manera de por­tar la crisi sí que evi­den­cia que no hi ha cap interès que la situ­ació millori. Entre altres coses, perquè el govern nego­cia amb el comitè del paro, i els mani­fes­tants ja han dit que no els repre­sen­ten, i el mateix comitè també ho ha reco­ne­gut.”

En paral·lel, es difon cons­tant­ment que al dar­rere de la pro­testa hi ha l’esquerra, la guer­ri­lla... Són vàndals, diuen, i se’ls ha d’atu­rar. L’arrel, fonda, diuen els espe­ci­a­lis­tes, té més a veure amb un con­flicte de clas­ses molt greu, faci­li­tat per un estat fràgil, una democràcia de cartó pedra, “i unes elits que, d’una manera o d’una altra, han estat còmpli­ces del para­mi­li­ta­risme. Els vols fer enten­dre que és into­le­ra­ble que la força pública atempti, i la res­posta de bona part d’ells és que els mani­fes­tants són vàndals, que estan saque­jant, que enfon­sen els nego­cis amb el blo­queig.” Des de La República hem con­tac­tat direc­ta­ment amb l’ANDI, l’Aso­ci­ación Naci­o­nal de Indus­tri­a­les, amb la pre­sidència i la repre­sen­tant a Cali, per conèixer de pri­mera mà el mal que els està cau­sant el paro i han decli­nat res­pon­dre les nos­tres pre­gun­tes.

Hi ha diver­ses opci­ons per expli­car per què encara el govern no reco­neix que la pro­testa és lícita i per què no dia­loga. De dife­rent manera, totes les fonts coin­ci­dei­xen que s’està dei­xant podrir la situ­ació per jus­ti­fi­car una repressió més forta i acon­se­guir que el popu­lisme de dre­tes torni a gua­nyar les elec­ci­ons de l’any que ve.

“Ens escu­pen a la cara”

La mobi­lit­zació és trans­ver­sal i horit­zon­tal, dèiem. Això fa que no hi hagi un líder únic. Per tant, quin inter­lo­cu­tor podria tenir el govern? Una jove, la San­dra, que par­ti­cipa a les mar­xes, diu: “El comitè del paro no repre­senta la població. No ens mani­fes­tem com a sin­di­cats, som gent. Òbvi­a­ment, els sin­di­cats també en for­men part, però no ens repre­sen­ten. El govern sap qui són els que poden repre­sen­tar-nos, però no els bus­quen, i posen tan­tes difi­cul­tats com poden. L’alcalde d’una ciu­tat no va voler seure amb els joves que ano­me­nem de pri­mera línia perquè ana­ven amb la cara tapada, però és que han d’anar coberts perquè són un objec­tiu mili­tar!” Con­ti­nua: “El pre­si­dent s’asseu amb empre­sa­ris, amb mili­tars, però amb el poble, no; ens ignora, ens escup a la cara.” Denun­cien que la infor­mació dels mit­jans és esbi­ai­xada: “No ense­nyen quan mar­xem tran­quils, can­tant, con­tents, i de cop ens envien l’ESMAD (Esquadró Mòbil Anti­dis­tur­bis), que és una força de repressió, i no pas de defensa, i comença el llançament de gasos lacrimògens, apun­tant direc­ta­ment a les per­so­nes; ni el pro­to­col, fan ser­vir. I així ens tro­bem amb mol­tes muti­la­ci­ons, sobre­tot als ulls. I també dis­pa­ren direc­ta­ment con­tra la gent! Hem vist, a Cali, a Pereira, civils armats i dis­pa­rant, al cos­tat de la poli­cia!” No fa gaire, un fun­ci­o­nari de la fis­ca­lia va entrar dins d’una mani­fes­tació. Va dis­pa­rar una arma i va matar dos par­ti­ci­pants, abans de ser inter­cep­tat, i assas­si­nat.

Què voleu, doncs? Què dema­neu? “Volem millors con­di­ci­ons labo­rals, d’habi­tatge, d’estudi, de salut... Neces­si­tem una reforma de dalt a baix, i sobre­tot, de la poli­cia. Són bat­xi­llers sense for­mació, que no han pogut adqui­rir cri­teri i que quan entren, els inflen el cap. Els adoc­tri­nen per a la violència.” En el cas dels mani­fes­tants, la per­cepció és clara: “El govern busca que la població s’armi perquè les for­ces s’igua­lin i es decreti un estat de com­moció –d’excepció, aquí– i ningú ens pugui defen­sar des de fora del país. Això seria una des­feta, i el poble ho sap i per això es manté en una acti­tud de defensa. Si algú s’arma, estem per­duts.” No és cert que el paro esti­gui por­tant el país al límit, diuen, perquè se segueix tre­ba­llant i fun­ci­o­nant. I els punts calents són molt con­crets i loca­lit­zats. Jorge Este­ban Bena­vi­des, d’EstáPasan­do­Col, diu sobre aquest punt: “Jo visc a la ciu­tat de Pasto, al sud-oest. Hi ha escas­se­dat de gas, i al meu edi­fici hi ha raci­o­na­ment. També has de fer molta cua per a la ben­zina, però vaja. No es pot dir que sigui una situ­ació extrema. I, d’altra banda, Pasto és una de les ciu­tats que més es mani­festa i també hi ha enfron­ta­ments amb la poli­cia, però això no vol dir que no puguis sor­tir al car­rer. He estat a les mani­fes­ta­ci­ons i són pacífiques. Hi ha xocs, i violència per les dues parts, de la poli­cia i dels mani­fes­tants, entre els quals n’hi ha que no saps si ho són o si es tracta de poli­cies dis­fres­sats pro­vo­cant alda­rulls.”

El movi­ment social i popu­lar, tot i el dolor, té, segons les fonts con­sul­ta­des, una bellesa difícil d’expli­car. És com si algú ador­mit s’hagués des­vet­llat. Segueix Bena­vi­des: “Espe­rem que tot això es tra­du­eixi en vots. Si aquest jovent que veiem vota, el pai­satge polític can­viarà, hi haurà cares noves.” L’Héctor, un català que fa de mes­tre en una escola a Bogotà, hi coin­ci­deix: “Em recorda molt el que va pas­sar el 15-M. Hi ha una revolta social, amb unes deman­des lícites.” Xavier Colo­mer-Ribot, peri­o­dista, pro­fes­sor, vin­cu­lat fami­li­ar­ment a Colòmbia: “Al país hi ha una falsa democràcia, en rea­li­tat és un estat poli­cial i mili­tar. És un país riquíssim: petroli, carbó, marag­des... Té abso­lu­ta­ment de tot i, per con­tra, no és que hi hagi pobresa, hi ha misèria. Qua­tre oli­gar­ques tenen la major part de Colòmbia, i Uribe n’és un.”

Tre­ball d’ONG

Qui és el jove des­pu­llat i emma­ni­llat que es veu en un vídeo, men­tre uns poli­cies l’apa­llis­sen? I on és? Poden tro­bar el mate­rial docu­men­tal. Els pen­gen par­ti­cu­lars, els pen­gen les ONG. Hi ha seqüències esgar­ri­fo­ses. A finals de maig, les enti­tats par­la­ven de prop de 400 des­a­pa­re­guts. Hi ha un mitjà que en fa un segui­ment estret: Canal 2 de Cali.

La Fun­dació Inter­na­ci­o­nal de Drets Humans és de les enti­tats que més ha difós les imat­ges del con­flicte. Un por­ta­veu ens explica que la situ­ació que passa Colòmbia s’entén per l’uri­bisme –“ultra­dretà, neo­li­be­ral i vis­ce­ral­ment clas­sista”–, “que ha impli­cat una mena d’apart­heid, de sepa­ració sobre­tot de clas­ses, però també racista”. “Sota la capa de la lluita con­tra la droga i el procés de paci­fi­cació, han fet el que han vol­gut.” Els ciu­ta­dans ara ho volen tot. Això serà com­pli­cat, diuen a la fun­dació. S’ha de nego­ciar. “No vol dir accep­tar el que sigui, ni tam­poc gua­nyar-ho tot. Hi ha qüesti­ons irre­nun­ci­a­bles, com fer una inves­ti­gació impar­cial dels crims i amnis­tia total per als detin­guts. Molts detin­guts han mort, i els que no, els han tret infor­mació a cops de puny. Hem vist coses que no es poden expli­car.”

Els pre­o­cupa, i molt, la depu­ració ideològica, que s’ha d’impe­dir. “S’estan fent ser­vir els ser­veis d’intel·ligència mili­tar per fer llis­tes ideològiques de la població. «Aquests, aquells, són d’esquer­res...» Ser­vi­ran per aco­mi­a­dar-los de la feina, i per no con­trac­tar-los. Si ho fas en massa, estàs can­vi­ant la com­po­sició social del país. És un crim, una depu­ració mas­siva dels que no pen­sen com tu. Pot sig­ni­fi­car que només puguis dedi­car-te a l’eco­no­mia infor­mal o que hagis de mar­xar del país. Això, el poble no s’ho espera.”

La clau, perquè el món enten­gui què passa és saber quin règim hi ha a Colòmbia: “Aquesta és una part de l’engany, que van d’aban­de­rats de la democràcia, per con­trast amb les dic­ta­du­res d’esquer­res. És el dis­curs típic de l’uri­bisme, i els ha fun­ci­o­nat amb els Estats Units i amb la UE, però ja no s’aguanta.”