ELISENDA SILVA
TÉ 22 ANYS I PATEIX DEPRESSIÓ MAJOR I ANSIETAT
“Ja no vull callar més”
L’Elisenda va ser una nena molt trapella i va créixer sentint dir a tothom –família, mestres...– que era dolenta perquè es portava malament. Quan va començar l’ESO va decidir que ho compensaria traient bones notes i va deixar de menjar i de dormir per aconseguir-ho. El primer curs va treure tot excel·lents, però una professora es va adonar del seu desgast físic i va recomanar als pares portar-la al psicòleg. “Jo no hi volia anar, els deia que no estava boja. Al final va resultar que tenia altes capacitats, baixa autoestima i trastorn d’ansietat”, explica.
Va passar l’ESO relativament bé, però en acabar va empitjorar. “Les malalties mentals no desapareixen mai del tot, sempre et queda una ombra que et fa saber que hi és. Vaig tenir ansietat social: quan quedava amb gent pensava que els queia malament a tots. I l’ansietat m’ha provocat la síndrome de l’impostor: tu mateixa creus que no vals la pena. Per exemple, t’ofereixen una feina per a la qual estàs capacitada, però tu et penses que no ho estàs.”
Amb 15 anys atribuïa el seu neguit creixent a l’adolescència, però quan li va explicar a la psicòloga que es notava com si estigués en una bassa d’aigua on tothom podia nedar però ella només s’enfonsava, es va veure clar que tenia depressió. Va fer un intent de suïcidi. Per sort, la medicació va funcionar, es va refer, i des de llavors ha anat fent malabars entre la depressió i l’ansietat. Fins ara.
Quan feia el tercer curs del grau de comunicació cultural que ha cursat a la Universitat de Girona, va decidir independitzar-se. “Amb la família sempre hem tingut una relació que es podria considerar tòxica. Els pares no em van voler ajudar a pagar un pis perquè ho van considerar un capritx. Sí que m’han continuat pagant la mútua i puc anar al psicòleg i al psiquiatre. Jo no m’ho podria pagar, i sense aquesta ajuda estic segura que ja no seria aquí”, diu. En aquest punt de l’entrevista m’he d’aturar un moment, totes dues tenim els ulls humits. Li pregunto si és massa dur parlar-ne i em contesta que explicar la seva vida és obrir-se en canal i que segurament li passarà factura emocional, però que creu que ho ha de fer.
la pandèmia
Continuem. Va aconseguir independitzar-se treballant en feines precàries. “Havia de passar el mes amb 400 euros, i 230 ja marxaven amb el lloguer del pis compartit.” A l’últim curs es va trobar fent pràctiques al matí, estudiant a la tarda i amb una feina de cap de setmana. “Anava tot el dia cansada, sense cap estona per a mi. I llavors va arribar la pandèmia.” Les primeres setmanes de confinament les va passar amb el seu xicot al pis on llavors vivia ella, al Barri Vell, humit i fosc. “La primera setmana ja vaig tenir un atac d’ansietat”, recorda. Es van acabar les pràctiques i la feina del cap de setmana. No sabia com se’n sortiria: va haver de deixar el pis i anar a viure al del xicot. I fins al maig no va reprendre les sessions amb la psicòloga. “Vaig buscar feina del que fos i vaig acabar treballant quaranta hores setmanals sense arribar als 1.000 euros. Quan es va acabar aquell contracte, vaig trobar una altra feina al meu poble, a Maçanet de la Selva, i vaig tornar a tenir més contacte amb la família. Al gener vaig notar que les coses no anaven bé i al febrer em vaig adonar que feia més d’un mes que no feia res del que a mi m’agrada fer. Havia normalitzat tenir depressió i angoixa, però vaig veure que amb la medicació no millorava. La depressió no és tristesa, és buidor. Des de llavors he viscut un infern.” Al març li van donar la baixa. Hi ha dies que no es pot aixecar del llit, només de posar una rentadora queda esgotada. “Li vaig dir a la psicòloga que no em trauria la vida perquè tinc una parella que m’estima i em dona suport, una família política fantàstica i amigues que hi són quan les necessito. Però quan comença el dia només vull que s’acabi, i quan me’n vaig a dormir desitjo que no es torni a fer de dia.” La precarietat i la incertesa pel futur li estan passant factura. Ara li han canviat el diagnòstic a trastorn depressiu major i confia trobar una medicació que l’ajudi. “El problema és que els trastorns mentals no se solucionen ràpid. No és com si et trenques una cama: te l’enguixen i ja està”, remarca.
A l’abril va decidir parlar obertament del que li estava passant. Va fer fils a Twitter i també va penjar històries a Instagram, on normalment només es veu la cara amable de la vida. “La meva sorpresa va ser que em va respondre moltíssima gent donant-me les gràcies, dient que posava en paraules el que ells estaven patint. Jo no havia dit mai que anava al psicòleg. He patit l’estigma a casa, sempre em deien que això no s’havia d’explicar. Però ara que en començo a parlar, ja no vull callar. Em va bé, és curatiu, i crec que puc ajudar els altres. Quan la gent expliqui que té un trastorn mental amb la mateixa naturalitat que explica que té una càries, les coses començaran a canviar.”
CREDIBILITAT
“Una part molt dura de tenir una malaltia mental és que la gent no ho veu, has de fer el doble d’esforç perquè et creguin. Si tens una cama trencada i vas amb crosses, la gent t’ajuda. Però si tens depressió només s’espera de tu que et passis el dia plorant. És una imatge que ens han imposat. Ara estic fent aquesta entrevista i potser trigaré dos dies a recuperar-me, però, a simple vista, oi que no sembla que tingui depressió major?”
