El dossier

“En lloc d’escoltar-nos, ens maten”

Sidssy és germana d’una de les primeres víctimes mortals de la violència: Lucas Villa. Mestre de ioga, 37 anys, a punt de graduar-se en ciències de l’esport a la universitat. El 5 de maig va rebre vuit trets mentre es manifestava

AMENACES
“Sí que tinc por! Tots tenim por! I en tenen els periodistes, i els grups de drets humans. Se’ns veu a la cara. Però qui venç aquesta por té la valentia més gran”

Al via­ducte de Pereira, capi­tal del depar­ta­ment de Risa­ralda –tocant a la vall del Cauca–, el 5 de maig al ves­pre, es va tallar la llum. Per uns minuts, van dei­xar de fun­ci­o­nar les cinc càmeres de segu­re­tat dels vol­tants. No hi havia poli­cia, sor­pre­nent­ment. En els minuts que tot va que­dar a les fos­ques, Lucas Villa i dos nois més, tots ells mani­fes­tants, van rebre una pluja de bales, sem­bla que pro­vi­nent d’un vehi­cle ocu­pat per civils. En Lucas va rebre vuit impac­tes. Al cap d’uns dies es va fer ofi­cial: mort cere­bral. Els altres dos nois van sobre­viure. Hi ha vídeos i mis­sat­ges de tot aquell dia, que mos­tren la manera de mani­fes­tar-se de Villa, i de tots: can­tant, ballant i fent cri­des a la no violència. Ins­truc­tor de ioga, Villa estava a punt d’aca­bar uns estu­dis uni­ver­si­ta­ris. Era, sense pre­ten­dre-ho, un líder natu­ral. La família no té notícies de cap avenç en la inves­ti­gació del seu assas­si­nat. Els ger­mans de Lucas vin­cu­len la mort amb una crida que es va fer pocs dies abans des del govern local, adreçada a les “per­so­nes de bé” per defen­sar-se. És a dir, una crida al para­mi­li­ta­risme. Així ho pensa la Sidssy, una de les ger­ma­nes de Lucas Villa.

La Sidssy es con­necta amb nosal­tres a les sis del matí, hora colom­bi­ana. És dis­sabte, i es pre­para per a una jor­nada intensa de mar­xes al car­rer. Podrem veure-la, al final del dia, en nom­bro­sos vídeos amb què van dei­xant pro­ves de la rei­vin­di­cació pacífica. Vol recor­dar el con­text: “El con­flicte a Colòmbia té més de sei­xanta anys d’història... El poder que sem­pre ha estat en mans de la burocràcia i no del poble. Aquest con­flicte ha gene­rat dife­rents grups, ban­des cri­mi­nals, grups armats, para­mi­li­tars, i els joves car­re­guem amb tot això i ja no podem més. És ara o mai! La burocràcia, que ha vist que faci el que faci el poble calla, ha inten­tat ara una nova reforma, tri­butària, de salut, labo­ral. Ells, que no saben què costa res, que estan des­con­nec­tats del poble!” Rebenta tot. I insis­teix: “Per part de la població, les acci­ons són pacífiques, amb acti­vi­tats cul­tu­rals, plan­ta­des, assem­blees. Dema­nem un canvi, però el govern es nega a escol­tar-nos, no dic nego­ciar perquè no hi ha res a nego­ciar. Però ens han res­post amb repressió assas­sina. En lloc d’escol­tar-nos ens maten.” És un des­per­tar, diu, en què els colom­bi­ans de ciu­tat han pogut viure allò que viuen els cam­pe­rols des de fa més de cinc dècades: “Mas­sa­cre, tor­tura, deca­pi­tació, vio­la­ci­ons. Es poden veure els vídeos!”

Pro­vo­cació infil­trada

El govern de Duque sem­bra d’acu­sa­ci­ons la revolta: són uns vàndals, estan impli­cats amb el nar­cotràfic, la guer­ri­lla. “El 28 de maig, un munt de gent estàvem a la plaça Victòria de Pereira; feia un mes del paro. Es va mun­tar una tarima, perquè cadascú pogués dir-hi la seva. I del no res van sor­tir una colla d’enca­put­xats i va començar la violència, la tren­ca­dissa. Tenim tes­ti­mo­nis, i sabem que no eren dels nois de pri­mera línia, els més joves, que ens pro­te­gei­xen a la resta, i que ama­guen la seva iden­ti­tat perquè els ame­na­cen, a ells i les seves famílies. Ells són els que estan pen­dents que no hi hagi esva­lo­ta­dors ni poli­cies infil­trats.” La infil­tració d’ele­ments ali­ens a la pro­testa és una cons­tant, insis­teix.

Millor callats?

Des que va morir en Lucas, els ger­mans han deci­dit donar la cara públi­ca­ment. Un intent de neu­tra­lit­zar les ame­na­ces de mort. “Sí que tinc por! Tots tenim por! I en tenen els peri­o­dis­tes, i els grups de drets humans. Se’ns veu a la cara. Però qui venç aquesta por té la valen­tia més gran.” Per què, ame­na­ces? “Volen que deixi de par­lar. Per què he de parar? A qui per­ju­dico fent pre­sent la vida del meu germà assas­si­nat? Com a ciu­tadà saps que a Colòmbia hi ha violència, però de cop t’ho tro­bes al davant. Això ha pas­sat, amb tants colom­bi­ans, que per a ells la violència ja no és vir­tual, es real.” Tot allò que saben del cas del germà, explica, és per la recerca de la família. La fis­ca­lia es va posar en con­tacte amb ella en el moment que van començar a dema­nar res­pos­tes a través de les xar­xes. “Per què no par­len? Per què no donen infor­mació? Els pro­ces­sos no avan­cen. Cap­tu­ren els nois de pri­mera línia il·legal­ment, però en canvi no hi ha pro­ces­sos con­tra els que els tor­tu­ren. Hi ha les evidències i hi ha tes­ti­mo­nis, es deriva a la justícia penal mili­tar i allà es per­den els expe­di­ents.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.